El postulat que la consciència causa el col·lapse és una interpretació de la mecànica quàntica en què es postula que la consciència és el principal mecanisme darrere del procés de mesura en la mecànica quàntica. És una interpretació històrica de la mecànica quàntica que els físics moderns descarten en gran part. La idea s'atribueix a Eugene Wigner, que va escriure sobre ella a la dècada de 1960, però apareixen rastres de la idea ja a la dècada de 1930. Wigner va rebutjar més tard aquesta interpretació a les dècades de 1970 i 1980.

Aquesta interpretació s'ha relacionat amb l'origen dels corrents pseudocientífics i els moviments de la Nova Era, concretament amb el misticisme quàntic.

Història Treball anterior Segons els records de Werner Heisenberg a *Physics and Beyond*, es diu que Niels Bohr va rebutjar la necessitat d'un observador conscient en la mecànica quàntica ja el 1927.

En el seu llibre de 1932, Fonaments matemàtics de la mecànica quàntica, John von Neumann va argumentar que les matemàtiques de la mecànica quàntica permeten que el col·lapse de la funció d'ona es col·loqui en qualsevol posició de la cadena causal, des del dispositiu de mesura fins a la "percepció subjectiva" de l'observador humà. Tanmateix, von Neumann no va relacionar explícitament la mesura amb la consciència. El 1939, Fritz London i Edmond Bauer van argumentar que la consciència de l'observador jugava un paper important en la mesura. Tanmateix, London va escriure sobre la consciència en termes de fenomenologia filosòfica i no necessàriament com un procés físic.

L'obra de Wigner La idea que "la consciència causa el col·lapse" s'atribueix a Eugene Wigner, que va escriure per primera vegada sobre això en el seu article de 1961 "Observacions sobre la qüestió ment-cos" i la va desenvolupar més durant la dècada de 1960. Wigner va reformular l'experiment mental del gat de Schrödinger com a amic de Wigner i va proposar que la consciència d'un observador és la línia de demarcació que precipita el col·lapse de la funció d'ona, independentment de qualsevol interpretació realista. Es postula que la ment no és física i l'únic aparell de mesura veritable.

La idea va ser criticada inicialment per Abner Shimony el 1963 i per Hilary Putnam un any més tard.

Wigner va descartar la interpretació del col·lapse conscient a finals de la dècada de 1970. En una conferència de 1982, Wigner va dir que la seva primera visió de la mecànica quàntica s'hauria de criticar com a solipsisme. El 1984, va escriure que estava convençut de deixar-la pel treball de 1970 de H. Dieter Zeh sobre la decoherència quàntica i els fenòmens quàntics macroscòpics.

Després de Wigner La idea que la consciència causa col·lapse ha estat promoguda i desenvolupada per Henry Stapp, membre del Grup de Física Fonamental, des del 1993.

Descripció Mesura en mecànica quàntica estàndard En la interpretació ortodoxa de Copenhaguen, la mecànica quàntica només prediu les probabilitats de diferents resultats experimentals observats. El que constitueix un observador o una mesura no ho especifica directament la teoria, i el comportament d'un sistema sota mesura i observació és completament diferent del seu comportament habitual: la funció d'ona que descriu un sistema s'estén en una superposició cada cop més gran de diferents situacions possibles. Tanmateix, durant l'observació, la funció d'ona que descriu el sistema col·lapsa en una de diverses opcions. Si no hi ha observació, aquest col·lapse no es produeix i cap de les opcions esdevé menys probable.

Es pot predir utilitzant la mecànica quàntica, sense un postulat de col·lapse, que un observador que observa una superposició quàntica es convertirà en una superposició de diferents observadors que veuen coses diferents. L'observador tindrà una funció d'ona que descriu tots els resultats possibles. Tot i això, en l'experiència real, un observador mai detecta una superposició, però sempre detecta que un dels resultats s'ha produït amb certesa. Aquest conflicte aparent entre una descripció de la funció d'ona i l'experiència clàssica s'anomena problema de l'observació (vegeu Problema de mesura).

Interpretació de la consciència-causes-col·lapse Aquesta interpretació del col·lapse de la consciència s'ha resumit així:

Les regles de la mecànica quàntica són correctes, però només hi ha un sistema que es pot tractar amb la mecànica quàntica, és a dir, tot el món material. Existeixen observadors externs que no es poden tractar dins de la mecànica quàntica, és a dir, les ments humanes (i potser animals), que realitzen mesures al cervell provocant el col·lapse de la funció d'ona.

