El Rapier és un míssil terra-aire desenvolupat per a l'exèrcit britànic per substituir els seus canons antiaeris remolcats Bofors 40/L70. El sistema és inusual, ja que utilitza un sistema de guia òptica manual, que envia ordres de guia al míssil en vol a través d'un enllaç de ràdio. Això resulta en un alt nivell de precisió, per la qual cosa no es requereix un cap de guerra gran. alt=Green missile launch vehicle in a field, surrounded by temporary fencing, with houses in the background|miniatura|Un sistema de defensa aèria terrestre (GBAD) Rapier FSC a Blackheath, Londres, el 2 de maig de 2012 En entrar en servei el 1971, finalment va substituir totes les altres armes antiaèries en servei de l'exèrcit britànic; tant els canons Bofors utilitzats contra objectius de baixa altitud com el míssil Thunderbird utilitzat contra objectius de llarg abast i altitud superior. A mesura que l'amenaça aèria esperada es va traslladar de missions estratègiques de mitjana altitud a atacs de baixa altitud, el ràpid temps de reacció i l'alta maniobrabilitat del Rapier el van fer més eficaç que qualsevol d'aquestes armes, substituint la majoria d'elles el 1977.
Posteriorment, el Regiment de la RAF va seleccionar el Rapier per substituir els seus canons Bofors i míssils Tigercat. També va tenir vendes internacionals. A l'octubre de 2021, va ser substituït com una de les principals armes de defensa aèria del Regne Unit pel Sky Sabre.
Història Sistemes anteriors La introducció de míssils terra-aire de mig abast, o armes guiades terra-aire (SAGW), com es coneixen al Regne Unit, havia fet que volar a altituds mitjanes o elevades a prop de la línia del front fos gairebé suïcida. En resposta, les forces aèries van començar a introduir avions i armes pensades per ser utilitzades a baixa altitud, en vols sobre la terra que utilitzaven accidents geogràfics per bloquejar la vista de l'avió des dels sistemes de radar dels míssils.
A finals de la dècada de 1950, l'exèrcit britànic va considerar aquesta amenaça considerable a mesura que nous avions com el Sukhoi Su-7 es van fer comuns i es van desenvolupar dissenys d'alt rendiment. Contra els avions de vol baix, només els canons antiaeris eren adequats, ja que es podien girar i disparar ràpidament en segons. Tanmateix, l'abast relativament curt dels seus canons Bofors 40/L56 significava que només tenien un període de temps molt curt en què l'avió estava prou a prop per disparar.
Per millorar això, l'exèrcit va començar el desenvolupament d'una arma enormement millorada coneguda com a "Red Queen". Aquesta utilitzava un gran calibre 42 mm (1,7 dins) ronda en un dispositiu de canó rotatori per a altes cadences de foc. Malgrat alguns progressos, el 1959 l'Estat Major va concloure que les armes ja no eren útils contra els avions moderns. Per a les seves necessitats immediates van comprar el Bofors 40/L70 actualitzat i, a llarg termini, van començar un nou desenvolupament de míssils per a una arma de curt abast i reacció ràpida, coneguda com a sistema antiaeri lleuger (LAA). miniatura|Rapier d'eruga al Museu de la Royal Air Force de Midlands
PT.428 El concurs de disseny inicial per al LAA va ser guanyat per la British Aircraft Corporation (BAC) el 1960, i se li va donar el nom de desenvolupament PT.428. Això requeria un sistema que es pogués transportar en un únic camió Bedford TK de 4 tones. La unitat de foc era una sola peça que normalment es col·locaria a terra durant l'operació, però que es podia disparar des del camió en una emergència. El sistema va ser dissenyat deliberadament per encaixar, un cop desmuntat, com una sola càrrega al Fairey Rotodyne. El sistema era força avançat, incloïa radars automatitzats de cerca i seguiment, una càmera de televisió separada per a la identificació d'objectius i divuit míssils en dues caixes de nou cartutxos.
