va ser un oficial, diplomàtic i estadista de l'Exèrcit Reial francès. De 1758 a 1761 i de nou de 1766 a 1770, va exercir com a ministre d'Afers Exteriors de França i va tenir una forta influència en l'estratègia global de França durant tot el període. Choiseul està estretament relacionat amb la derrota de França a la Guerra dels Set Anys i els esforços posteriors per reconstruir el prestigi francès.
Biografia Fill gran de François Joseph de Choiseul, marquès de Stainville (1700–1770), Étienne François va néixer a Nancy, la capital del ducat de Lorena, on el seu pare va ser un dels principals consellers del duc de Lorena que va governar un estat independent de parla francesa amb estrets vincles culturals i polítics amb França. En néixer, va portar el títol de comte de Stainville. L'any 1737, Francesc Esteve de Lorena (el futur emperador del Sacre Germànic Francesc I) va ser pressionat perquè abandonés Lorena i es convertís en governant de la regió de Toscana a Itàlia. Adonant-se que laSoltau (1909), p.6.lleialtat contínua a la Casa de Lorena limitaria les seves oportunitats, Étienne François va transferir la seva lleialtat a França.
Després d'adquirir experiència durant la Guerra russo-turca (1735-1739), el comte de Stainville va entrar a l'exèrcit francès, i durant la Guerra de Successió Austríaca va servir a Bohèmia (1741) i a Itàlia (1744), on es va distingir a la batalla de Coni. També va ser present a la batalla de Dettingen a Alemanya i va portar la notícia de la derrota francesa a París.Soltau (1909), p.7. Havia quedat consternat pel que havia presenciat de les forces franceses a Dettingen, en particular pel que més tard va descriure com la seva "indiferència i ignorància", i les seves experiències van motivar les seves posteriors reformes de l'exèrcit francès, on Pierre Victor, baró de Besenval, va tenir un paper clau.Blaufarb (2002), p.25.Choiseul|17570|Pierre Victor Besenval de Brunnstatt|author=Andreas Fankhauser miniatura|180px|esquerra|Choiseul va ascendir al poder en part gràcies al mecenatge de Madame de Pompadour.
De 1745 a 1748, Étienne-François de Choiseul va estar amb l'exèrcit als Països Baixos i va ser present als setges de Mons, Charleroi i Maastricht. Va assolir el rang de tinent general i, el 1750, es va casar amb Louise Honorine Crozat, filla de Louis François Crozat, marquès de Châtel (mort el 1750), qui va aportar al seu marit la seva part de la gran fortuna del seu avi Antoine Crozat, així com el gran Hôtel Crozat del seu germà Pierre al carrer de Richelieu, i va demostrar ser una esposa molt devota.
Choiseul es va guanyar el favor de Madame de Pompadour procurant-li cartes que el rei Lluís XV havia escrit a l'esposa del seu cosí, Charlotte-Rosalie de Romanet, comtessa de Choiseul-Baupré, amb qui el rei havia tingut una intriga anteriorment; i després d'un curt període com a bailli dels Vosges, va ser nomenat ambaixador a Roma el 1753, on se li van confiar les negociacions relatives als disturbis provocats per la butlla papal Unigenitus. Es va exercir hàbilment en aquesta tasca i, el 1757, la seva patrona va obtenir el seu trasllat a Viena, on se li va encarregar que cimentés la nova aliança entre França i Àustria. Va ser un dels principals autors del "Segon Tractat de Versalles", signat el maig de 1757, que comprometia els dos estats a una guerra conjunta a Alemanya contra Prússia.
