miniatura|Turbiàs (del basc iturribe 'sota la font', amb el sufix d'abundància -asse), un dels nombrosos topònims d'origen basc de l'Alt Urgell El basc es va parlar al Pirineu català durant mil·lennis i, en una àmplia franja occidental, s'hi va mantenir fins a ben entrada l'edat mitjana. Diversos historiadors, lingüistes i antropòlegs han estudiat la qüestió des de mitjan , començant per Ramon d'Abadal, el primer a proposar aquesta hipòtesi el 1955, i Joan Coromines, que el 1958 en presentà un estudi de ressò internacional. Coromines sosté que una antiga forma de basc es va parlar com a mínim fins al a la major part dels territoris que actualment formen la vegueria catalana de l'Alt Pirineu i Aran (Vall d'Aran, Ribagorça, Pallars i Alt Urgell), a més d'Andorra i Cerdanya, on s'hauria perdut abans, cap als segles i respectivament. Altres estudiosos amplien aquesta àrea bascoparlant a tot el Pirineu, fins a l'actual Rosselló i més enllà, en temps potser més reculats.
Fora de l'actual Catalunya i País Basc, el basc es va parlar també, fins a èpoques ben recents, a l'Alt Aragó (estudis diversos n'hi testimonien l'ús al tombant del ) i al vessant nord dels Pirineus, concretament a les regions gascones de Bigorra i Bearn, on podria haver sobreviscut fins al .
Antecedents Els primers bascos
miniatura|En negre, els pobles no indoeuropeus del Pirineu i el golf de Biscaia Entre les nombroses teories que proven d'aclarir l'origen dels bascos actuals, n'hi ha dues de principals: La de l'origen autòcton, segons la qual la llengua basca s'hauria desenvolupat al llarg dels mil·lennis entre el nord de la península Ibèrica i el sud d'Occitània. Aquesta hipòtesi és la més àmpliament acceptada per la comunitat científica. La de l'origen forà postula que el basc va ser portat a Europa occidental per pobles vinguts d'altres latituds. Segons alguns estudiosos, els bascos serien descendents directes d'antics grups de ramaders procedents del Caucas que haurien començat a emigrar vers l'oest al voltant del 18000 aC, en plena glaciació. Una branca d'aquests pobles s'hauria establert a la península Ibèrica i una altra hauria continuat pujant per la façana atlàntica fins a atènyer les actuals illes Britàniques, aleshores encara unides al continent. N'hi ha d'altres que suggereixen que els bascos serien descendents de pobles berbers arribats a la península durant el Neolític. Es tracta de teories controvertides, més i tot considerant les nombroses proves de la presència humana a la cornisa Cantàbrica des de milers d'anys abans.
Hi ha altres estudis que lliguen el basc a una hipotètica llengua que s'hauria parlat a bona part d'Europa abans de l'entrada dels indoeuropeus (l'anomenat antic europeu). Aquesta teoria es relaciona amb la del substrat bascònic, segons la qual el basc seria l'únic supervivent d'un grup lingüístic que s'hauria parlat antigament a l'Europa occidental. Lligada o no amb aquestes hipòtesis, hi ha la teoria del bascoiberisme, que defensa l'existència d'un parentiu, o fins i tot una identitat completa, entre el basc i la llengua ibèrica i, per tant, entre els seus parlants.
Sigui com sigui, el fet és que encara no s'ha aconseguit de relacionar la llengua basca amb cap de les famílies lingüístiques conegudes, tot i haver-ho intentat amb les caucàsiques i algunes de tan distants com ara les uralianes, les afroasiàtiques, les ameríndies i fins i tot el japonès.
