El Quintet de corda en fa major, WAB 112, va ser compost per Anton Bruckner entre 1878 i 1879 a Viena.
Història El superior de Bruckner, Joseph Hellmesberger, va demanar a Bruckner un quartet de corda. En lloc d'un quartet de corda, Bruckner va compondre un quintet de viola, començant la composició el desembre de 1878 i acabant-la el 12 de juliol de 1879. Bruckner va dedicar el Quintet al duc Maximilià Emanuel a Baviera. En mirar la partitura, Hellmesberger va trobar que l'scherzo era massa difícil d'interpretar per al grup. En resposta, Bruckner va escriure un Intermezzo menys exigent, de vuit minuts de durada, en la mateixa tonalitat com a alternativa a l'scherzo. Els tres primers moviments van ser estrenats pel Quartet Winkler amb Franz Schalk unint-s'hi a la segona violaC. Floros, p. 7 (booklet in L'Archibudelli's album, SONY SK66251) el 17 de novembre de 1881 a Viena. No va ser fins al 1885 que el Quartet Hellmesberger va tocar el Quintet amb l'scherzo original, i Hermann Kupka unint-s'hi a la segona viola. El duc Emanuel va quedar satisfet amb la composició i va donar a Bruckner una agulla de diamants.L. Nowak En total, hi va haver 23 interpretacions del Quintet en vida de Bruckner.D. Watson, p. 46
Música El Quintet de corda, escrit per a dos violins, dues violes i un violoncel, consta de quatre moviments:
Gemäßigt, fa major, 3/4 Scherzo: Schnell, re menor, Trio: Langsamer, mi♭ major, tots dos en 3/4 Adagio, sol♭ major, temps comú Finale: Lebhaft bewegt, de fa menor a fa major, temps comú
Durada: aproximadament 43 minuts.Anton Bruckner Critical Complete Edition - Chamber music Inicialment, l’Scherzo ocupava el tercer lloc en lloc del segon, com passa en la majoria de les simfonies de Bruckner.
L’única obra de gran format de música de cambra de Bruckner té un caràcter simfònic, però alhora presenta una escriptura de parts instrumentals clarament diferenciada. S’hi desplega una gran riquesa d’idees musicals: la polifonia i el treball motívic-temàtic hi tenen un paper destacat, i s’hi construeix un teixit sonor colorista mitjançant l’ús de les tessitures i les veus de tots els instruments, amb modulacions audaces, inversions temàtiques i canvis tonals de semitò (per exemple, l’Adagio en sol♭ major).
A diferència de les simfonies de Bruckner, la forma és més compacta i la partitura s’obre amb un perfil melòdic clar en 3/4 sobre un pedal del violoncel. D’altra banda, el finale s’inicia, com en les simfonies, amb un trèmolo. La combinació de totes les idees musicals al final del primer moviment, així com l’estructura tripartida del final, també recorden les simfonies de Bruckner. Igual que a la posterior Setena Simfonia, el final adopta una «forma d’arc».William Carragan – Bruckner’s Golden Arches
El biògraf de Bruckner Derek Watson considera que l’obra «no és en cap cas una “simfonia per a cinc cordes” i no força mai el gènere del quintet més enllà de les seves possibilitats, excepte potser en els darrers disset compassos del final, on [Bruckner] pensa massa en termes orquestrals».D. Watson, p. 74 Robert Simpson, en l’edició revisada de 1992 de The Essence of Bruckner, retirà les reserves que havia expressat sobre aquesta obra en les dues primeres edicions i la declarà «una de les obres de cambra més idiosincràtiques però també més profundes des de Beethoven».R. Simpson, p. 149
Després de l’enorme esforç de la Cinquena Simfonia i de la revisió simultània de gairebé totes les seves altres obres principals, tot culminat l’any 1878, Bruckner va reagrupar els seus recursos emprenent noves obres a una escala deliberadament més reduïda, en les quals els seus recursos estilístics poguessin continuar desenvolupant-se en dimensions més íntimes i controlables.
Gènesi Anton Bruckner compongué el seu Quintet de corda (WAB 112) entre els anys 1878 i 1879. En una carta datada el 9 de desembre de 1878 adreçada al crític musical Wilhelm Tappert a Berlín, esmenta una nova obra en què estava treballant: «Actualment estic escrivint un quintet de corda en fa major, tal com Hellmesberger m’ho ha demanat reiteradament i amb insistència, ell que és conegut per entusiasmar-se amb les meves coses».
