miniatura|Una de les primeres gramàtiques catalanes datada l'any 1676: Gramatica cathalana, breu y clara: explicada ab molts exemples, escrita per Llorenç Cendrós La gramàtica és la ciència del llenguatge o estudi del sistema d'una llengua determinada. A més, el terme gramàtica ha estat usat també tradicionalment en un sentit ampli que comprenia tots els aspectes de la lingüística moderna: fonologia, morfologia, sintaxi, lexicologia, recollint l'etimologia original ('art de les lletres' del grec). Aquest sentit ampli, amb un nou contingut, és també el propi d'aquest terme en moltes escoles i en molts corrents lingüístics actuals. Més recentment, el terme gramàtica ha pres una interpretació més estricta, com una part de la lingüística que es limita a aquells aspectes que en la gramàtica clàssica s'anomenaven flexió (o morfologia) i sintaxi. En aquest cas, sol ésser anomenada també morfosintaxi, en oposició a les altres, la fonologia i la lexicologia. Algunes tendències de la lingüística moderna representen un retorn als temes de la gramàtica tradicional des de nous punts de vista.
Per tant, la gramàtica també és la part de la lingüística que estudia els mecanismes de generació de mots i frases a partir dels elements fonètics, fonològics, morfològics, sintàctics, lèxics i semàntics en una determinada llengua. Per a l'estudi gramatical, per tant, es divideix la tira fònica en segments de diferent magnitud: de menor a major són els que segueixen: so, monema, mot o paraula, sintagma, proposició, frase o oració i paràgraf.
Usualment la gramàtica s'expressa en forma de regles. Així, hi ha una gramàtica descriptiva, que explica què passa a la llengua, dona un panorama de l'ús i per altra banda hi ha una gramàtica prescriptiva, que resumeix què és correcte i què no a una llengua. Normalment, les gramàtiques prescriptives van a càrrec d'alguna institució de prestigi (acadèmia), com són l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en el cas del català o valencià.
Etimologia
El mot gramàtica prové del llatí grammatica, que al seu torn deriva del grec (grammatikí tekhni), que significa 'art de les lletres', de (gramma) quasi-γράφμα (graphma), 'lletra', al seu torn derivat de (grafin), 'escriure' o 'dibuixar'.
Història de la teoria gramatical
miniatura|Gramàtica de l'hebreu, feta per Judah Monis, publicada per primera vegada el 1735 per als alumnes de Harvard. La teoria gramatical ha evolucionat a través de l'ús i la divisió de les poblacions humanes. Les regles sobre l'ús del llenguatge van aparèixer amb l'adveniment de l'escriptura.
Les primeres gramàtiques sistemàtiques sorgiren a l'Edat del ferro en el subcontinent indi, amb Iaska (), Pāṇini () i els seus comentaristes Pingala (c. 200 aC), Katyayana i Patanjali (). La gramàtica més antiga que es coneix és lAstadhiaia, un estudi sobre el sànscrit, escrit per Pànini també inventor dels panes, cap a l'any 480 aC.
A Occident, la gramàtica va sorgir com una disciplina a l'hel·lenisme al en endavant, amb autors com Rià i Aristarc de Samotràcia. Es considera que la "Tékhne Grammatiké" (), atribuïda a Dionís Trax (c. 100 aC), és la primera gramàtica, en termes moderns, escrita sobre una llengua europea. La gramàtica llatina es va desenvolupar seguint models grecs al , mercès a l'obra d'autors com Orbili Pupil, Palemnó, Marc Valeri Probe, Verri Flac i Aemilius Asper. D'altra banda, lArs Grammatica d'Eli Donat () va ser dominant en els estudis gramaticals durant l'edat mitjana.
Tolkāppiyam és la primera gramàtica del tàmil, però la seva datació és encara objecte de controvèrsia. Les dates oscil·len entre el 8000 aC i el .The Date of the Tolkappiyam: A Retrospect." Annals of Oriental Research (Madras), Silver Jubilee Volume: 292–317
Al va sorgir una gramàtica de l'irlandès, l'Auraicept na n-Éces.
