Una adaptació cinematogràfica transfereix els detalls o la història d'una font existent, com ara una novel·la, a un llargmetratge. Aquesta transferència pot implicar adaptar la majoria dels detalls del text font amb precisió, inclosos els personatges o els punts de la trama, o la font original pot servir com a inspiració lliure, amb la implementació de només uns quants detalls. Tot i que sovint es considera un tipus d'obra derivada, l'adaptació cinematogràfica ha estat conceptualitzada recentment per estudiosos acadèmics com Robert Stam com un procés dialògic.
Si bé la forma més comuna d'adaptació cinematogràfica és l'ús d'una novel·la com a base, altres obres adaptades al cinema inclouen la no-ficció (incloent-hi el periodisme), obres autobiogràfiques, còmics, escriptures, obres de teatre, fonts històriques i fins i tot altres pel·lícules. L'adaptació de recursos tan diversos ha estat una pràctica omnipresent en la realització cinematogràfica des dels primers dies del cinema a l'Europa del segle XIX. A diferència de quan fan una nova versió, els directors de cinema solen prendre's més llibertats creatives quan creen una adaptació cinematogràfica, canviant el context de factors com el públic o el gènere.
Fidelitat La fidelitat de l'argument Un aspecte que se sol tenir en compte a l'hora d'analitzar les adaptacions és la fidelitat de l'argument. Això fa referència a la discussió entre estudiosos, crítics o fans, que avaluen l'eficàcia i l'èxit d'una adaptació en funció de la fidelitat amb què segueix la trama i els detalls originals. Això pot implicar el discurs comú de "el llibre és millor que la pel·lícula" sense tenir en compte els esforços que es destinen a una adaptació cinematogràfica.
Una pel·lícula pot optar per mantenir-se fidel o desviar-se dels detalls de la font original, però independentment d'això, aquest mitjà es crea amb l'ús de més elements. A diferència d'un mitjà com una novel·la, una pel·lícula ha de tenir en compte molts aspectes, com ara el guió, la música, els actors i les seves actuacions, les imatges i els plans, i els efectes de so. Tots aquests elements han de treballar junts per traduir el material original en un llargmetratge. Com a tipus de mitjà compost per diversos elements, la durada d'una pel·lícula sovint també influeix en el producte final.
Una adaptació cinematogràfica pot anar en contra de l'adhesió a la fidelitat per diversos motius, com ara el desig d'un canvi en el període de temps, el context cultural o la perspectiva de la trama original, i un canvi en el públic general. D'altra banda, una adaptació cinematogràfica pot considerar una forta fidelitat per ajudar a promocionar l'obra si ja està vinculada a un escriptor popular o a un títol existent, sobretot perquè pot ajudar econòmicament.
Pot ser difícil valorar l'eficàcia d'una adaptació cinematogràfica basant-se únicament en la fidelitat, sobretot perquè una adaptació també existeix com a entitat pròpia independent del text original. Tot i que es pot considerar que les idees i els temes originals es transposen de manera consistent, una adaptació també es pot examinar pels nous elements que aporta al públic.
Tipus de fidelitat Una manera de pensar en la fidelitat com una mesura d'èxit és com a diferents nivells de fidelitat. Tot i que no totes les adaptacions tenen com a objectiu centrar-se en la fidelitat del seu producte final, aquestes etiquetes poden ajudar a considerar quanta part d'una història es trasllada al llarg de la història.
Adaptació propera Una adaptació fidel ajudaria a definir una obra que s'adhereix a la fidelitat de prop, implementant la majoria, si no tots, els detalls del text original. Això inclouria la incrustació de la majoria dels personatges originals, els punts de la trama i la cronologia. Un exemple d'això inclouria To Kill a Mockingbird (1962), que va adaptar de prop la majoria dels detalls de la novel·la homònima de Harper Lee de 1960.