Primer ministre Guerra del Set Anys Més informació: França a la Guerra dels Set Anys El seu èxit a Viena li va obrir el camí a una carrera més àmplia el 1758, quan va suplantar el cardenal de Bernis com a ministre d'afers exteriors i, per tant, va dirigir en gran manera la política exterior i militar francesa durant la Guerra dels Set Anys. El 1759, va planejar una ambiciosa invasió de Gran Bretanya que va ser aturada per les derrotes navals franceses a la batalla de Lagos i la batalla de la badia de Quiberon. El seu altre gran pla per aconseguir la victòria el 1759 va ser un atac a Hannover, que va ser frustrat per la derrota francesa a la batalla de Minden. Entre 1759 i 1762, altres moviments francesos a Alemanya no van tenir èxit, inclosa la batalla de Villinghausen.
Aleshores va ser nomenat par de França i nomenat duc de Choiseul. Tot i que del 1761 al 1766, el seu cosí César Gabriel de Choiseul, duc de Praslin, va ser ministre d'afers exteriors, Choiseul va continuar controlant la política de França fins al 1770 i va ocupar la majoria dels altres càrrecs importants d'estat de l'època. Com a autor del Pacte de Famille, va intentar recuperar els resultats desastrosos de l'aliança amb Àustria mitjançant una aliança amb la Casa de Borbó espanyola, però la seva acció va arribar massa tard. Tanmateix, la seva vigorosa política en altres departaments d'estat no va ser infructuosa.
Arribant al poder durant la desmoralització posterior a les derrotes de Rossbach i Krefeld, amb audàcia i energia va reformar i enfortir tant l'exèrcit com la marina, i, tot i que massa tard per evitar la pèrdua del Canadà i l'Índia, va desenvolupar colònies franceses a les Antilles i a Santo Domingo. La seva gestió dels afers interns en general va satisfer els filòsofs. Va permetre la publicació de l'Enciclopèdia i va provocar el desterrament dels jesuïtes i l'abolició temporal de l'orde pel papa Climent XIV.
Reconstrucció del poder francès En els anys posteriors al Tractat de París de 1763, Choiseul va intentar reconstruir l'exèrcit francès. Alarmat per la victòria britànica a la Guerra dels Set Anys i el trastorn de l'equilibri de poder europeu que va seguir, va intentar assegurar-se el suport continu espanyol per a una futura guerra de venjança contra Gran Bretanya i va elaborar diversos plans per a una invasió de Gran Bretanya. En un esforç per compensar les pèrdues territorials franceses, va afegir Còrsega i Lorena a la corona de França. Va dirigir la conquesta francesa de Còrsega. També va supervisar un pla fallit per establir-se a la Guaiana.Dull (2005), p.246. A finals de la dècada de 1760, Choiseul estava preocupat per la creixent força de Rússia al voltant del mar Bàltic, tement que Gran Bretanya hi estigués darrere. Creia que estaven planejant una "lliga del nord" contra França. Per contrarestar-ho, esperava deposar o debilitar greument el poder de Caterina la Gran animant l'Imperi Otomà a atacar Rússia.Murphy (1982), p.151.
Tanmateix, la caiguda de Choiseul va ser causada per la seva acció contra els jesuïtes i pel seu suport al seu oponent La Chalotais, i als parlaments provincials. Després de la mort de Madame de Pompadour el 1764, els seus enemics, incorporant la nova amant del rei, Madame du Barry, en els seus complots, i el canceller Maupeou, eren massa forts per a ell. Havia donat suport a la seva germana Béatrix de Choiseul-Stainville, en el seu intent de succeir Madame de Pompadour com a amant del rei, cosa que el va situar en oposició a Madame du Barry.Williams, Hugh Noel, Madame Dubarry, Beijer, Stockholm, 1905 En un intent d'impulsar l'aliança austríaca, Choiseul va ser defensor del matrimoni entre el Delfí, el futur Lluís XVI, i l'arxi-duquessa Maria Antonieta, filla de l'emperadriu Maria Teresa I d'Àustria i de l'emperador Francesc I. Choiseul considerava el matrimoni un triomf personal i creia que consolidaria la seva posició de poder.
