La data de naixement de Thomas de Hartmann se sol indicar com el 21 de setembre de 1885, però s’ha localitzat el seu registre de naixement als llibres baptismals de l’església de Sant Miquel de Khorúxivka, a Ucraïna, que demostren que el 21 de setembre correspon a la data segons el calendari antic (O.S.) i que l’any correcte és, en realitat, 1884. Aquest registre parroquial (en rus) es pot consultar a: https://www.familysearch.org/ark:/61903/3:1:3Q9M-CS9Y-FSZ1-G?i=91&cat=982910, image 92 va ser un compositor, pianista i professor de composició nascut a Ucraïna.
De Hartmann tingué un paper rellevant en la vida musical del seu temps i es relacionà amb figures clau del món artístic, però després de morir el 1956 la seva obra va anar desapareixent progressivament de l’escena i de la memòria col·lectiva.
Biografia Primers anys De Hartmann va néixer a la finca del seu pare a Choruživka, governació de Poltava, Imperi Rus (actual Ucraïna), fill d'Alexander Fomich de Hartmann i Olga Alexandrovna de Hartmann, de soltera Kross, tots dos d'ascendència alemanya. Als nou anys, després de la mort del seu pare i seguint la tradició familiar, de Hartmann va ser enviat a l’acadèmia militar de Sant Petersburg. En graduar-se va ingressar a la Guàrdia Imperial Russa. A l'acadèmia va comptar amb el suport d’un director que, impressionat pel talent musical del jove de Hartmann, el va autoritzar a continuar la seva educació musical de manera paral·lela a l’ensenyament militar.
A la tardor de 1896, a 11 anys, de Hartmann va començar a prendre classes individuals amb Anton Arenski, reconegut exprofessor del Conservatori de Moscou i aleshores director de la Capella Imperial de Sant Petersburg. Després de la seva mort el 1906, de Hartmann va escollir Serguei Tanéiev com el seu nou mentor musical. Tanéiev havia sigut professor de Skriabin, Rakhmàninov i Glière. Tanéiev, amb qui va mantenir una amistat fins a la mort del mestre, li va ensenyar contrapunt. De Hartmann es va graduar al Conservatori Imperial de Música, on va estudiar composició musical amb Nikolai Rimski-Kórsakov. La seva professora de piano va ser Anna Iéssipova (la segona esposa i antiga alumna de Theodor Leschetizky). Va obtenir el títol d’artista el 1904, amb 18 anys.
El 1906, de Hartmann va conèixer Olga Arkadievna de Schumacher, filla d'Aleksandr Aleksandrovitx Schumacher (7 de juny de 1855 - 8 de juny de 1938), un destacat funcionari del govern, i d'Olga Konstantinovna von Wulffert (1860 - 3 d'abril de 1939). Tots dos van morir a París. Es van casar el 25 de novembre de 1906.
El mateix any, de Hartmann va començar a compondre la que seria la producció més ambiciosa de la seva carrera: La Fleurette rouge, un ballet en 5 actes i 8 escenes, de 3 hores de durada. Es va estrenar el desembre de 1907 al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg, produït per Nikolay Legat amb Vàtslav Nijinski, Anna Pàvlova i Michel Fokine al repartiment, i més tard, el 1911, al Teatre Bolxoi de Moscou. De Hartmann va dedicar La Fleurette rouge a la seva esposa. L’obra va ser ben acollida, i el jove compositor va guanyar ràpidament reconeixement dins dels cercles culturals elitistes russos. Aquest èxit va facilitar la publicació de les seves primeres cançons, peces per a piano i obres de cambra a través de la destacada editorial moscovita Jürgenson. El tsar Nicolau II va assistir a l’estrena a Sant Petersburg i va valorar positivament el compositor, cosa que li permet ajornar el servei militar per dedicar-se completament a la música.
