La conquesta del País Valencià, coneguda també com a conquesta de València o conquesta del Regne de València, fou el conjunt de maniobres militars que dugueren a l'annexió del territori del País Valencià medieval a la Corona d'Aragó dutes a terme pels reis Jaume el Conqueridor (fins 1245) i Jaume el Just (fins 1305). Davant l'èxit aconseguit per unes campanyes militars empreses a nivell particular per nobles aragonesos, que van comportar la presa de Morella per Blasco I d'Alagón el 1232, el rei Jaume I emprengué la conquesta de les taifes del Xarq al-Andalus que s'havien independitzat de l'imperi almohade el 1228.
La conquesta feudal comportà la creació d'un nou Regne de València feudal, que Jaume I constituí i delimità formalment l'abril de 1240, encara abans que haguera finalitzat la conquesta militar. La delimitació fou posteriorment concretada en els Furs de València, especialment en la reelaboració de 1261, i que s'estengueren cap al sud el 1305 de forma generalment invariable fins a l'actualitat. Les operacions inclouen les intervencions militars catalanes a Múrcia en auxili de la Corona de Castella (1266), amb tal de garantir la dominació feudal i cristiana al sud del Regne de València i, així, establir una frontera segura. Hom hi ha diferenciat cinc fases, dels quals s'organitzen en tres campanyes militars:
Una primera fase que comportà la conquesta de les contrades septentrionals, fins a Borriana (1233). La segona fase, que suposà l'ocupació de la ciutat de València (1238). En la tercera fase, acaba la campanya d'invasió de la Taifa de València, en arribar a Biar (1245). La quarta fase és d'expansió tàcita, que finalitza amb el setge de Múrcia (1266) i repoblació catalana d'Alacant. La cinquena fase és l'última campanya, que arriba a Cartagena i a Jumella i amplia la frontera del sud més enllà d'Oriola (1296).
Es coneixen molts aspectes del poblament i de la manera com es distribuí el territori conquerit mercès al Llibre del Repartiment. Els repobladors procedien del Principat de Catalunya i també del Regne d'Aragó i d'altres països europeus. La població nativa hispanoàrab fou obligada a desplaçar-se massivament a Ifríquiya, via mar, o Granada, via terra, i dels que s'hi quedaren anaren a les terres muntanyoses de l'interior, on continuà essent majoritària al llarg de tota l'edat mitjana.Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284, planes 255-256. Barcelona, abril del 2000,
Des d'un punt de vista territorial, la conquesta inicià un procés més ampli de formació posterior de les fronteres del que seria el Regne de València. El rei Jaume I delimitaria el nou regne el 1240, encara en plena conquesta, amb uns límits que posteriorment foren concretats amb el Tractat d'Almisrà de 1244 i modificats diverses vegades fins al regnat del seu net Jaume II. Una de les principals ampliacions es produí arran de la conquesta del Regne de Múrcia per Jaume II el 1296 i dels acords de Torrelles (1304) i Elx (1305), pels quals Alacant, Elx, Oriola i la vall del Vinalopó quedaren incorporats al Regne de València.
Antecedents El comte Ramon Berenguer I havia assumit la jurisdicció religiosa per al Comtat de Barcelona sobre els cristians hispanoàrabs de la taifa de Dénia, on estaven integrades Villena, Alacant, Elda, Elx i Oriola, a proposta de l'emir Iqbal-ad-Dawla, en un document d'acord signat en desembre del 1057. Concretament, el comte se'n feia càrrec d'esglèsies, bisbats i documents eclesiàstics, així com altres necessitats espirituals, sota la responsabilitat del bisbe Guislabert I de Barcelona. A canvi, el comtat de Barcelona reconeixia la sobirania política de l'emir de Dénia sobre estos territoris. No obstant això, les relacions entre Catalunya i les taifes andalusins tombaren cap a l'hostilitat amb Ramon Berenguer III, amb acusacions mútues de pillatges i pirateria per la costa en ambdós territoris. A més a més, aquest comte català aspira a ensenyorir-se el Principat de València establert per Rodrigo Díaz de Vivar i contrau matrimoni amb la seua filla, Maria Díaz de Vivar.
