L'USS Enterprise (CVN-65), anteriorment CVA(N)-65, és un portaavions de la Marina dels Estats Units fora de servei. El 1958, es va convertir en el primer portaavions de propulsió nuclear de la Marina dels Estats Units i del món, així com en el vuitè vaixell de l'armada dels Estats Units a portar aquest nom. Com el seu predecessor famós durant la Segona Guerra Mundial, rep el sobrenom de "Big E". Amb , és el vaixell de guerra més llarg mai construït i l'únic vaixell de la seva classe, que originalment estava previst que tingués cinc vaixells més. Les seves 93,284- el desplaçament la situa com la tercera classe de portaavions més gran, després de la i la classe Gerald R. Ford. L'Enterprise tenia una tripulació d'uns 4.600 membres del servei.
L'Enterprise era, en el moment de la seva inactivació, el tercer vaixell més antic en servei de la Marina dels Estats Units després de l' de casc de fusta i . Va ser inactivada l'1 de desembre de 2012, i donada de baixa oficialment el 3 de febrer de 2017, després de més de 55 anys de servei."World's First Nuclear-powered Aircraft Carrier, the Big E, makes final voyage". Va ser retirada del Registre de Vaixells Navals el mateix dia. El nom ha estat adoptat pel futur portaavions de la classe Gerald R. Ford .
Disseny Dissenyat dins del projecte SCB 160, l'USS Enterprise estava pensat com el vaixell principal d'una nova classe de sis portaavions de propulsió nuclear, però els augments massius dels costos de construcció van portar a la cancel·lació dels vaixells restants.
L'Enterprise és l'únic portaavions que allotja més de dos reactors nuclears, amb un disseny de propulsió de vuit reactors, amb cada reactor A2W substituint una de les calderes convencionals en construccions anteriors. És l'únic portaavions amb quatre timons, dos més que altres classes, i presenta un casc més semblant a un creuer.
Originalment pensat per fer ús del nou motor de catapulta de combustió interna C-14 desenvolupat per Reaction Motors, el vaixell es va convertir per utilitzar catapultes de vapor C-13 poc després del llançament a instàncies de l'almirall Rickover, que veia les noves catapultes com un risc i una despesa innecessaris, donat el cost ja extrem del vaixell.
Armament A causa de l'enorme cost de la seva construcció, l'Enterprise va ser llançat i posat en servei sense els llançadors de míssils RIM-2 Terrier previstos. Inicialment, el portaavions tenia poc armament defensiu. [ a ] A finals de 1967, l'Enterprise va ser equipat amb un prototip d'instal·lació de Sistema de Míssils de Defensa Puntual Bàsic (BPDMS), amb dos llançadors de caixa de vuit cartutxos per a míssils Sea Sparrow. Es va instal·lar un tercer llançador BPDMS durant la remodelació del vaixell el 1970-1971.
Les actualitzacions posteriors van afegir dos suports de canó NATO Sea Sparrow (NSSM) i tres suports de canó Mk 15 Phalanx CIWS. Més tard es va retirar un suport CIWS i es van afegir dos llançadors de míssils RIM-116 Rolling Airframe de 21 cel·les.
Radar L'Enterprise tenia un sistema de radar de matriu en fase conegut com a SCANFAR, que estava pensat per ser millor en el seguiment de múltiples objectius aeris que els radars d'antena rotativa convencionals. L'SCANFAR constava de dos radars, l'AN/SPS-32 i l'AN/SPS-33. L'AN/SPS-32 era un radar de cerca i adquisició d'objectius aeri de llarg abast desenvolupat per Hughes per a la Marina dels Estats Units. L'AN/SPS-32 operava juntament amb l'AN/SPS-33, que era el radar de matriu quadrada utilitzat per al seguiment tridimensional, en un sol sistema. Només es va instal·lar en dos vaixells, l'Enterprise i el creuer , cosa que va suposar un consum d'energia inacceptable per als sistemes elèctrics d'ambdós vaixells.
La tecnologia de l'AN/SPS-32 es basava en tubs de buit, i el sistema requeria reparacions constants. L'SPS-32 era un radar de matriu en fase, que tenia un abast de 400 milles nàutiques contra objectius grans i 200 milles nàutiques contra objectius petits, de la mida d'un caça. Aquestes primeres matrius en fase, substituïdes al voltant de 1980, eren les responsables de la distintiva illa d'aspecte quadrat.
Els radars AN/SPS-32 i AN/SPS-33, tot i ser avançats al seu temps, patien problemes relacionats amb el mecanisme de direcció elèctrica del feix i no es van desenvolupar en altres classes de vaixells. Tot i que es consideren una forma primerenca de radar "phased-array", la tecnologia posterior del phased-array AN/SPY-1 Aegis amb la seva direcció de feix controlada electrònicament era necessària per fer que els radars phased-array fossin fiables i pràctics per a la USN. La cúpula sobre l'SCANFAR contenia el conjunt únic de guerra electrònica, les antenes dipol Andrew Alford AA-8200 (que mai van adquirir una designació militar). El sistema constava de sis files d'antenes que envoltaven la cúpula. Les antenes de les dues files superiors estaven encapsulades en radomes de canonades, ja que eren petites i fràgils.
