miniatura|La Pítia, o Oracle de Delfos, potser el tipus més conegut de hierea, quílix de figures vermelles, 440–430 aC, Pintor de Kodros, Berlín F 2538, 141668 Hierea (grec antic: ἱέρεια, pl. ἱέρειαι, hiéreiai) és el títol de les sacerdotesses en la religió de l'antiga Grècia, equivalent a la seva contrapart masculina hiereus (ἱερεύς). Aquest terme deriva de la paraula hiera, que significa simplement “allò que té a veure amb les coses sagrades” (Ἱέρα). A l’antiga Grècia trobem un seguit de diferents oficis relacionats amb el culte als déus i deesses; tant dones com homes exercien el rol de sacerdots. Tot i que presentaven variacions locals segons el culte, les hierees compartien moltes similituds arreu de l’antiga Grècia. Normalment exercien el seu ofici vinculat únicament a un santuari específic o a un temple grec.
Dins de l’estructura social de la polis, el sacerdoci representava l’únic càrrec públic oficial al qual les dones podien accedir, atorgant-los una visibilitat i un estatus inaccessibles en altres àmbits. Comunament, el sistema seguia una divisió en funció del gènere: els déus eren venerats pels sacerdots i les deesses per les sacerdotesses. Tanmateix, hi ha excepcions notables, com és el cas del sacerdoci d'Heracles a Tespies. Això trenca així amb el concepte de la restricció de gènere absoluta.
Per poder arribar a aquest honor, la dona havia de complir un seguit de requisits que es conserven en restes epigràfiques, com ara els Coan diagraphai (grec antic: diagraphē, “reglaments” o “instruccions”). Aquest conjunt, procedent de l’illa de Kos, situada al mar Egeu, hi plasmava els requisits per accedir a la categoria de sacerdot. Tant les dones com els homes havien de gaudir d’una bona salut física i, presumiblement, també mental. Es genera una disjuntiva entre el conjunt sacerdotal egipci, que s’autosotmet a la circumcisió, i el grec, que exigeix que els sacerdots siguin holoklaros (ὁλόκλαρος), és a dir, sense imperfeccions. Així, el sacerdoci femení es pot entendre inscrit dins dels interessos familiars, essent els seus marits o pares els encarregats de controlar les seves transaccions financeres.
Sacrificis religiosos El sistema de sacrifici religiós a la Grècia antiga, conegut com a thysia (θυσία), era l’acte central que permetia establir la comunicació entre l’àmbit humà i el diví. El seu fonament ideològic s’estableix amb el mite de Prometeu a Mecona, on es marca la divisió entre les diverses parts de la víctima: els ossos i el greix destinats als déus, i la part comestible reservada als humans.
Es creu que aquest prové de l’època fosca de la polis, al segle VIII aC. Després del col·lapse micènic, el culte passà de dur-se a terme als palaus a altars més locals i domèstics, traslladant-se així a l’aire lliure i adquirint un caràcter més comunitari. S’estableix que, paral·lelament al sorgiment de la polis, s’inicià la construcció de temples monumentals, vinculant el sacerdoci a llinatges aristocràtics encarregats de controlar l’accés als càrrecs. Entre els segles III i I aC, especialment en el context geogràfic de les illes de l'Egeu i d'Àsia Menor, començà a popularitzar-se la venda del sacerdoci mitjançant subhastes públiques. Això arribaria al seu punt culminant en època romana, quan el sacerdoci es transformà en una eina d'evergetisme, essent les elits riques les encarregades de finançar festivals cada vegada més sumptuosos.
Per al desenvolupament d’aquest ritual s’establia un procediment estructurat de manera que s’havien de complir un seguit de passos per completar-lo. Aquest començava amb la pompé, una cerimònia pública semblant a una processó; la traducció del terme és “enviament” i representava l'ofrena a la divinitat. En el cas atenenc, existia per a aquesta finalitat un edifici específic erigit a inicis del segle IV a.C., conegut com el Pompeion, punt de partida de les grans processons de les Panatenees o dels misteris d’Eleusis.
La processó s’encaminava cap a l’altar amb una verge encapçalant la desfilada, que portava a les mans la cistella on s’ocultava el ganivet per al sacrifici sota grans d’ordi. Després d’això, tot just arribar a l’altar, la víctima era ornamentada. A continuació, es creu que els participants havien de dur a terme una sèrie de ritus de purificació amb aigua. La puresa física i moral era imprescindible per participar en qualsevol culte, com testifiquen nombroses lleis sagrades, i sovint s’han trobat als santuaris instal·lacions destinades al bany o a les ablucions. Això és narrat a l’obra de Pausànies, on parla de la purificació amb aigua en relació amb l'Herèon d’Argos, en el marc de ritus secrets. Sembla que es feia especial èmfasi en la puresa durant les cerimònies en què el fidel entrava en contacte estret amb la divinitat, és a dir, durant les iniciacions, les incubacions i les consultes als oracles.