A mesura que les pressions pressupostàries augmentaven a principis dels anys seixanta, l'exèrcit va tenir l'opció d'escollir entre el PT.428 o el seu míssil nuclear Blue Water. Van triar aquesta última opció, una decisió que Solly Zuckerman va trobar força qüestionable. L'exèrcit va substituir oficialment el PT.428 pel MIM-46 Mauler, similar però lleugerament menys avançat, dels Estats Units. Mauler va combinar un radar de cerca i nou míssils utilitzant guiatge per radar o infrarojos en un únic vehicle derivat de l'M113."Rapier 2000/Jernas", Jane's Strategic Weapon Systems, 15 February 2008 El concepte era similar al PT.428, però més gran i amb menys míssils. miniatura|Un sistema SAM Rapier de la Força Aèria de la República de Singapur
Línia de visió Durant el desenvolupament del PT.428, BAC també havia considerat una versió lleugera del sistema que muntava sis dels míssils PT.428 en un remolc que podia ser remolcat per una versió pickup del Land Rover. Un radar d'alerta primerenca es muntaria en un marc sobre el sostre del camió, i el seguiment inicial seria manual mitjançant un parell de binoculars muntats en un sistema de cardan a la caixa del camió. Una petita antena al remolc del llançador es comunicaria amb el míssil per alinear-lo amb els binoculars i després seguiria el rastreig del radar semiactiu (SARH) des d'aquest punt.
Quan el PT.428 va acabar el 1961, BAC va començar a considerar opcions menys costoses basades en el mateix concepte general."Rapier 2000/Jernas", Jane's Strategic Weapon Systems, 15 February 2008 Durant aquest temps, Colin Baron i John Twinn, del Royal Aircraft Establishment, estaven desenvolupant un sistema òptic semiautomàtic de comandament a la línia de visió (SACLOS). L'ús d'això amb el míssil PT.428 va produir el concepte Sightline, que seria molt més barat que la versió original guiada per radar.
L'any següent, el Mauler va ser degradat en camí de ser cancel·lat, deixant tant l'exèrcit dels Estats Units com l'exèrcit britànic sense sistemes antiaeris moderns de curt abast. L'Estat Major General i l'Estat Major de l'Aire van respondre emetent el requisit combinat GASR.3132 per a un SAM diürn en temps clar tant per a l'exèrcit com per al regiment de la RAF. Si el GASR.3132 va ser dissenyat per a Sightline o Sightline per a GASR.3132, no és clar a les referències existents. El nou concepte va rebre el nom de "Defoe". També es va considerar un sistema encara més petit i barat que no tingués un radar d'alerta primerenca en el marc del GASR.3134. miniatura|Unitat de radar Blindfire
Rapier El 1963, Defoe es va fer oficial, atès l'objectiu de desenvolupament ET.316. La direcció de BAC inicialment li va donar el nom de "Mongoose", però durant una reunió de la junta va sorgir el problema que ningú sabia com es deia més d'una mangosta; mangostes? mangostes? Es va suggerir i es va fer oficial el nom "Rapier".
A mesura que el desenvolupament continuava, es va fer cada cop més evident que el Rapier era una arma molt més formidable del que s'esperava inicialment. El sistema de seguiment òptic era tan precís que el míssil gairebé sempre encertava l'avió objectiu, de manera que, malgrat el seu petit cap de guerra i la manca d'una espoleta de proximitat, gairebé garantia una victòria. El BAC va bromejar dient que el sistema era un "hit-ile", en contraposició a un "missile". També va quedar clar que el sistema de radar d'alerta seria inestimable en el camp de batalla, i el GASR.3134 va ser abandonat.
Les primeres proves de llançament del míssil van tenir lloc el 1966."Rapier 2000/Jernas", Jane's Strategic Weapon Systems, 15 February 2008 El sistema va ser provat àmpliament a Woomera, amb el suport considerable de l'exèrcit australià, un dels primers usuaris del sistema Rapier.
