La Simfonia núm. 7, Brasília, va ser composta per Cláudio Santoro entre 1959 i 1960. Es va estrenar el 1964 al Festival de Berlín per l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Berlín sota la direcció del compositor. La va dedicar als pianistes i parella Jeannette i Heitor Alimonda. Va guanyar el primer Premi del Concurs Nacional instituït pel Ministeri d’Educació i Cultura l’any 1960, amb motiu de la commemoració de la fundació de la ciutat de Brasília. Té una durada d'uns 38 minuts.

Moviments I. Andante II. Adagio III. Scherzo. Vivo IV. Allegro molto

Origen i context La Setena Simfonia de Santoro va marcar el tancament de la seva etapa denominada nacionalista. Composta a Londres el 1959, l’obra va néixer com a contribució a un concurs convocat pel Ministeri d’Educació i Cultura del Brasil amb motiu de la culminació de les obres de la nova capital, Brasília, que havia de ser inaugurada oficialment l’any següent. I d'aquí ve el subtítol.

Tot i la proximitat temporal entre el moment en què havia estat escrita i l'estrena, el context vital i històric de Santoro havia canviat de manera radical. En pocs anys havia estat testimoni de fets determinants: l’aixecament del Mur de Berlín, la creació de la Universitat de Brasília —on el 1962 impulsà i organitzà els estudis musicals— i, finalment, el Cop d'estat al Brasil de 1964. En aquest escenari convuls, el seu llenguatge musical ja començava a desplaçar-se cap a camins nous, un gir que sembla anunciat en les darreres pàgines de la Setena. Aquesta evolució marcarà la següent etapa del seu recorregut creatiu.

Anàlisi musical La Setena figura entre les simfonies més extenses i elaborades de Santoro. A més, va ser una de les obres que ell mateix més apreciava, i tot apunta que hi va projectar el pes simbòlic que Brasília tindria en la seva trajectòria posterior. Sense ser una obra explícitament programàtica, la seva força expressiva transmet clarament el context històric en què va ser concebuda i l’ideal de modernitat vinculat a la construcció d’una nova capital.

El moviment inicial es basa un únic material temàtic, articulat a partir d’un motiu de quatre notes que les cordes exposen en la introducció lenta. L’entrada pròpiament dita del moviment es produeix amb l’Allegro, quan aquest mateix motiu passa a les trompes i desencadena un desenvolupament d’una gran energia. A partir d’ostinatos rítmics s’aixequen masses sonores cada cop més denses, mentre que els episodis de contrast reutilitzen el motiu en un registre més cantabile, especialment en les fustes i les cordes, aportant un caràcter més líric al discurs.

El moviment lent posterior parteix altra vegada d’un material temàtic molt reduït i avança amb una llibertat expressiva notable, d’acord amb el caràcter distès suggerit per la indicació quasi recitatiu a la partitura. El discurs s’articula de manera flexible, gairebé declamatòria, des d’aquesta secció inicial.

A l’scherzo del tercer moviment, de nou Claudio Santoro construeix el discurs a partir d’un motiu generador de quatre notes, que vertebra tot el moviment. Aquesta economia de mitjans resulta sorprenentment expressiva: el material es transforma i s’expandeix fins que, després de l’energia inicial, apareix un element contrastant basat en notes repetides, exposat per la trompeta, que obre una nova perspectiva sonora dins del moviment.

Encara que el tram final torni a articular-se a partir d’un motiu de quatre notes, el caràcter global del moviment suposa una inflexió estilística clara. L’aspresa del llenguatge s’ha llegit sovint com una evocació de la modernitat d’avantguarda associada al projecte de Brasília. Des del mateix inici, el moviment fa evident aquest gir estètic, amb una sonoritat tallant i una tensió que defineixen tot el discurs musical.

Referències

Categoria:Simfonies de la dècada del 1960 Categoria:Composicions musicals del 1964