miniatura|Manifestació independentista a Rhodèsia del Nord (actual Zàmbia), març del 1960 El 1960 es coneix com l'Any d'Àfrica a causa d'una sèrie d'esdeveniments que hi van tenir lloc, en especial la independència de 17 nacions africanes, que van ressaltar els creixents sentiments panafricans en el continent. S'hi va donar la culminació dels moviments independentistes africans (descolonització) i la posterior aparició d'Àfrica com una força important en les Nacions Unides. Aquesta ràpida evolució política va conduir a l'especulació i l'esperança sobre el futur d'Àfrica en conjunt. Alhora, però, el continent començava a enfrontar les realitats de la violència postcolonial. El 1960 també va veure el començament de l'oposició armada a l'apartheid a Sud-àfrica, amb ramificacions polítiques a Àfrica i arreu del món.
Origen O. H. Morris, del Ministeri de Colònies Britànic, va predir a la primeria de gener que "1960 serà un any d'Àfrica". La frase "any d'Àfrica" també l'emprà Ralph Bunche el 16 de febrer del 1960. Bunche anticipà que molts estats aconseguirien la independència en aquest any per la "rapidesa quasi explosiva amb què els pobles d'Àfrica en tots els sectors estan emergint del colonialisme". El concepte d'un "Any d'Àfrica" atragué l'atenció dels mitjans internacionals.
La simbologia de l'any també fou influenciada pel discurs "Vent del canvi", pronunciat el 3 de febrer del 1960 pel primer ministre britànic Harold Macmillan. A Ciutat del Cap, Macmillan reconegué que els poders imperials tindrien dificultats per a continuar dominant les colònies. El discurs representava una admissió per part de l'elit política britànica que l'Imperi britànic s'havia acabat. Això inspirà una reacció de rebuig d'una part del Partit Conservador. La gent africana també hi va reaccionar. Segons el ministre d'Afers exteriors guineà Caba Sory:
Independència Durant el 1960, el nombre de països independents del continent va augmentar de 9 (amb poblacions de 95 milions) a 26 (amb poblacions de 180 milions), i es van deslliurar de Bèlgica, l'estat francés i el Regne Unit.
De l'estat francés En resposta al creixent conflicte a Algèria, l'estat francés creà una nova constitució el 1958, que feia que els estats colonials formassen part de la "Comunitat Francesa", la qual reestructurà l'Imperi francés com una mena de federació. Tots els estats membres s'adheriren a l'acord excepte Guinea, que es va independitzar al 1958 quan es va negar a unir-se a la Communauté. La seua decisió va dur l'estat francés a tallar tot suport, però va establir un bon precedent per a altres colònies franceses. Al desembre del 1959, el president francés, Charles de Gaulle, acorda que els estats membres podrien tenir independència si així ho decidissen. Tots ho van fer, a un ritme molt més ràpid del que l'estat francés anticipà.
Camerun va aconseguir la independència l'1 de gener del 1960 (es va unificar amb el Camerun britànic el 1961). Togo (abans Togo francés) va aconseguir la independència el 27 d'abril. La Federació de Mali s'independitzà el 20 de juny i després es va dividir en Mali i Senegal el 20 d'agost. Madagascar es va independitzar el 26 de juny. Dahomei (canviat de nom a Benín el 1975) es va independitzar l'1 d'agost. Níger es va independitzar el 3 d'agost. Costa d'Ivori es va alliberar el 7 d'agost. Txad es va independitzar l'11 d'agost. República Centreafricana va obtenir la independència el 13 d'agost. Congo (Brazzaville) es va independitzar el 15 d'agost. Alt Volta (canviat de nom a Burkina Faso el 1984) es va independitzar el 15 d'agost. Gabon s'independitzà el 17 d'agost. Mauritània va aconseguir la independència el 28 de novembre.
Aquests països van romandre dins l'esfera d'influència francesa, sobretot en termes econòmics. L'estat francés també va negociar acords polítics amb la Federació de Mali i Madagascar, i renuncià al mandat que l'eixida de la Comunitat francesa conduiria a la fi dels llaços polítics (com ho havia fet amb Guinea). Les empreses franceses n'acceptaren l'acord, perquè es mantindrien en una posició per a beneficiar-se econòmicament dels nous estats independents, que també continuaven utilitzant els francs colonials.
Del Regne Unit Dos estats van assolir la independència del Regne Unit el 1960: Somàlia, amb la unificació de la Somàlia Britànica i el Territori en fideïcomís de Somàlia i Nigèria.
El 26 de juny, la Somàlia Britànica esdevingué un estat independent, Somalilàndia. Cinc dies més tard, es va unir al Territori en fideïcomís italià de Somàlia per a crear la República de Somàlia l'1 de juliol.