Història La quilla del vaixell es va col·locar a la Newport News Shipbuilding and Drydock Company, a Shipway 11, el 4 de febrer de 1958. El 24 de setembre de 1960, el vaixell va ser botat, patrocinat per l'esposa de William B. Franke, aleshores secretari de la Marina. El 25 de novembre de 1961, l'Enterprise va ser oficialment comissionat, amb el capità Vincent P. de Poix, anteriorment de l'Esquadró de Combat 6 del seu predecessor, al comandament. El 12 de gener de 1962, el vaixell va fer el seu viatge inaugural, iniciant una extensa campanya de prova i una llarga sèrie de proves i exercicis d'entrenament dissenyats per determinar totes les capacitats del superportaavions nuclear. Una cursa a tota velocitat amb el seu escorta, va demostrar la potència i la velocitat de la nova planta de propulsió nuclear l' Enterprise; després, Laffey va comunicar per ràdio: "Guanyes la cursa. Sense combustible, superfície salada, tripulació mullada i motors cansats". El 20 de febrer de 1962, l'Enterprise va ser una estació de seguiment i mesura per al vol de Friendship 7, la càpsula espacial del Projecte Mercury en què el tinent coronel John H. Glenn Jr. va realitzar el primer vol espacial orbital americà. L'Enterprise va completar les activitats de prova a l'Estació Naval de Norfolk el 5 d'abril de 1962.
El 25 de juny de 1962, l'Enterprise es va unir a la 2a Flota en el seu desplegament operatiu inicial, realitzant entrenament davant la costa est dels Estats Units, i va participar en l'Exercici LantFlex 2-62, un exercici d'atac nuclear, juntament amb el portaavions del 6 al 12 de juliol. A l'agost, el portaavions es va unir a la 6a Flota al mar Mediterrani, tornant a Norfolk, Virgínia, l'11 d'octubre de 1962.
El novembre de 1965, l'Enterprise va ser transferit a la Setena Flota, amb port base a NAS Alameda, Califòrnia. El mes següent, el 2 de desembre, es va convertir en el primer vaixell de propulsió nuclear a participar en combat quan va llançar avions contra el Viet Cong prop de la ciutat de Biên Hòa . El vaixell liderava la Divisió de Portaavions Tres, amb l'Enterprise (redesignada CVA(N)-65), que tenia a bord l'Ala Aèria de Portaavions Nou (CVW-9), Bainbridge; ; i . L'Enterprise va llançar 125 sortides el primer dia, desencadenant 167 short tons (151 t) de bombes i coets a les línies de subministrament enemigues. El 3 de desembre, va establir un rècord de 165 sortides d'atac en un sol dia.
El 14 d'abril de 1969, les tensions amb Corea del Nord van tornar a aparèixer quan un avió nord-coreà va abatre un Lockheed EC-121 Warning Star que estava en una patrulla de reconeixement sobre el Mar del Japó oriental des de la seva base a Atsugi, Japó. Tota la tripulació de 31 homes va morir. Els Estats Units van respondre activant la Task Force 71 (TF 71) per protegir futurs vols d'aquest tipus sobre aquestes aigües internacionals. Inicialment, la força de treball havia de ser formada per l'Enterprise, , i amb una pantalla de creuers i destructors. L'Enterprise va arribar a l'estació amb la TF 71 a finals d'abril després de completar les reparacions. Els vaixells de la TF 71 provenien principalment del servei al sud-est asiàtic. Aquest desplegament es va convertir en una de les demostracions de força més grans a la zona des de la Guerra de Corea.
El 1982, el portaavions va fer el seu desè desplegament WESTPAC. L'abril de 1983, l'Enterprise va encallar en un banc de sorra a la badia de San Francisco mentre tornava del desplegament, i hi va romandre atrapat durant diverses hores. Casualment, George Takei, que interpretava el Sr. Sulu, timoner de la nau espacial fictícia , era a bord en aquell moment com a convidat de la Marina. Tot i que els encallaments i les col·lisions solen ser esdeveniments que posen fi a la carrera dels capitans de vaixells de guerra nord-americans, el capità d'aquell moment, Robert J. Kelly, que ja havia estat seleccionat per a un ascens a comodor, finalment es va convertir en un almirall de quatre estrelles i comandant en cap de la Flota del Pacífic dels Estats Units.
Del setembre del 2003 al febrer del 2004, el vaixell es va desplegar per rellevar els quatre portaavions que estaven desplaçats durant la invasió de l'Iraq. La funció de l'Enterprise era proporcionar suport aeri continu per a l'Operació Llibertat Iraquiana.
Desmantellament L'Enterprise va ser desactivat l'1 de desembre de 2012 a l'estació naval de Norfolk, Virgínia. La desactivació de l'Enterprise va resultar en un augment únic d'aproximadament 857,3 milions de dòlars en costos de manteniment de dipòsits per al pressupost d'operació i manteniment de la Marina dels EUA per a l'any fiscal 2013.
Referències
Categoria:Portaavions de la Marina dels Estats Units d'Amèrica