El 1770, una disputa entre Gran Bretanya i Espanya per les Illes Malvines va amenaçar de convertir-se en una guerra oberta. Com a part de la seva estratègia a llarg termini per derrocar el que percebia com a hegemonia britànica, Choiseul va donar un ferm suport a Espanya i va mobilitzar l'exèrcit francès en preparació per a la guerra. Lluís XV, que buscava la pau després de les guerres que havien dominat gran part del seu regnat, es va enfadar quan va descobrir això.Black (1999), p.116. En el punt àlgid de la crisi de les Malvines el 1770, Choiseul va ser destituït i se li va ordenar retirar-se a la seva finca rural, el Château de Chanteloup. La crisi va ser resolta pacíficament per Gran Bretanya i Espanya.
Jubilació miniatura|Duc de Choiseul, Madame de Brionne and Abbé Barthélemy (1775) Les intrigues contra ell, però, havien augmentat la seva popularitat, que ja era gran, i, durant la seva jubilació, que va durar fins al 1774, va viure amb la major riquesa i va rebre la visita de moltes figures eminents. Va ser succeït com a ministre principal de França per Emmanuel-Armand de Richelieu, duc d'Aiguillon, la política exterior del qual era similar a la de Choiseul. D'Aiguillon era partidari d'una monarquia més absoluta que Choiseul, i estava fortament connectat amb la facció agrupada al voltant de Madame Du Barry.Lever (2000), p.38. Choiseul gaudia d'una gran popularitat i molta gent va anar a acomiadar-se d'ell, com a gest de suport, mentre es preparava per marxar de París cap a la seva finca de Chanteloup. El 1771, va participar en l'intent fallit d'organitzar un matrimoni secret entre el rei i Albertine-Elisabeth Pater per deposar Madame du Barry.Fleury, Maurice & comte, Louis XV intime et les petites maîtresses., Paris, 1909
Per a gran decepció de Choiseul, Lluís XVI no el va restituir al seu càrrec anterior, tot i que el rei li va permetre tornar a París el 1774. Choiseul va morir a la seva residència privada, l'Hôtel Delaunay, a París, el 8 de maig de 1785 i va ser enterrat a Chanteloup. Va deixar una enorme acumulació de deutes, que la seva vídua va pagar escrupolosament. La vídua de Choiseul, una dona "en qui la malícia industriosa no podia trobar una imperfecció", va viure retirada fins a la seva mort, el 3 de desembre de 1801.
Avaluació Choiseul posseïa habilitat i diligència, i tot i que li mancava tenacitat, mostrava previsió i liberalitat en la direcció dels assumptes. En aparença era un home baix i de faccions malsonants, amb un rostre vermellós i una constitució robusta. Les seves "Memòries" van ser escrites durant el seu exili a Chanteloup i són simplement notes separades sobre diferents qüestions.
L'escriptor anglès Horace Walpole, a les seves "Memòries", dóna una descripció vívida del caràcter del duc, l'acusa d'haver causat la Guerra Russoturca (1768-1774), com a venjança contra la tsarina Caterina II i diu de la seva política exterior: "projectava i determinava la ruïna d'un país, però no podia meditar un petit mal o un benefici estret... Va dissipar la riquesa de la nació i la seva pròpia; però no va reparar aquesta última amb el saqueig de la primera". En referència a la vida privada de Choiseul, Walpole afirma que "la galanteria sense delicadesa era la seva recerca constant".
Col·lecció d'art Choiseul estava interessat en la música, el teatre i l'art. Va crear una de les col·leccions de pintures més importants de França i va ser un generós mecenes de molts artistes francesos. Els objectes de la seva col·lecció es coneixen amb certa precisió a causa de dos importants registres visuals: primer, una tabaquera, sovint anomenada la "caixa Choiseul", amb cinc pintures en miniatura (1770–1771) de Louis-Nicolas van Blarenberghe, que representen l'interior de la seva residència parisenca, l'Hôtel de Choiseul al carrer Richelieu; i segon, un catàleg de la seva col·lecció de 1771 amb gravats creats per Pierre-François Basan.Anonymous 1996; Watson 1966; Basan 1771.