La gramàtica àrab sorgí al amb Abu-l-Àswad ad-Dualí, que al seu torn rebé els ensenyaments d'Alí ibn Abi-Tàlib, quart califa històric de l'Islam i primer imam per als musulmans xiïtes.
Els primers tractats de gramàtica hebrea van aparèixer a l'alta edat mitjana, en el context del Mixnà (exegesi de la Bíblia hebrea). La tradició caraíte es va originar al Bagdad abbàssida. El Diqduq (segle X) és un dels primers comentaris gramaticals en la Bíblia hebrea.G. Khan, J. B. Noah, The Early Karaite Tradition of Hebrew Grammatical Thought (2000) Ibn Barun al compara la llengua hebrea amb l'àrab en la tradició gramatical islàmica.Pinchas Wechter, Ibn Barūn's Arabic Works on Hebrew Grammar and Lexicography (1964)
Com a part del Trivium a les set arts liberals, la gramàtica s'ensenya com una disciplina central en tota l'edat mitjana, arran de la influència dels autors de l'Antiguitat tardana, com Priscià de Cesarea. El tractament de les llengües vernacles va començar gradualment durant l'alta edat mitjana, amb obres aïllades, com el Primer tractat gramatical (Fyrsta Málfræðiritgerðin), però va esdevenir influent només en els períodes del Renaixement i del Barroc. En 1486, Antonio de Nebrija va publicar Introducciones latinas: contrapuesto el romance al latin,Títol complet: Introducciones latinas: contrapuesto el romance al latin, para que con facilidad puedan aprender todos, y principalmente las religiosas, y otras mugeres dedicadas á Dios, que para este fin mandó hacer S.A. la Reyna Católica Doña Isabel al maestro Antonio de Nebrija i la primera gramàtica castellana, Gramática de la lengua castellana, en 1492. Al , durant el Renaixement italià, el Questione della lingua va ser el debat sobre l'estat i la forma ideal de l'italià, iniciat per l'obra de Dante De vulgari eloquentia (Pietro Bembo,Prose della volgar lingua Venècia 1525). La primera gramàtica de l'eslovè va ser escrita en 1584 per Adam Bohorič.
Les gramàtiques de llengües no europees van començar a ser recopilades amb fins d'evangelització i traduccions de la Bíblia a partir del , com per exemple Grammatica o Arte de la Lengua General de los Indios de los Reynos del Perú (1560), i una gramàtica quítxua per Domingo de Santo Tomás.
En 1643 va aparèixer la Grammatica sclavonica d'Ivan Ujevitx i, en 1762 es va publicar també la Short Introduction to English Grammar de Robert Lowth. La Grammatisch-Kritisches Wörterbuch der hochdeutschen Mundart, una gramàtica de l'alt alemany en cinc volums, escrita per Johann Christoph Adelung, va aparèixer el 1774.
Des de l'última part del , la gramàtica va arribar a ser entesa com un subcamp de la disciplina emergent de la lingüística moderna. La gramàtica sèrbia de Vuk Stefanović Karadžić va arribar el 1814, mentre que la Deutsche Grammatik dels Germans Grimm, va ser publicada per primera vegada en 1818. La Gramàtica Comparada de Franz Bopp, és el punt de partida de la moderna lingüística comparativa, que va sortir en 1833.
Les llengües artificials són molt comunes en l'actualitat. Moltes van ser dissenyades per ajudar en la comunicació humana, com l'esperanto, o el lojban. També s'han creat llenguatges com a part d'un món de ficció, com el klingon i el quenya, i cadascun té la seva pròpia gramàtica.