Stapp ha defensat el concepte de la següent manera:

Des del punt de vista de les matemàtiques de la teoria quàntica, no té sentit tractar un dispositiu de mesura com a intrínsecament diferent del conjunt de constituents atòmics que el formen. Un dispositiu és només una altra part de l'univers físic... A més, els pensaments conscients d'un observador humà haurien d'estar connectats causalment de la manera més directa i immediata amb el que està passant al seu cervell, no amb el que està passant en algun dispositiu de mesura... Els nostres cossos i cervells esdevenen així... parts de l'univers físic descrit mecànicament quànticament. Tractar tot l'univers físic d'aquesta manera unificada proporciona una base teòrica conceptualment simple i lògicament coherent...

Objeccions a la interpretació Wigner es va allunyar de la idea que "la consciència causa el col·lapse" en els seus últims anys. Això va ser en part perquè li avergonyia que "la consciència causa el col·lapse" pogués conduir a una mena de solipsisme, però també perquè va decidir que s'havia equivocat en intentar aplicar la física quàntica a l'escala de la vida quotidiana (concretament, va rebutjar la seva idea inicial de tractar els objectes macroscòpics com a sistemes aïllats).

Bohr va dir cap al 1927 que "encara no fa cap diferència si l'observador és un home, un animal o una peça d'aparell".

Aquesta interpretació es basa en una forma interaccionista de dualisme que és inconsistent amb el materialisme que s'utilitza habitualment per entendre el cervell i que accepta la majoria dels científics. (El materialisme assumeix que la consciència no té cap paper especial en relació amb la mecànica quàntica.) Malgrat el problema de la mesura, apunten a un tancament causal de la física, cosa que suggereix un problema amb com la consciència i la matèria podrien interactuar, cosa que recorda les objeccions al dualisme de la substància de Descartes.

La interpretació també ha estat criticada per no explicar quines coses tenen prou consciència per col·lapsar la funció d'ona. A més, postula un paper important per a la ment conscient, i s'ha qüestionat com podria ser el cas de l'univers anterior, abans que la consciència hagués evolucionat o emergit. S'ha argumentat que "[la consciència causa el col·lapse] no permet una discussió sensata sobre la cosmologia del Big Bang o l'evolució biològica". Per exemple, Roger Penrose va comentar: "[L]'evolució de la vida conscient en aquest planeta es deu a mutacions apropiades que han tingut lloc en diversos moments. Presumiblement, aquests són esdeveniments quàntics, de manera que només existirien en forma linealment superposada fins que finalment conduïssin a l'evolució d'un ésser conscient, la mateixa existència del qual depèn que totes les mutacions correctes hagin tingut lloc 'realment'!" Altres suposen a més una ment universal (vegeu també panpsiquisme i panexperiencialisme). Altres investigadors han expressat objeccions similars a la introducció de qualsevol element subjectiu en el col·lapse de la funció d'ona.

Testabilitat S'ha argumentat que els resultats dels experiments d'esborrador quàntic d'elecció retardada falsegen empíricament aquesta interpretació. Tanmateix, es va demostrar que l'argument no era vàlid perquè un patró d'interferència només seria visible després que les deteccions posteriors a la mesura es correlacionessin mitjançant l'ús d'un comptador de coincidències; si això no fos cert, l'experiment permetria la senyalització cap al passat. L'experiment d'esborrador quàntic d'elecció retardada també s'ha utilitzat per argumentar a favor d'aquesta interpretació, però, com passa amb altres arguments, cap de les referències citades demostra ni falsifica aquesta interpretació.

El paper central que juga la consciència en aquesta interpretació requereix, naturalment, l'ús d'experiments psicològics per verificar-la o falsificar-la. Un d'aquests enfocaments es basa en explicar l'efecte del pressentiment empíric de manera quàntica. Un altre enfocament utilitza l'efecte d'encebament psicològic per dissenyar una prova adequada. Ambdós mètodes afirmen que la verificació és un èxit.

Recepció El 2011 es va dur a terme una enquesta en una conferència de mecànica quàntica amb 33 participants (inclosos físics, matemàtics i filòsofs). Els investigadors van descobrir que el 6% dels participants (2 dels 33) van indicar que creien que l'observador "juga un paper físic destacat (per exemple, col·lapse de la funció d'ona per la consciència)". Aquesta enquesta també afirma que el 55% (18 dels 33) van indicar que creien que l'observador "juga un paper fonamental en l'aplicació del formalisme, però no juga cap paper físic destacat". També esmenten que "Els relats populars de vegades han suggerit que la interpretació de Copenhaguen atribueix aquest paper a la consciència. Al nostre entendre, això és malinterpretar la interpretació de Copenhaguen".

Referències

Categoria:Mecànica quàntica