El 1965, alguns membres del personal australià de Woomera van començar a desenvolupar un sistema simulador per entendre i ajustar el sistema de guia manual. Aquest consistia en un joystick del rastrejador òptic Rapier que feia que la imatge projectada del míssil es mogués. Es van construir i filmar models del míssil i diversos avions objectiu mitjançant tècniques de filmació imatge per imatge per fer una selecció de pel·lícules de diverses seqüències d'atac a objectius a través del cel de Woomera. El sistema es va completar el 1968. En les proves inicials, es va considerar que el seguiment era un problema greu. L'exèrcit britànic era preocupat que el sistema fos més enllà de les capacitats de l'artiller mitjà. Alguns problemes es van resoldre ajustant la retroalimentació mecànica del joystick per adaptar-se més a la dificultat del míssil per respondre a diverses entrades. Molts dels problemes restants es van resoldre mitjançant una simulació massiva i el processament de dades amb un IBM 7090. Els sistemes complets es van provar el 1968, amb un contracte de producció posterior el 1969. miniatura|Rapier d'eruga (vista posterior) En paral·lel, el Regiment de la RAF havia estat buscant una arma de curt abast per a la defensa dels aeròdroms. Finalment, això va conduir al desenvolupament del sistema Tigercat el 1967, una adaptació del sistema de míssils terra-aire navals Seacat. El Tigercat era similar al Rapier en concepte bàsic, però basat en tecnologies més antigues i, per tant, una mica més gran i pesat, alhora que oferia menys abast i velocitats molt més lentes. El Tigercat es va introduir en servei amb el 48è Esquadró de la RAF el 1968, donant al Regiment de la RAF el primer sistema SAM de baixa alçada totalment portàtil i eficaç del Regne Unit i una valuosa experiència en sistemes operatius d'aquest tipus. El 1972, una unitat de proves coneguda com a Bateria de Pilots Rapier es va formar conjuntament pel 63è Esquadró de la RAF i la 9è (Plassey) Bateria de Defensa Aèria Lleugera de l'Artilleria Reial. Les proves exhaustives van acabar el 1973 i la primera unitat Rapier en servei britànic, l'Esquadró núm. 63, es va desplegar a la seva estació operativa a Alemanya a mitjans de 1974. miniatura|Unitat llançadora Jernas. El rastrejador òptic és a la part superior, hi ha un generador integrat i l'alçada total és considerablement reduïda. A la dècada del 1980, es va construir un nou sistema de simulació d'entrenament a Stevenage. Aquest consistia en un cúpula hemisfèrica de radi de la superfície interior de la qual s'utilitzava com a pantalla de cinema sobre la qual es projectaven imatges del terreny. Un làser de vapor de coure projectava imatges dels objectius i dels míssils en vol a sobre de les imatges de fons, mentre que un làser d'heli-neó més petit simulava el bengala de seguiment del Rapier. Es va col·locar una unitat completa de focalització del Rapier al centre de la cúpula, i els seus senyals de guia es van capturar i enviar al simulador per actualitzar la posició del míssil. Les imatges làser projectades eren prou brillants com per poder ser seguides per imatges i buscadors d'infrarojos, cosa que permetia utilitzar-les amb les versions actualitzades de Darkfire del Rapier amb les seves càmeres d'infrarojos o altres míssils buscadors d'infrarojos com el Stinger. Aquest sistema es venia per separat per al seu ús amb altres sistemes de míssils amb el nom de British Aerospace Microdome. alt=Photograph of a missile in the process of launching in the night.|miniatura|Un míssil Rapier s'acosta ràpidament al seu objectiu durant un exercici de tir real de la 20a Bateria de Comando d'Artilleria Reial a Benbecula, Escòcia.
Reemplaçament A la conferència de la DSEI del setembre de 2007 es va anunciar que el Ministeri de Defensa del Regne Unit finançava un estudi de MBDA UK per investigar un substitut del Rapier, que estava previst que deixés de servei cap al 2020. El míssil modular antiaeri comú (CAMM) compartiria components amb el míssil ASRAAM en servei amb la RAF.U.S. Air Force accepts first delivery of Raytheon Miniature Air Launched Decoy El juliol de 2021 es va informar que Sky Sabre havia iniciat proves d'acceptació i entrenament amb el 7è Grup de Defensa Aèria de l'Artilleria Reial. Es preveia desplegar el sistema a les Illes Malvines a "finals d'estiu/principis de tardor".
Referències