Danses folklòriques romaneses, Sz.56, va ser compost per Béla Bartók el 1915, en la seva versió original per a piano sol. El compositor la va transcriure per a orquestra el 1917, Sz. 68, incorporant-hi algunes revisions. Aquesta versió es va estrenar l'11 de febrer de 1918, a Budapest, amb Emil Lichtenberg dirigint. Té una durada d'uns 6 minuts.
Origen i context Bartók va néixer a Nagyszentmiklós dins l'Imperi austrohongarès, en una regió on les fronteres canviaven sovint. Després de la mort del seu pare, la seva família es va traslladar diverses vegades per ciutats que avui pertanyen a Romania, Eslovàquia o Ucraïna. Aquesta experiència el va acostumar a la diversitat cultural de l’Europa central.
Poc després de graduar-se a l’Acadèmia de Música de Budapest, Bartók va començar a interessar-se per la música popular. El 1904 va iniciar la recollida sistemàtica de cançons tradicionals i el 1905 va conèixer Zoltán Kodály, amb qui va col·laborar durant tota la vida en l’estudi del folklore musical. Mentre Kodály es va centrar sobretot en la música hongaresa, Bartók va ampliar les seves investigacions a moltes cultures de la regió —Eslovàquia, Romania, Sèrbia, Croàcia o Bulgària— i fins i tot a Turquia i al nord d'Àfrica. Aquest treball etnomusicològic va influir profundament en el seu llenguatge compositiu.
Moltes de les expedicions etnomusicològiques de Bartók van deixar una empremta directa en la seva producció musical. En alguns casos aquesta influència és molt visible —quan el compositor es limita a harmonitzar melodies populars pràcticament intactes—, mentre que en altres obres el material folklòric queda integrat de manera més profunda dins el seu llenguatge modern. Les Danses folklòriques romaneses pertanyen clarament al primer grup.
Cap al 1914 Bartók sentia una fascinació especial per la música romanesa. Aquell any va escriure tres obres per a piano basades en melodies d’aquesta tradició: Cançons de Nadal romaneses (BB 67), la Sonatina (BB 69) i les Danses folklòriques romaneses. Més endavant en va orquestrar dues: les Danses folklòriques romaneses el 1917 i la Sonatina el 1931, quan va reaparèixer amb el títol Danses transilvanes.
Danses folklòriques romaneses és una de les peces més conegudes del compositor i se n'han fet nombroses adaptacions. Existeix una versió per a violí i piano preparada per Zoltán Székely amb el consentiment del mateix Bartók, una altra per a violoncel i piano realitzada per Luigi Silva, i fins i tot arranjaments per a violí i violoncel. També se n’han fet versions orquestrals alternatives, com la d'Arnold Wilke per a petita orquestra o la d'Arthur Willner per a orquestra de cordes.
En un principi Bartók havia titulat l’obra Danses populars romaneses d’Hongria, perquè quan va recollir aquestes melodies a Transsilvània la regió formava part del territori hongarès. Després de la Primera Guerra Mundial, amb els canvis polítics que van redibuixar les fronteres, va simplificar el títol a Danses populars romaneses.
Anàlisi musical La suite consta de sis —o de vegades set— moviments molt breus que s’interpreten sense pausa (attacca) i duren aproximadament sis minuts. La diferència en la numeració es deu al fet que les dues últimes seccions pertanyen al mateix tipus de dansa i poden considerar-se dues parts d’una mateixa peça o bé dos moviments independents. Excepte aquestes dues darreres, cada dansa utilitza una melodia procedent d’una regió diferent de Transsilvània. Entre totes mostren una gran varietat de modes: dòric, lidi, mixolidi i eòlic, a més d’altres girs que recorden influències orientals o àrabs.
La primera dansa, Joc cu bâta («Dansa del bastó»), és descrita per Bartók com una dansa solista de joves que «consisteix a donar puntades al sostre de l’habitació». Quan la va escoltar a Transsilvània era interpretada per dos violins. En la versió orquestral la melodia passa als primers violins, reforçats per dos clarinets que evoquen el timbre del tárogató, un instrument de vent d’una sola llengüeta, parent primitiu del clarinet.
Sense interrupció apareix Brâul («Dansa de la faixa»), una altra dansa ràpida que Bartók associava amb reunions en cases de filar. Normalment la ballaven noies —de vegades també nois i noies plegats— formant un cercle amb els braços al voltant de la cintura dels companys. El compositor la va sentirr primer com un solo de flauta, però en la seva orquestració el protagonisme recau en el clarinet solista, reforçat posteriorment pels violins.
El tempo es torna més contingut a Pe loc («En un lloc»). La seva línia melòdica estreta i l’ús destacat de la segona augmentada suggereixen una influència oriental molt present en el folklore romanès. Bartók també la va recollir inicialment com a solo de flauta, i en l’orquestra hi destaca el flautí per conservar aquest color.
Un caràcter igualment oriental es percep a Buciumeana («Dansa del corn»). Bartók la va anotar a partir d’un violinista solista, i en l’orquestració és el concertino qui presenta la melodia. Quan el tema reapareix, s’hi afegeix tota l’orquestra, però amb una dinàmica suau que crea una atmosfera gairebé irreal. Com en altres danses de la suite, el compositor introdueix breus compassos d’obertura o de tancament al voltant de la melodia original. Ell mateix ho explicava així: «La melodia popular utilitzada és la part més important de l’obra. L’acompanyament i els preludis o postludis només són el muntatge d’una joia.»
La Poargă Românească («Polca romanesa») és una dansa infantil interpretada aquí per tota l’orquestra. El seu esquema rítmic, que alterna compassos binaris i ternaris, pot semblar irregular a l’oïda occidental, però probablement era perfectament natural per als nens que la ballaven.
La suite conclou amb dues danses titulades Marunțel («Dansa ràpida»), que Bartók havia escoltat com un solo de violí, «una dansa en temps doble ballada per moltes parelles». Aquestes dues seccions proporcionen un final vigorós i ple d’energia a aquesta petita però fascinant col·lecció de danses populars.
Referències
Categoria:Composicions per a piano de Béla Bartók Categoria:Composicions per a piano de la dècada del 1910 Categoria:Composicions musicals del 1918