L’autògraf descriu l’origen dels diferents moviments: l’inici del segon moviment està datat el 6 d’abril de 1879; al final del segon moviment hi consta el 31 de març de 1879; al final del tercer moviment, el 12 de juliol de 1879; i al final del quart moviment, el 25 de juny de 1879. El primer moviment acaba amb l’any 1879.Autograph, Anton Bruckner, Österreichische Nationalbibliothek Wien, Signature A-WnMus.Hs.19482 Ja a la carta a Tappert esmentada, Bruckner indicava així el motiu de la creació de l’obra. El violinista i director vienès Josef Hellmesberger fou, sens dubte, el factor determinant perquè Bruckner s’atrevís a emprendre la composició d’una obra de cambra de dimensions més grans.
En una carta adreçada al capellà de Sankt Florian i director del cor Ignaz Traumihler, Bruckner informa de la finalització del seu quintet de corda i, alhora, expressa l’esperança que l'estrena tingui lloc sota la direcció de Josef Hellmesberger: «El meu quintet està enllestit! El Hofkapellmeister Hellmesberger està completament fora de si d’alegria i el vol interpretar. Ha canviat del tot i m’omple d’elogis». En realitat, però, Hellmesberger va dubtar a l’hora d’estrenar-lo. El biògraf de Bruckner August Göllerich assenyala: «Com passa amb el geni, qualsevol impressió es transforma en quelcom gegantí; Bruckner sembla haver pres massa seriosament fins i tot algunes paraules autoritzades de Hellmesberger sobre el quintet ja acabat».
I Göllerich continua escrivint: «Tot i que Hellmesberger, d’entrada, no va ser capaç d’impulsar l’obra del mestre cap a la perfecció, va patir ‘dolors habituals als dits’ quan estava programada per a les vetllades del seu quartet. Bachrich [el primer viola] confirmà del seu ‘mestre i senyor’ [és a dir, Hellmesberger]: ‘se'n riuen’, i l’obra va ser ‘retirada del programa’». El Quartet Hellmesberger, doncs, tampoc no pogué atribuir-se l’estrena. En lloc seu, el Quartet Winkler ampliat (Julius Winkler, Carl Lillich, Hans Kreuzinger, Julius Desing i Theodor Lucca) interpretà per primera vegada el quintet de corda el 17 de novembre de 1881 a la Sala Bösendorfer de la Musikverein de Viena, per iniciativa de l’admirador de Bruckner Josef Schalk, en una vetllada interna de l’Akademische Wagner-Verein. Tanmateix, en aquella ocasió s’hi ometé el moviment final. Després d’acabar l’assaig general, Bruckner corregué darrere del crític Eduard Hanslick: Bruckner es va desfer en agraïments per l’alt honor i, per a gran indignació dels seus amics —que no van deixar passar l’ocasió de fer-li una severa reprimenda—, va intentar besar la mà a Hanslick! Aquesta escena també serà inoblidable. Lluny de semblar estranya, em va donar la impressió de ser commovedora i colpidora. Finalment, la primera interpretació completa tingué lloc el 8 de gener de 1885 amb el Quartet Hellmesberger (Josef Hellmesberger pare i Josef Hellmesberger fill [violins], Josef Maxintsak [viola], Ferdinand Hellmesberger [violoncel]) i H. Kupka [viola].
Referències
Bibliografia Anton Bruckner: Sämtliche Werke: Band XII/2: Streichquintett F-Dur / Intermezzo D-Moll, Musikwissenschaftlicher Verlag der Internationalen Bruckner-Gesellschaft, ed. Leopold Nowak, Viena, 1963; edició revisada a càrrec de Gerold G. Gruber, 2007
Robert Simpson, The Essence of Bruckner: An essay towards the understanding of his music, Victor Gollancz, Londres, edició revisada, 1992 Derek Watson, Bruckner, J. M. Dent & Sons Ltd, Londres, 1997
Categoria:Composicions musicals del 1879 Categoria:Composicions en fa major Categoria:Obres d'Anton Bruckner Categoria:Composicions per a quintets