Nigèria tenia la major població i la millor economia d'Àfrica, i es va fer independent l'1 d'octubre.
També el 1960, el Domini de Ghana votà per a ser una república. El panafricanista de fama mundial Kwame Nkrumah, ex primer ministre, en fou elegit president simultàniament, el 27 d'abril del 1960.
De Bèlgica miniatura|Lumumba a Brussel·les, gener de 1960 Els congolesos havien estat manifestant-se per la independència, i a començament dels 1960, Patrice Lumumba fou empresonat per incitar a un motí el 1959. Reconeixent que el Congo anava a independitzar-se, Bèlgica alliberà a Lumumba i li va permetre assistir a una conferència a Brussel·les entre el 18 i el 27 de gener. En la conferència, el 30 de juny es va establir com el dia de la independència de la República del Congo (Leopoldville). Lumumba guanyà en les eleccions de maig i esdevingué primer ministre de l'estat el 30 de juny.
L'estat aviat es va veure caòtic, i Lumumba fou deposat el 14 de setembre. El van torturar i executar. El període subsegüent d'inestabilitat a voltes es denomina Crisi del Congo.
Els esdeveniments del Congo dugueren al diari britànic London Daily Express (que sempre havia afavorit el colonialisme) a denunciar l'"Any d'Àfrica" i demanar que el 1961 fos un "any de realisme".
Sud-àfrica miniatura|Assassinat a Sharpeville, pintura de Godfrey Rubens La Massacre de Sharpeville de Sud-àfrica va succeir el 21 de març del 1960, i desencadenà una resistència clandestina massiva i manifestacions de solidaritat internacional. Aquest fet se cita a voltes com el començament de la lluita mundial contra l'apartheid.
Els activistes i acadèmics sud-africans ho descriuen com un punt d'inflexió en la resistència, que marca la fi de la no-violència i el liberalisme. Alguns diuen que el major impacte fou fer que els sud-africans blancs prenguessen consciència de la brutalitat amb què els negres polítics estaven sent reprimits.
El 5 d'octubre, s'aprovà un referèndum a Sud-àfrica que abolia la monarquia, que va establir l'eixida de Sud-àfrica de la Mancomunitat de Nacions a l'any següent per les seues polítiques racistes.
Nacions Unides A l'octubre, el president de Ghana, Kwame Nkrumah, feu un discurs davant les Nacions Unides en què debatia el paper d'Àfrica en el món i el paper futur del món a Àfrica. Nkrumah afirmà el nou poder d'Àfrica, dient que no desitjava venjar-se dels colonitzadors europeus, però insistiria en la llibertat.
Nkrumah va demanar la fi de la supremacia blanca, en especial a Sud-àfrica. En una introducció al text imprés del discurs, William E. Burghardt Du Bois escriu: "No pot haver-hi cap dubte que Kwame Nkrumah és la veu d'Àfrica. Açò és, que més que qualsevol altre home viu, ell expressa el pensament i els ideals del continent negre i que aquest continent està passant a primer pla en els afers mundials".
El 14 de desembre del 1960, l'Assemblea General de les Nacions Unides aprovà la Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials. S'hi afirmava que "tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació", i que la norma de poders externs constitueix una violació dels drets humans. La declaració no tingué cap vot en contra. Els Estats Units i altres 7 potències colonials s'hi abstingueren.
Implicacions i llegat L'Any d'Àfrica alterà l'estatus simbòlic dels africans arreu del món, i feu que el món reconegués l'existència de les nacions africanes com una força a tenir en compte en l'àmbit internacional. Marcà el començament d'una nova era més afrocèntrica en els estudis africans, amb la fundació de les revistes acadèmiques Cahiers d'Études africaines i el Journal of African History.
L'Any d'Àfrica fou un impuls important per als afroamericans, compromesos en el Moviment pels Drets Civils dins dels Estats Units. El periòdic Baltimore Afro-American, confiat que les manifestacions pacífiques derrotarien la segregació al sud dels Estats Units, va editar: "Els "vents de canvi" que estan agranant Àfrica, també bufen en les àrees ignorades dels Estats Units". El professor James H. Meriwether, recordant l'Any d'Àfrica, escriu: "Els esdeveniments del 1960 enfortiren els vincles entre els afroamericans i la lluita mundial contra la supremacia blanca, mentre ho feia sobre una base més centrada en Àfrica". Els resistents a la segregació en el sud dels Estats Units havien començat a buscar inspiració en Sud-àfrica i viceversa.
La frase "Any d'Àfrica" es va tornar a fer servir el 2005, juntament amb l'atenció occidental al continent que envoltava la 31a Cimera del G8.
Vegeu també Descolonització d'Àfrica
Referències
Categoria:Declaracions d'independència del segle XX Categoria:Segle XX a Àfrica Categoria:Panafricanisme Categoria:1960