Els primers pirinencs La presència humana a la zona pirinenca i prepirinenca ve d'antic: l'Home de Talteüll va habitar la plana del Rosselló fa uns 450.000 anys i a Banyoles s'hi van trobar restes d'Home de Neandertal de fa entre 110.000 i 44.800 anys. Pel que fa a l'Homo sapiens, l'Home de Cromanyó es va establir als Pirineus probablement cap a finals de la primera glaciació de Würm, fa uns 50.000 anys. Alguns estudis sostenen que tant els guanxes de les illes Canàries com els actuals bascos tenen característiques cromanyoides i que els cromanyons s'haurien estès pertot el Pirineu i hi haurien deixat relíquies del seu llenguatge. Altres estudiosos, en canvi, pensen que el basc seria allò que ens ha arribat de la llengua que parlaven els antics pastors transhumants que devien començar a establir-se a les valls pirinenques durant el Bronze antic (1800-1500 ac). En general, però, predomina la idea que els avantpassats dels bascos ja eren a la zona durant el Paleolític superior (entre 50.000 i 12.000 anys enrere).
El poblament més antic atestat de les valls pirinenques data de l'Epipaleolític final i, més concretament, de l'Azilià (10000-8000 aC). A Andorra s'hi han trobat objectes manufacturats del 10000 aC i a la Cerdanya, del 8000 aC. Al Sobrab aragonès s'hi han trobat restes d'agricultura i ramaderia del Neolític antic, del 5300-4450 aC (Coro Trasito), mentre que al Pallars Sobirà, el jaciment més antic (a la Pleta del Comte de Peramea) correspon a l'Eneolític (5000-2000 aC) i el Bronze (3200-900 aC).
Llengua
miniatura|Grups lingüístics a la península ibèrica ca. 300 aC Tot i que no es pot saber del cert quina llengua parlaven aquells antics pirinencs, el basc permet d'interpretar toponímia en quantitat sorprenent des del Rosselló fins al golf de Biscaia. En intentar tipificar la llengua que va donar origen a tots aquests topònims, Coromines diu que costa de decidir-se pel basc o l'ibèric i recomana parlar d'ibero-basc. A parer seu, però, del Coll de la Perxa vers l'oest hom pot parlar estrictament de basc, tot i que poden haver-hi també elements ibèrics. Davant del dubte, opta per la fórmula «elements preromans no indoeuropeus». Altres estudiosos fan servir, sovint indistintament, els termes 'bascoide', 'basco-ibèric', 'ibèric' o 'preromà'.
Mentre que la relació del basc amb l'ibèric és discutida, la comunitat científica accepta que el basc és, o bé el descendent directe de l'antic aquità, o bé una altra llengua pertanyent a la mateixa família (cf. Llengües bascòniques). Coromines parla sovint de la «família ibero-basco-aquitana». Julio Caro Baroja diu que l'aquità, el basc actual i l'idioma dels antics ilergets, ceretans i fins i tot mediterranis de més al sud semblen tenir cert parentiu.
Processos d'aculturació Romanització miniatura|Jaciment ibèric del Castellot, a Bolvir Durant la conquesta romana d'Hispània (del al ), els pobles bascoides del Pirineu occidental, bàsicament d'allò que actualment és Navarra fins a Cantàbria, van ser els grans aliats de Roma. Com a recompensa, la metròpoli els va premiar amb grans extensions de terra a la vall alta de l'Ebre (Navarra i la Rioja), una regió coneguda com a lAger Vasconum 'camp dels vascons', on aquells antics pastors i ramaders muntanyencs, convertits en agricultors, es van romanitzar i van abandonar la llengua ancestral pel llatí. Amb el pas dels segles, aquell seu llatí vulgar es va convertir en les actuals llengües castellana i aragonesa. D'altra banda, la població que va romandre a les zones més muntanyoses, el Saltum Vasconum, no va ser mai llatinitzada, entre altres coses a causa del seu aïllament en zones de difícil accés. Tampoc no va abandonar la seva antiga cultura i religió paganes fins a molts segles després. Segons la tesi més estesa, el procés de cristianització dels muntanyencs vascons devia culminar cap a finals del , més o menys a l'època en què es va completar el procés també a la major part del Pirineu català.
