Tot està perdonat [en francès, Tout est pardonné] és una pel·lícula francoalemanya dirigida per Mia Hansen-Løve, estrenada el 2007.

Sinopsi argumental El 1995, en Víctor, que és francès, viu a Viena amb l'Annette, austríaca. Amb ells hi ha la filla de tots dos, Pamela, que té sis anys. En Víctor, escriptor i periodista, ofegat per la mandra i l'angoixa, passa la major part del temps voltant pel carrer i eludint la dedicació a la feina.

Davant el deteriorament de la seva relació, la parella decideix tornar a París, on l'ambient sembla més propici per al seu benestar. No obstant això, en arribar a França, Victor recau en les seves addiccions i se'n va a viure amb una altra drogoaddicta. La seva relació amb Annette s'ha fet més agressiva, i ella s'adona que no pot continuar. Derrotada, deixa Victor i marxa, amb la seva filla.

Onze anys més tard, quan Pamela ja té disset anys i viu a París, encara amb la seva mare i la nova família que han construït, un dia sap que el seu pare també hi és i decideix tornar-lo a veure.

Títol i estructura Tot està perdonat està dividida en tres capítols perfectament assenyalats amb els seus títols respectius, en una estructura que es podria interpretar com una mena de pròleg de gairebé vint minuts, seguit de dos capítols que relaten dos períodes de la vida dels protagonistes separats per una el·lipsi d'onze anys.

El títol, ben eloqüent, és una defensa i un elogi de les segones oportunitats, posa en evidència com tothom viu i interpreta a la seva manera la realitat compartida, i proposa una reflexió serena sobre la confiança idealista en la possibilitat de superació de les dificultats. miniatura|292x292px|La directora i guionista del film, Mia Hansen-Løve

Especificacions tècniques

Repartiment Els intèrprets sónː

Projecte i realització Tot està perdonat és el primer llargmetratge de Mia Hansen-Løve, que, després d'estudiar teatre, va treballar com a crítica per a Cahiers du cinéma. La pel·lícula està dedicada a la memòria del productor Humbert Balsan, que es va suïcidar durant l'escriptura del projecte i de qui la directora era amiga íntima; la seva segona pel·lícula, Le père de mes enfants (2009), es basaria completament en la vida de Balsan.

La pel·lícula es va rodar a Viena, Àustria, París i Corrèze.

Recepció de la crítica La primera pel·lícula de Mia Hansen-Løve va ser molt ben rebuda per la crítica. Jean-Marc Lalanne a Les Inrocks la va veure com una «pel·lícula commovedora» sobre «el dolor i la reconciliació entre un pare i una filla» portada per una jove actriu, Constance Rousseau, tota gràcia delicada i fragilitat.

A Cahiers du cinéma, Jean-Michel Frodon n'elogiava la direcció, que aconsegueix «filmar cada escena com si fos la primera i l'última, com si el destí de tot el món es pogués decidir allà, com si fos tota la pel·lícula».

Jacques Mandelbaum es mostra particularment entusiasta a Le Monde, destacant la fita de la pel·lícula, cosa rara al seu entendre per a un primer llargmetratge, a la qual atribueix les qualitats d'«elegància, limpidesa, profunditat [i] la sorprenent precisió de la direcció, tan precisa, sensible i enlluernadora com un raig làser», «gràcies en particular a l'ús de temporalitats i el·lipsis».

En atorgar el 2025 el Premi Honorífic de la SEMINCI a la cineasta Hansen-Løve, Serge Toubiana, membre del Jurat Internacional, i també exdirector de la Cinémathèque Française i de Cahiers du Cinéma, va destacar que «les seves pel·lícules són molt íntimes i personals, però parlen a tothom. Ha trobat aquest to, aquesta precisió, aquesta intimitat que ens permet a tots veure'ns reflectits en el seu cinema». I encara: «El que m'encanta de les seves pel·lícules és la llum, les emocions, la inquietud. És un cinema sobre la recerca de la felicitat, una cosa sense el qual no podem viure». En la pel·lícula Tot està perdonat, ja hi són aquests trets distintiusː Hansen-Løve observa amb compassió i humanitat uns personatges malferits per la pèrdua i la tragèdia i els ofereix la possibilitat de la redenció.

Reconeixements La pel·lícula ha rebut aquests premis i nominacions Premiada pel millor guió com a part de la beca de la Fundació Gan per al Cinema per a la creació cinematogràfica el 2004. Premi Louis-Delluc a la millor primera pel·lícula 2007 (conjuntament amb Naissance des pieuvres, de Céline Sciamma). Nominació al Premis César de 2008, com a millor primera pel·lícula. Presentada al Festival de Cinema de Cannes 2007, dins de la Quinzena dels realitzadors. Premi a la millor actriu del Festival de Cinema de Gijón 2007 per a Marie-Christine Friedrich, en el paper d'Annette.

Referències

Categoria:Pel·lícules de França del 2007 Categoria:Pel·lícules d'Alemanya del 2007 Categoria:Pel·lícules rodades a París Categoria:Pel·lícules sobre escriptors Categoria:Pel·lícules ambientades a París Categoria:Pel·lícules ambientades en la dècada del 1990 Categoria:Pel·lícules dramàtiques d'Alemanya Categoria:Pel·lícules dramàtiques de França