Les gramàtiques catalanes Durant l'edat mitjana i gairebé fins al , la gramàtica es referia a l'ensenyament del llatí. Hom troba uns primers rudiments de la seva aplicació al català al tractat de poètica trobadoresca de Francesc d'Olesa (), i en obres com la Gramàtica catalana breu i clara de 1676 de Llorenç Cendrós adreçada a l'ensenyament del llatí. La gramàtica catalana pròpiament dita pren cos a mitjan , amb les primeres gramàtiques com les de Josep Ullastre i Llopis de 1743, Joan Petit i Josep Llop, que romangueren inèdites. miniatura|246x246px|Cèlebres llibres d'estudi de la gramàtica de cap als anys 1930. Dividits en: Ortografia, Morfologia, Sintaxi I i II, Prosòdia i Formació de paraules Al començament del foren publicats els breus Principis de la lectura menorquina (1802), d'Antoni Febrer, la famosa Gramàtica i apologia de la llengua catalana (1815), de Josep Pau Ballot, i la Gramática de la lengua mallorquina (1835), de Joan Josep Amengual. Més interessant que aquestes i que d'altres gramàtiques —publicades o inèdites—, localistes i conservadores, és la de Tomàs Forteza, que no sortí fins al 1915, al pròleg de la qual Antoni M.Alcover feu un inventari de tots els seus precedents: Pere Puiggarí al Rosselló (1852), Josep Puig (1883) i Josep Nebot (1894) al País Valencià, Magí Pers (1847), Pau Estorch (1857), Antoni de Bofarull (1864, etc.) i d'altres al Principat.
El és marcat, tant des del punt de vista científic com des del punt de vista normatiu, per la gran obra de Pompeu Fabra,Gramàtica Catalana, per Pompeu Fabra i Poch - Institut d'Estudis Catalans - Barcelona, 1933 que arraconà altres gramàtics, com Jaume Nonell i Marià Grandia. A partir del 1913 —data de l'aparició de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans— es multiplicaren els tractats de gramàtica normativa, unificats segons les orientacions de Fabra.
Tipologia
Entre els principals tipus de gramàtica o enfocaments en l'estudi de la gramàtica es troben:
La gramàtica prescriptiva, o normativa. És la que presenta autoritàriament normes d'ús per a un llenguatge específic, tendint a menysprear les construccions no estandarditzades. La gramàtica tradicional és típicament prescriptiva. Aquest tipus de gramàtica està basada normalment en el dialecte de prestigi d'una comunitat parlant, i condemna sovint certes construccions que són comuns entre els grups socioeconòmics baixos i que comencen a usar-se en grups socials més alts en funció d'emular el comportament d'aquells. Tot i que la gramàtica prescriptiva encara sol utilitzar-se en pedagogia i en l'ensenyament de les llengües estrangeres, ha perdut pes en la lingüística acadèmica moderna, i actualment descriu només un subconjunt de l'ús de la llengua.
La gramàtica descriptiva intenta descriure l'ús actual d'una llengua, evitant jutjar en forma prescriptiva. Es vincula a una determinada comunitat parlant i pretén proveir regles d'ús per a qualsevol paraula considerada gramàtica correcta en aquesta comunitat. Pot ser gramàtica comparada si descriu les semblances i diferències entre dos o més idiomes.
La gramàtica tradicional és la col·lecció d'idees sobre la gramàtica que les societats occidentals han heretat de Grècia i Roma. La gramàtica prescriptiva és formulada usualment en termes dels conceptes descriptius heretats de la gramàtica tradicional. La gramàtica descriptiva moderna apunta a corregir els errors de la gramàtica tradicional, i generalitza la seva normativa restrictiva per evitar circumscriure els llenguatges al model del llatí.
La gramàtica funcional, és una visió general sobre l'organització del llenguatge natural, formulada per Simon Dik, que contempla tres normes bàsiques d'adequació: la tipològica, que implica l'aplicació de regles a qualsevol llengua, la pragmàtica, que promou l'aplicació dels enunciats a la interacció en la comunicació, i la psicològica, per la qual tracta de ser compatible amb els mecanismes psicològics involucrats en el processament d'un llenguatge natural."Standards of adequacy" a functionalgrammar.com
La gramàtica generativa és un enfocament formal per a l'estudi sintàctic de les llengües que pot en alguns sentits generar les expressions ben construïdes d'una llengua natural. Una branca de la teoria lingüística (psicolingüística) es basa en la gramàtica universal, promoguda per Noam Chomsky. Es pot subdividir en:
Gramàtica generativa transformacional Gramàtica sistèmica funcional Principis i Paràmetres Gramàtica lèxic-funcional Gramàtica sintagmàtica generalitzada Gramàtica sintagmàtica nuclear Gramàtica de la dependència Gramàtica del rol i la referència