miniatura|esquerra|Moneda ibèrica encunyada a Eso, la futura Aeso dels romans Tal com va passar al Saltum Vasconum, la romanització a l'Alt Pirineu català va ser molt feble. Els romans no van arribar a penetrar mai a la zona, tot i que hi van instal·lar colònies militars en punts estratègics: Iulia Lybica (l'actual Llívia) al nord-est i Aeso (Isona) al sud. Aquestes colònies van esdevenir els centres urbans de la zona gràcies a la seva bona comunicació amb Ilerda per mitjà de la Strata Ceretana i amb Ruscino, salvant el coll de la Perxa, per la Via Confluentana. L'eix Ilerda-Ruscino va resultar fonamental per a la vertebració del territori pirinenc i va propiciar la posterior creació d'un nou enclavament al pla de l'Urgellet, a mig camí d'Aeso i Iulia Lybica: Orgia/Urgellum (La Seu d'Urgell), que esdevindria més tard el principal focus de romanització de tota la zona arran de l'evangelització impulsada pel Bisbat d'Urgell. Aquells van ser els escassos centres urbans on el llatí va tenir certa presència durant segles. Eren, però, petits centres urbans (cap no sobrepassava els 1.000 habitants) i mai no van deixar de ser illots lingüístics enmig d'un entorn rural de llengua i cultura basca, un territori refractari a la cultura dels ocupants romans.
Al vessant nord dels Pirineus, els aquitans seguien venerant els seus antics déus: a la Vall d'Aran, una làpida trobada a Escunhau presenta una inscripció corresponent a aquell panteó pirinenc: Ilurberrixo Anderexo. A Iulia Lybica, fundada per August al lloc on probablement hi havia l'antiga capital dels ceretans, les antigues elits nadiues d'estirp bascoide seguien governant la ciutat romanitzada. En uns grafits trobats el 2017 a Oceja hi ha inscripcions amb els noms dels quattuorviri, probablement de les primeres generacions de magistrats posteriors a la fundació romana:
Com s'aprecia, tres dels quatre magistrats i els seus quatre pares tenen noms ibers (amb arrels existents també en basc) i només un, Corneli, un de llatí.
Cristianització
Igual que la romanització, la cristianització del Pirineu català va ser molt tardana. El cristianisme va començar de propagar-s'hi en basc. Manuel Sanchis Guarner cita un testimoni del que recull els primers intents de conversió d'aquells pirinencs, titllats de «bàrbars tant d'ànima com de llengua», als quals [el capellà] «[..] amb paraula amorosa i parlant a cadascú en la seva llengua pròpia, els insinuaves el coneixement del nostre Déu». L'antiga cultura i religió paganes, però, van sobreviure encara uns quants segles.
miniatura|upright|L'absis romànic de Sant Miquel de la Seu d'Urgell (s. ) Quan, a principis del , els comtes tolosans, dependents del poder central carolingi, van iniciar l'expansió al sud dels Pirineus i van crear els comtats de Pallars i Ribagorça, tota aquella zona era, majoritàriament, de llengua basca. De fet, la societat estava fragmentada en dues realitats: d'una banda, les elits i la població urbanes, demogràficament minoritàries, que començaven a desenvolupar el català medieval a partir del llatí i, de l'altra, el món rural, que mantenia viva la llengua ancestral. Aquesta dicotomia es repetia pel que fa a l'àmbit religiós: el món urbà havia abraçat el cristianisme, mentre que a les zones rurals es conservava l'ancestral cosmogonia basca. Arribats a l'any 900, el Bisbe d'Urgell Nantigís ha d'anar a La Quar, a l'Alt Berguedà, «per tal de consagrar els temples dels ídols», una clara referència a la supervivència del paganisme entre els indígenes. citat per
Tampoc no hi va haver penetració sarraïna: malgrat que a la arribada de les tropes musulmanes a la zona el , el basc probablement ja no es parlava a Tremp, s'havia reclòs a les altes valls, de la de Cardós a la d'Aran. Mentre que a la Ribagorça hi ha amb prou feines vint topònims de possible origen àrab, al Pallars no n'hi ha ni un. Cal dir que els musulmans pràcticament no van passar per les valls de l'alt Pirineu durant la seva invasió d'Hispània.
Retrocés territorial del basc Àmbit geogràfic
miniatura|Retrocés del basc en època històrica