Oliver Edward Nelson (Saint Louis, Missouri, Estats Units, 4 de juny de 1932 - Los Angeles, Califòrnia, 28 d'octubre de 1975) va ser un saxofonista, clarinetista, arranjador, compositor i líder de banda de jazz estatunidenc. El seu àlbum The Blues and the Abstract Truth (1961) de 1961 per a Impulse! es considera un dels enregistraments més significatius de la seva època. La peça central de l'àlbum és la versió definitiva de la composició de Nelson, "Stolen Moments". Altres enregistraments importants de la dècada de 1960 són els àlbums More Blues and the Abstract Truth (1964) i Sound Pieces (1966), tots dos també a Impulse!.
Orígens i carrera Oliver Nelson va néixer en una família de músics, el seu germà era un saxofonista que va tocar amb Cootie Williams a la dècada de 1940, i la seva germana cantava i tocava el piano. Nelson va començar a aprendre a tocar el piano quan tenia sis anys i va començar a tocar el saxo als 11 anys. A partir del 1947, va tocar en bandes de "territori" a Saint Louis i els voltants, abans d'unir-se a la banda de Louis Jordan, on va romandre del 1950 al 1951, tocant el saxo alt i arranjant les llistes per a la banda de Jordan.Goldberg, Joe, "Focus on Oliver Nelson", Down Beat magazine, February 15, 1962, Vol. 29, No. 4. p. 17.Woods, Phil, "Reflections in E-flat", Saxophone Journal, September/October 1995, p. 62.
El 1952 Nelson va servir al Cos de Marines tocant instruments de vent fusta a la banda de la 3a Divisió de Marines al Japó i Corea. Va ser al Japó on Nelson va assistir a un concert de l'Orquestra Filharmònica de Tòquio i va escoltar Ma mère l'Oye de Maurice Ravel i la Simfonia en mi bemoll de Paul Hindemith. Nelson va recordar més tard que aquesta "va ser la primera vegada que vaig sentir música realment moderna, perquè a Saint Louis ni tan sols sabia que els negres podien anar a concerts. Em vaig adonar que no tot havia de sonar com Beethoven o Brahms... Va ser llavors que vaig decidir convertir-me en compositor".
Nelson va tornar a Missouri per estudiar composició i teoria musical a la Universitat de Washington a Saint Louis i a la Universitat de Lincoln, on es va graduar amb un màster el 1958. També va estudiar amb els compositors Elliott Carter, Robert Wykes i George Tremblay.
Mentre tornava a la seva ciutat natal de Saint Louis, Nelson va conèixer i es va casar amb Eileen Mitchell; la parella va tenir un fill, Oliver Nelson Jr., però aviat es va divorciar. Després de graduar-se, Nelson es va casar amb Audrey McEwen, natural de Saint Louis, una unió que va durar fins a la seva mort i va tenir un fill, Nyles.
Després de completar els seus estudis, Nelson es va traslladar a la ciutat de Nova York, tocant amb Erskine Hawkins i Wild Bill Davis, i treballant com a arranjador de la casa per al Teatre Apollo de Harlem. També va tocar breument a la costa oest amb la big band Louie Bellson el 1959, i el mateix any va començar a gravar per a Prestige Records com a líder de diversos grups petits. De 1960 a 1961, va tocar breument amb Count Basie i Duke Ellington, i després es va unir a la Quincy Jones big band tocant el saxo tenor, tant als Estats Units com de gira per Europa.
Avenç i posterioritat Després de sis àlbums com a líder entre 1959 i 1961 per al segell Prestige Records, el gran èxit de Nelson va arribar amb The Blues and the Abstract Truth, un àlbum gravat per a Impulse! amb la participació també d'Eric Dolphy, Roy Haynes, Bill Evans i Freddie Hubbard, que li va fer un nom com a compositor i arranjador. Més tard va gravar diversos àlbums notables de big band, com ara Afro-American Sketches i Full Nelson.
Nelson va treballar com a arranjador en grans àlbums de conjunt per a Thelonious Monk, Cannonball Adderley, Sonny Rollins, Eddie "Lockjaw" Davis, Johnny Hodges, Wes Montgomery, Buddy Rich, Jimmy Smith, Billy Taylor, Stanley Turrentine, Irene Reid i Gene Ammons. La música que Sonny Rollins va escriure per a Alfie (1966), una pel·lícula rodada a la Gran Bretanya, va ser arranjada per Nelson per a Alfie del mateix nom. També va dirigir grans orquestres estel·lars en diverses actuacions en directe entre 1966 i 1975. Nelson va continuar actuant com a solista durant aquest període, centrant-se principalment en el saxòfon soprano.
El 1967 Nelson es va traslladar a Los Angeles per estar a prop de la indústria de la televisió i el cinema i va començar a compondre música de fons per a televisió i pel·lícules, per la qual cosa va ser molt sol·licitat. Els projectes televisius van incloure Ironside, Night Gallery, Columbo, The Six Million Dollar Man i Longstreet. Entre les pel·lícules amb música per a Nelson hi ha Death of a Gunfighter (1969), Skullduggery (1970), Dial Hot Line (1970), Zig Zag (1970) i The Alpha Caper (1973). També va arranjar la música de Gato Barbieri per a L'últim tango a París (1972). Dos anys més tard, va gravar un altre àlbum a Gran Bretanya per a Flying Dutchman Records, Oliver Edward Nelson a Londres amb Oily Rags, que va incloure contribucions de Chas Hodges i Dave Peacock, més coneguts com el duet de music-hall cockney Chas & Dave. Durant aquest període productiu també va arranjar i produir àlbums per a estrelles del pop com Nancy Wilson, James Brown, The Temptations i Diana Ross.
A més de les seves aparicions amb big band (a Berlín, Montreux, Nova York i Los Angeles), va dirigir un petit grup que incloïa John Klemmer, Ernie Watts, Freddie Hill i Frank Strozier en una gira per l'Àfrica occidental patrocinada pel Departament d'Estat el 1969. Menys conegut és el fet que Nelson va compondre diverses obres simfòniques, i també va estar profundament involucrat en l'educació del jazz, tornant a la seva alma mater, la Universitat de Washington, l'estiu de 1969 per dirigir un clínic de cinc setmanes que també va comptar amb artistes convidats com Phil Woods, Mel Lewis, Thad Jones, Sir Roland Hanna i Ron Carter. Entre els estudiants participants a l'Institut de Jazz d'Estiu de la Universitat de Washington hi havia els saxofonistes Julius Hemphill, Oliver Lake i Hamiet Bluiett, que més tard van cofundar el World Saxophone Quartet amb David Murray. El llibre d'exercicis de pràctica de jazz de Nelson, Patterns for Improvisation, es va publicar el 1966 i continua sent molt apreciat fins avui.
Nelson va morir d'un atac de cor el 28 d'octubre de 1975, als 43 anys. Es creu àmpliament que el compromís de Nelson amb la seva feina va provocar llargs períodes d'estrès que van contribuir a la seva mort prematura.
Referències
Categoria:Clarinetistes de jazz estatunidencs Categoria:Saxofonistes de jazz estatunidencs Categoria:Alumnes de la Universitat Washington a Saint Louis Categoria:Artistes de RCA Records Categoria:Persones de Saint Louis Categoria:Compositors de jazz estatunidencs Categoria:Morts a Los Angeles Categoria:Compositors de Missouri Categoria:Morts el 1975 Categoria:Compositors estatunidencs morts al segle XX Categoria:Compositors estatunidencs nascuts al segle XX Categoria:Nascuts el 1932