En el , el comte Ramon Berenguer IV reivindica per primera vegada la seua pretensió de dominar el territori fins a Almeria, i així es reflecteix en el Tractat de Tudilén acordat a l'any 1151 amb el rei de Castella Alfons VII, en què es reparteixen el territori d'Hispània a costa del Regne de Navarra i de les taifes andalusins. Així, ja des de ben aviat l'àrea d'expansió prevista per a Catalunya i Aragó cobria gairebé tota la façana mediterrània peninsular. Més tard, estes àrees es van revisar en el Tractat de Cazola (Sòria 1179) entre Alfons VII de Castella i Alfons II d'Aragó en què, de forma genèrica, estableixen la respectiva frontera per a l'expansió feudal entre les taifes de Dénia i de Múrcia.
Els territoris que acabarien integrant el nou Regne de València no havien constituït anteriorment una única entitat política andalusina. Durant els segles precedents havien estat repartits, de manera variable, entre els emirats o governs de València, Dénia, Múrcia, Xàtiva i altres poders locals del Xarq al-Àndalus. La conquesta feudal comportà, per tant, la cohesió del territori de bilād Balansiya sota una mateixa estructura política de territoris que fins aleshores havien tingut adscripcions diverses.
Accions preliminars Una terrible incursió de tota l'esquadra almohadeEnciclopèdia.cat, Catalunya dirigida per Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun des de les balears, que havien conquerit el 1203 era llençada a la costa catalana el 1210 De re militari, amb els estols combinats del Magrib i Al-Andalus, desembarcant i fent molts captius i un gran botí.
Com a resposta a la incursió musulmana, el març de 1210, estant a Montsó el rei va reunir el seu exèrcit per atacar els musulmans de València Jerónimo Zurita:, cap. LX
Castellfabib i Ademús foren conquerides a Muhammad al-Nâsir (Miramamolin) a mitjans de 1210Miquel Coll i Alentorn, Història, p.75 per Pere el Catòlic amb l'ajut dels cavallers hospitalers i templers. L'ofensiva va continuar fins a prendre el castell de Serreilla, que sembla que correspon a l'actual Utiel.Cronología de la Meseta del Cabriel, Archivo Municipal de Requena,
Durant l'estiu de 1225, el rei Jaume I intentà apoderar-se del castell de PeníscolaFerran Soldevila, Història de Catalunya, Barcelona, Editorial Alpha, 1963, pàg 254 des d'Alcanyís. Tot i que algunes naus van col·laborar en l'intent, els nobles aragonesos li van girar l'esquena i va fracassar. Quan van acabar-se els queviures que havien arribat de Terol, va aixecar el setge.
En 1228, Jaume I torna a atorgar carta de privilegi al bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou II, perquè se'n fes càrrec de la jurisdicció eclesiàstica no sols de Mallorca i d'Eivissa, sinó també "des de Dénia fins a Oriola", tot reivindicant el dret adquirit pel seu avantpassat, el comte Ramon Berenguer I quasi dos segles enrere, d'acord amb allò acordat a les Corts de Tortosa de 1225 sobre l'annexió de les taifes andalusines del sud.
Invasió de València Primera fase: Borriana Estant Jaume el Conqueridor a Terol el 1232 per signar un nou pacte amb Sayyid Abu Zayd i caçar amb Pero Ferrández d'AçagraDiversos autors, Les quatre grans croniques, p.223-225 va rebreEnciclopèdia.cat, Ares del Maestrat la notícia que Blasco I d'Alagón assetjava Morella, de vital importància estratègica, i que ho feia amb els seus propis mitjans,
El rei, tenint por a la possible expansió cap al sud de Blasco I d'Alagón, es va dirigir immediatament al Maestrat per a controlar la situació, prenent la fortalesa d'Ares amb grup de peons terolans,IES Riu Túria, 'La conquesta de València per Jaume I </ref> prenent-la el 8 de gener, Julián Segarra Esbrí, La forja de una estrategia mentre que Morella va caure el dia anterior, 7 de gener, després d'una ferotge resistència que va acabar amb la major part de la població.