Múnic i Kandinski miniatura|Vassili Kandinski Poc després, de Hartmann va marxar a Múnic per estudiar amb Felix Mottl, destacat director i deixeble de Wagner, El 1908, Múnic era un centre creatiu de gran atracció per a artistes, només superat per París i Viena. Poc després d’arribar-hi, de Hartmann va visitar una exposició que mostrava obres dels llavors desconeguts Vincent van Gogh, Paul Gauguin i Vassili Kandinski. Recordava més tard: «La música a Alemanya havia arribat a un punt mort... calia explorar noves formes i tècniques, i més que res volia descobrir el meu propi camí. Aviat el vaig trobar a través de la pintura». En aquell moment, de Hartmann es va desencantar amb l'harmonització tradicional, i l'enfocament avantguardista de l'art de Kandinski li va resultar molt atractiu. Tots dos van col·laborar en diverses obres escèniques, però cap es va representar durant la seva vida. Tot i que Kandinski era vint anys més gran, van establir una profunda amistat que va perdurar fins a la mort de Kandinski, testimoniada tant per nombroses cartes conservades als arxius de de Hartmann.
La recerca de Kandinski de l’abstracció en pintura reflectia el mateix impuls que movia de Hartmann a buscar noves tècniques musicals. Kandinski defensava que cada nota tenia el seu equivalent exacte en color, i a mesura que la seva amistat amb de Hartmann es consolidava, el compositor quedava fascinat per la visió creativa de l’artista i la seva idea que qualsevol mitjà d’expressió era vàlid si ajudava a transmetre el “so interior”. Juntament amb Kandinski i Franz Marc van formar part del grup Der Blaue Reiter. El 1912 escriu l'article Über die Anarchie in der Musik, publicat a l'Almanac Blaue Reiter.
Més endavant, Kandinski va presentar de Hartmann a Aleksandr Sakharov (1886-1963), un jove ballarí rus que rebutjava el ballet clàssic i inventava noves formes de dansa, combinant moviments quotidians amb gestos amplis i expressius, i inspirant-se en l’eurítmia d'Émile Jaques-Dalcroze. La coreografia de Sakharov, amb la música de de Hartmann, va provocar intens debat a Múnic el 1910. Tots tres van formar un tríptic creatiu que organitzava sessions nocturnes d’improvisació: de Hartmann al piano, Kandinski suggerint escenaris dramàtics inspirats de manera aproximada en el folklore rus, i Sakharov expressant la música i la narració a través de la dansa. D'aquesta relació va néixer primer a una adaptació de la llegenda grega Daphnis i Chloe i, més tard, el 1909, a la creació de l’òpera innovadora d’un sol acte Der gelbe Klang. Cap de les dues obres es va estrenar en aquell moment. L'òpera era tan avançada que un perplex Konstantín Stanislavski, que dirigia el Teatre d’Art de Moscou, va rebutjar les reiterades peticions de de Hartmann per estrenar l’obra. Altres intents de portar l’òpera a Múnic el 1914 van quedar truncats per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. No se sap si de Hartmann va arribar a finalitzar completament la partitura i només s'han conservat uns esbossos que va estrenar el 1982 Gunther Schuller.
Mentre era a Múnic, Thomas de Hartmann també va conèixer l'artista, antic estudiant sufí i posteriorment empresari teatral, Alexander de Salzmann; tots dos eren amics de Rainer Maria Rilke i Kandinski. Més tard, a Rússia, després de l'inici de la Primera Guerra Mundial, de Hartmann va presentar de Salzmann a Georges Gurdjieff.
Primera Guerra Mundial Quan es va declarar la guerra el 1914, de Hartmann va ser cridat al servei militar i traslladat a Tsarskoye Selo, on es trobava el seu regiment. L'any següent compon una petita òpera per a teatre de marionetes, Forces d'amor i bruixeria, op. 16, que es representa a Sant Petersburg.
Georges Gurdjieff miniatura|Georges Gurdjieff El desembre de 1916, de Hartmann va viure un punt d’inflexió espiritual quan Georges Gurdjieff a Sant Petersburg i va decidir, juntament amb l'Olga, d'unir-se al seu grup de seguidors. Més endavant, a les memòries conjuntes Our Life with Mr. Gurdjieff, recordaria: «Després d’aquella trobada, la meva vida va prendre l’aspecte d’un conte de fades». Olga de Hartmann completava el retrat descrivint Gurdjieff com una figura enigmàtica, d’origen desconegut, però amb una força d’atracció irresistible per a tothom qui s’hi apropava. De Hartmann i Olga no només el van admirar, sinó que el van seguir de prop. Durant dotze anys van formar part del seu cercle més íntim: Thomas hi va actuar com a músic acompanyant i compositor, mentre que Olga va assumir el paper de secretària personal de Gurdjieff.