Adaptació lliure Una adaptació lliure inclouria qualsevol obra que utilitzi principalment el text original com a inspiració, allunyant-se de la fidelitat. Això pot incloure casos en què només s'implementa un o dos elements, com ara el protagonista o el títol del text original. Aquest tipus d'adaptació és on es prenen les llibertats creatives més grans. Un exemple d'això inclouria Fora d'ona (1995), que va ser una adaptació lliure de la novel·la Emma de Jane Austen de 1815 a un context modern.
Adaptació intermèdia Una adaptació intermèdia consistiria en una obra que es troba entre una adaptació propera i una de més lliure, ja que incorpora detalls del text original, es pren llibertats creatives per incorporar nous elements (com ara nous personatges o punts argumentals) i/o exclou certs detalls originals. Un exemple d'això inclouria A qui estima, en Gilbert Grape (1993), que va ser adaptada de la novel·la homònima (en versió original) de Peter Hodge de 1991, What's Eating Gilbert Grape, que adapta de prop alguns detalls, alhora que exclou certs personatges originals.
Premis Molts dels principals premis cinematogràfics presenten un premi per a guions adaptats, separat del premi per a guions originals.
En el cas d'una pel·lícula adaptada d'una obra inèdita, però, els diferents premis tenen regles diferents sobre la categoria a la qual es qualifica el guió. El 1983, els Premis Genie canadencs van anul·lar el premi al millor guió adaptat que havien atorgat a la pel·lícula Melanie quan van saber que l'obra original no havia estat publicada;"Melanie adaptation Genie returned". Cinema Canada, No. 96 (May 1983). p. 12. i el 2017, la pel·lícula Moonlight, adaptada d'una obra teatral inèdita, va ser classificada i nominada com a guió adaptat per alguns premis, però com a guió original per altres."Oscars: Moonlight ineligible for Best Original Screenplay". Entertainment Weekly, December 15, 2016.
Adaptació de pel·lícules Quan el guió d'una pel·lícula és original, també pot ser la font d'obres derivades com ara novel·les, obres de teatre o còmics. Per exemple, els estudis cinematogràfics encarreguen novel·lacions o còmics dels seus títols populars o venen els drets dels seus títols a editorials. Aquestes pel·lícules novel·lades, i el mateix en el cas dels còmics, sovint s'escriuen per encàrrec i, de vegades, per autors que només tenen un guió inicial com a font. En conseqüència, les novel·lacions sovint tenen modificacions respecte a la versió final de les pel·lícules.
Hi ha hagut casos de novel·listes que han treballat a partir dels seus propis guions per crear novel·les gairebé al mateix temps que una pel·lícula. Tant Arthur C. Clarke, amb 2001: Una odissea de l'espai, com Graham Greene, amb El tercer home, van treballat a partir de les seves pròpies idees cinematogràfiques per donar forma a una novel·la (tot i que la versió novel·lada d'El tercer home (The Third Man) es va escriure més per ajudar en el desenvolupament del guió que amb el propòsit de ser publicada com a novel·la). Tant John Sayles com Ingmar Bergman escriuen les seves idees cinematogràfiques com a novel·les abans de començar a produir-les com a pel·lícules, tot i que cap dels dos directors ha permès que aquests tractaments en prosa es publiquin.
Finalment, les pel·lícules han inspirat i s'han adaptat a obres de teatre. Les pel·lícules de John Waters s'han muntat amb èxit com a obres de teatre; tant Hairspray com Cry-Baby s'han adaptat, i altres pel·lícules han impulsat posteriors adaptacions teatrals. Spamalot és una obra de Broadway basada en pel·lícules de Monty Python. En un cas rar d'una pel·lícula adaptada d'una adaptació musical teatral d'una pel·lícula, el 2005 es va estrenar l'adaptació cinematogràfica del musical teatral basat en la comèdia clàssica de Mel Brooks The Producers.
Referències
Categoria:Cinema Categoria:Literatura