La Declaració Unilateral d'Independència fou aprovada pel consell de ministres de Rodhèsia l'11 de novembre del 1965, que afirmava que a Rodhèsia, un territori ocupat per Anglaterra al sud d'Àfrica que tenia un autogovern des del 1923, ara es proclamava un estat sobirà i independent. L'auge de la llarga discussió contenciosa entre el Regne Unit i Rodhèsia en relació als termes en els quals aquesta podria fer-se totalment independent fou la primera ruptura unilateral entre una colònia i la metròpoli britànica des de la Declaració d'Independència dels Estats Units, ocorreguda quasi dos segles abans. Gran Bretanya, la Commonwealth i l'Organització de les Nacions Unides (ONU) van declarar conjuntament la il·legalitat de la Declaració, i s'imposà sancions econòmiques, la primera en la història de l'ONU, a la colònia que volia alliberar-se. Enmig d'un aïllament internacional quasi complet, Rhodèsia va continuar a existir com un estat no reconegut gràcies al suport de Sud-àfrica i de Portugal.

El govern de la Rodhèsia, que en la major part era compost per la minoria blanca de l'estat, es va mostrar indignat quan, enmig de la descolonització i el "Vent del Canvi", algunes colònies africanes menys desenvolupades situades al nord i amb poca experiència d'autogovern avançaren aviat cap a la independència durant la dècada dels 1960, mentre que a Rhodèsia se li va negar l'autodeterminació en virtut del nou ideal britànic que defensava "cap independència abans del govern majoritari".

Antecedents miniatura|Rodhèsia del Sud (o simplement Rodhèsia), destacada en roig en el mapa del continent africà El territori de Rhodèsia, oficialment Rodhèsia del Sud, fou un cas únic dins l'Imperi Britànic i de la Commonwealth: tot i denominada colònia, s'autogovernava internament i constitucionalment no es diferenciava massa d'un domini. Aquesta situació datava del 1923, quan li van concedir un govern dins l'imperi com una colònia autogovernada, després de tres dècades d'administració realitzats per la Companyia Britànica de Sud-àfrica, i li donaren poders per a arbitrar sobre afers interns en quasi tots els camps, fins i tot en defensa. La intenció dels britànics era integrar Rodhèsia del Sud en la Unió Sud-africana com una nova província, però aquesta proposta fou rebutjada pels electors en un referèndum realitzat el 1922, i el territori fou emmotllat com un nou domini britànic.

El poder de Whitehall sobre la Rodhèsia del Sud en els termes de la Constitució de 1923 era considerable: la Corona Britànica podria teòricament anul·lar qualsevol projecte de llei aprovat en un any, o alterar la constitució. Aquestes garanties pretenien protegir la població negra nadiua de legislacions discriminatòries i també protegir els interessos comercials britànics en la colònia. Com observa el constitucionalista sud-africà Claire Palley, però, seria extremament difícil per a Whitehall imposar aquests actes, i intentar fer-ho provocaria una crisi. Aquest poder mai no es va exercir en la pràctica, sinó que es va crear una relació en general cooperativa entre Whitehall i el govern colonial a Harare, i en rares ocasions n'hi hagué disputa.

La Constitució de 1923 es va elaborar en termes no ètnics, i el sistema electoral instituït era igualment obert, si més no teòricament. Els condicionaments dels drets polítics en relació amb la renda personal, l'educació i la propietat, semblants al Cape Qualified Franchise, s'aplicaren igualment a tot el món; atès que la majoria de la població negra no s'enquadrava dins aquests requisits, però, els electors i el Parlament colonial eren majoritàriament blancs. El resultat d'aquesta composició fou que els interessos dels negres estigueren poc representats, cosa en què la majoria dels blancs va mostrar poc d'interés a canviar. Entre els justificants comunament presentats, deien que la població autòctona no s'interessava pas pel procés polític de model occidental, i que els negres no serien pas governants diligents.

Durant la dècada del 1930, Rodhèsia del Sud va adoptar una legislació segregacionista, que incloïa el Land Apportionment Act (llei sobre la repartició de terres), l'Industrial Conciliation Act (llei sobre procediments de conciliació laboral en la indústria), el Natives Registration Act (llei del registre civil dels nadius) i el Masters and Servants Act (llei sobre les relacions entre mestres i auxiliars). Aquestes lleis afavorien la minoria blanca, el 5% da població. El Land Apportionment Act, del 1930, destinà prop de la meitat de les terres de l'estat a la propietat i residència dels blancs, alhora que dividia la resta en territoris tribals, àrees nacionals i destinats a la venda als ciutadans negres. L'Industrial Conciliation Act, també adoptat en la veïna Sud-àfrica, codificava sobre les relacions laborals en tots el sectors de la indústria, l'economia en general i en les categories professionals. No reconeixia als treballadors negres l'estatut d'empleat, ni el dret de sindicalització. Només autoritzava la creació de consells laborals en què hi hauria patrons i obrers blancs, responsables de realitzar negociacions en nom dels negres.

Els colons blancs i els seus descendents foren responsables de gran part de les qualificacions administrativa, industrial, científica i agrícola de la colònia, i construïren una economia de mercat parcialment industrialitzada, amb un fort sector agrícola i manufacturer, siderúrgiques i metal·lúrgiques i modernes empreses de mineria. Els blancs posseïen la major part de les millors terres, en general tenien un nivell d'escolaritat alt, rebien els millors salaris i vivien en cases més confortables. D'altra banda, malgrat tenir escolaritat, instal·lacions mèdiques, salaris i estils de vida molt bons per als patrons africans, els negres estaven marcats per la discriminació, que anava des de la reserva de vacants d'ocupació per als blancs a la segregacions en els vagons de trens, en les fileres dels correus, i en altres llocs.

En un context més ampli, Rodhèsia del Sud ocupava una categoria pròpia dins la Commonwealth, derivada de l'"estatut especial de quasi-independència" que detenia. La Secretaria d'Estat per a les Relacions amb els Dominis, instituïda el 1925 per a tractar sobre les relacions britàniques amb els dominis d'Austràlia, Canadà, Nova Zelanda, Terra Nova, Sud-àfrica i amb l'Estat Lliure Irlandés, també abordava Rodhèsia del Sud i, des de la Convenció d'Ottawa (1932), les conferències imperials tenien la presència del primer ministre sud-rodhesià. Aquest arranjament es va mantenir amb l'adveniment de les conferències dels primers ministres de la Commonwealth el 1944. Sud-rodhesians de totes les ètnies van lluitar al costat de Gran Bretanya i dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial, i el govern colonial anà rebent a poc a poc més autonomia en relació amb els afers externs. Durant els anys de la postguerra, els sud-rodhesians generalment creien que no quedarien millor si s'independitzaven, i eren indiferents a l'autonomia completa sota l'estatut de domini. El flux migratori ocorregut en la postguerra rumb a la Rodhèsia del Sud, originat sobretot a la Gran Bretanya, a Irlanda i a Sud-àfrica, va causar un augment de la comunitat blanca de 68.954 el 1941 a 221.504 el 1961. La població negra, per la seua banda, va créixer d'1,4 milió a 3,55 milions durant el mateix període.

Referències

Categoria:Història de Zimbàbue Categoria:Relacions internacionals del Regne Unit Categoria:Colònies britàniques d'Àfrica Rhodesia Categoria:Esdeveniments del 1965