De Hartmann i la seva esposa es van trobar amb Gurdjieff diverses vegades abans de ser destinats, a finals de febrer de 1917, a les forces de reserva prop del front austríac, a Ucraïna. La parella va viatjar a Kíiv, on es van allotjar a casa de la germana de de Hartmann, que hi vivia. L'abril de 1917, de Hartmann fou assignat a Maslennikov i Xmiakov, membres de la Duma Estatal, i més endavant aquell mateix mes fou reassignat per viatjar amb Rodzianko. Tots ells es van desplaçar a Minsk per assistir al primer congrés de representants del Front Occidental.
El 1916, de Hartmann va viure un punt d’inflexió espiritual quan, en un cafè del Nevsky Prospekt de Sant Petersburg, li van presentar Georgi Ivanóvitx Gurdjieff (1872–1949). Més endavant, a les memòries conjuntes Our Life with Mr. Gurdjieff, recordaria: Després d’aquella trobada, la meva vida va prendre l’aspecte d’un conte de fades. Olga de Hartmann completava el retrat descrivint Gurdjieff com una figura enigmàtica, d’origen desconegut, però amb una força d’atracció irresistible per a tothom qui s’hi apropava.
L'agost de 1917, la Direcció principal d'artilleria va enviar de Hartmann a Rostov del Don per «accelerar la producció d'un model del seu sistema de màquines antiaèries». Anteriorment havia inventat una mena de periscopi per disparar armes des de les trinxeres sense que els soldats traguessin el cap per apuntar. Havia estat acceptat per l'exèrcit i havia començat la producció, però ja era massa tard per salvar l'exèrcit rus, i ja era obsolet en el moment de la Segona Guerra Mundial.
Anys a Tbilisi A l'inici de la Revolució bolxevic, la caiguda del règim tsarista va obrir un període de caos i inseguretat a Rússia. Nobles i oficials de l’exèrcit, entre ells de Hartmann, temien represàlies dels bolxevics. L’endemà de la seva fugida, la policia militar es va presentar al seu pis per detenir-los, però ja no hi havia ningú, De Hartmann havia fugit amb Gurdjieff i els seus seguidors a través del Caucas, via Iessentukí fins a Tbilisi, Geòrgia.
miniatura|Teatre de l'Òpera de Tbilisi
En arribar a Tbilisi, de Hartmann es va retrobar amb Nikolai Txerepnín, amic seu i director del conservatori de la ciutat. Txerepnín, també refugiat del desordre de Sant Petersburg, li va oferir de seguida la responsabilitat de la classe de composició, entre els alumnes de la qual hi havia el seu fill Alexander. Paral·lelament, de Hartmann va assumir el càrrec de director artístic del Teatre d’Òpera Imperial de Tbilisi. L’Olga, que cantava com a aficionada, va ser convidada per Txerepnín a interpretar papers a Carmen i Rigoletto sota la seva direcció.
A les portes de l’inici de la temporada operística, l’escenògraf Alexander von Salzmann —artista de prestigi i vell conegut de De Hartmann i Kandinski de l’època muniquesa— va rebre l’encàrrec de crear els decorats. Tant ell com la seva esposa Jeanne no van trigar a integrar-se profundament en el cercle de Gurdjieff, del qual esdevingueren seguidors entusiastes.
Thomas de Hartmann es va integrar de seguida en el nucli cultural de Tbilisi: impartia classes, disposava d’una orquestra i d’una companyia d’òpera amb les quals podia crear i dirigir, i fins i tot va rebre l’encàrrec de compondre música incidental per al Teatre d’Art de Moscou. En aquest context, Gurdjieff —fidel al seu caràcter imprevisible— li va exigir que renunciés completament a la música per dedicar-se exclusivament al «treball» espiritual. De Hartmann, en una decisió poc habitual s'hi va oposar: acceptava col·laborar quan fos necessari, però no estava disposat a abandonar la seva professió ni els mitjans de subsistència.
Anys a París