Segona fase: València miniatura|Entrada triomfal del rei Jaume I a la ciutat de València, quadre de 1884 del pintor Fernando Richart Montesinos
Tres anys després de conquerir Borriana i tots els territoris al nord d'aquesta ciutat, en la primavera de 1236 es conquistà i fortificà el Puig. Com que el Puig és la posició clau per al domini de l'Horta i l'accés nord a València, Zayyan ibn Mardanix aplegà un gran exèrcit per tal de reconquerir-lo, però fou vençut en la memorable batalla del Puig el 20 d'agost de 1237. El 22 d'abril de 1238, Jaume I es dirigí al Grau de València per posar setge formal a la ciutat, i establí el seu lloc de comandament a Russafa. Zayyan ibn Mardanix, en veure's envoltat de tropes cristianes, demanà ajut als sobirans musulmans, però només Abu Zakariya, rei de Tunis, a qui havia enviat Ibn al-Abbar, l'escoltà i envià a València un estol de dotze naus, que el 17 d'agost de 1237 arribaren a València, però no gosaren desembarcar, perquè la muralla havia començat a ser atacada i incendiada per Jaume I. Com que a la ciutat escassejaven els aliments, Zayyan, perduda tota esperança de socors, inicià els tractes per rendir la ciutat a Jaume I. La mateixa València que havia resistit dos anys al Cid, només suportà cinc mesos l'atac de Jaume I, bandolproveït de millor artilleria. El 22 de setembre se signaren les capitulacions. Zayyan i els musulmans que volgueren marxar podrien fer-ho al sud del Xúquer i els moros que volgueren quedar-se podien fer-ho segurs, sota el domini cristià. Per fer pública la capitulació, el 28 de setembre de 1238 els moros valencians hissaren a la torre d'Alí Bufat la senyera reial d'Aragó i Catalunya (penó de la conquesta). El dissabte 9 d'octubre de 1238 Jaume I feu l'entrada oficial a la ciutat.
Campanya d'enllà Xúquer Tercera fase: Xàtiva La conquesta de les darreres places al sud del riu Xúquer a principis de la dècada de 1240 (Alzira, Dénia, Xàtiva i Biar) originà una topada amb Alfons X de Castella, que pretenia conquerir Xàtiva però també, per l'altre costat, perquè Jaume I pretenia conquerir Villena. Els termes del tractat de Cazola no delimitaven una frontera exacta sinó que, de forma genèrica, establien el límit d'expansió feudal en la delimitació entre les taifes de Dénia i de Múrcia. El dinamisme intern i poròs de les delimitacions entre les taifes andalusins, així com el context desfasat dels acords precedents per antiguitat, va portar a discrepàncies i conflictes entre les esmentades corones.
Resulta, però, que la taifa de Dénia s'havia desintegrat a causa de la conquesta de Mallorca per Jaume I, que formava part del mateix taifa. Com a conseqüència, una part de Dénia, al nord, havia passat abans a ser una mena de taifa vinculada a la taifa de València mentre que, l'altra part, al sud, es trobava integrada dins de la taifa de Múrcia que s'havia foragitat del domini almohade. Això va dur a Castella a seguir una interpretació "presentista" del Tractat de Tudilén (això és la frontera de Múrcia pel nord en aquell moment, fins a Xàtiva), però Catalunya i Aragó feien una interpretació "històrica" (la frontera de Dénia pel sud corresponent a 1151, fins a Oriola).
Finalment, amb el Tractat d'Almisrà en 1244, el territori comprès entre eixes dues delimitacions acaba com a zona de colonització castellana perquè Jaume I havia decidit atorgar-lo a l'infant Alfons de Castella -que després esdevindria rei Alfons el Savi- com a dot en la negociació del matrimoni de la seua filla, la infanta Constança d'Aragó amb l'infant Manuel de Castella.
Creació i delimitació del Regne de València