L’acte mateix de matar l’animal era generalment exercit per diverses persones, essent aquesta una tasca masculina, tot i que no sempre era així, ja que la dona tenia un paper clau en el procés. Les dones s’encarregaven d’exercir el paper de planyideres, proferint crits rituals en el moment de la mort de l’animal perquè aquest portés bona fortuna a la polis. També eren, en molts casos, les encarregades de presidir el ritu i de dur a terme el sacrifici; però, de manera general, el seu paper recau en la manipulació de les porcions sagrades a l’altar.
Els sacrificadors es disposaven en cercle i es passaven la cistella sacrificial i el càntir d’aigua, delimitant així l’àmbit sagrat del profà. Els animals utilitzats en els ritus eren majoritàriament bestiar domèstic —bous, ovelles, cabres i porcs—, o això reflecteixen els textos; tanmateix, els dipòsits de deixalles dels santuaris presenten restes de gossos, equins i animals més salvatges, com ara cérvols o senglars.
Cada part de l’animal complia una funció diferenciada. Així, les entranyes es rostien i es consumien ràpidament en honor de les festivitats, mentre que la resta de la carn es bullia o es rostia per al banquet comunitari. A continuació, es distingien els fèmurs o cuixes —meria o meroi en grec— i l’osphys, que comprenia el sacre —la part posterior de la pelvis— i les vèrtebres caudals. Pel que fa al debat existent entre els investigadors sobre el significat dels termes meria o meroi, sembla haver-se assolit un cert consens, segons el qual aquests farien referència als ossos blancs completament desproveïts de carn, que havien de ser embolcallats amb greix abans de ser dipositats al foc. En contraposició, l’osphys, presumiblement, era despullat de pell i carn abans de ser col·locat a l’altar, però no sembla que fos embolcallat amb greix.
Entre les marques de carnisseria s’hi documenten restes del denominat skelos eis kotyledona ektetmemenon, és a dir, la pota posterior tallada fins a la cavitat del maluc. Se sap que aquesta extremitat es separava incloent-hi part de la pelvis, fet que donava lloc a una porció de carn molt més substanciosa destinada a la sacerdotessa. Igualment, es conserven evidències materials de la celebració de la cerimònia de la theoxenia, en què es cremaven els ossos no oferts directament —com les costelles, els cranis i les potes davanteres— amb la finalitat d’incrementar l’ofrena a la divinitat.
Dins de les diverses tipologies de sacrifici, es distingeixen els anomenats sacrificis cruents, és a dir, aquells en què intervenia el vessament de sang, i aquells en què aquest no es produïa. Així mateix, s’observen diferències notables segons si les divinitats eren olímpiques o ctòniques. En el primer cas, el ritual rebia el nom de thysia, i s’hi utilitzava un animal de pell clara, preferentment blanca; el ritual es desenvolupava a la llum del dia, en un altar, amb la participació de tot el demos, que compartia la carn. En canvi, per a les divinitats ctòniques, el ritual s’anomenava enagismos: l’animal sacrificat era de pell fosca o negra, i el ritual es duia a terme de nit, en un altar baix o sobre un fossat. En finalitzar, no hi havia àpat comunitari, ja que l’animal era consumit íntegrament pel foc; es creia també que aquestes divinitats preferien libacions sense vi, a base de llet, mel i aigua.
Els animals petits eren degollats sobre l’altar, mentre que els bous eren primer abatuts amb una destral abans de seccionar-los l’artèria del coll. Tot i que la sacerdotessa dirigia l’acte en tot moment, l’execució material de la matança solia correspondre a un carnisser. Encara que els decrets no en detallen exhaustivament les funcions, les accions pròpies de la sacerdotessa incloïen la “iniciació” del sacrifici mitjançant el tall d’un floc de cabell de la víctima, la recitació d’una pregària i la col·locació de la porció destinada a la divinitat sobre l’altar. Malgrat que podia dur a terme la mort de l’animal, era més habitual que aquesta fos executada per un carnisser.
Pel que fa a la rellevància de les sacerdotesses en aquests rituals, l’epigrafia ens ha conservat el calendari de sacrificis del demos d’Erquia. Aquest document constitueix un dels calendaris sagrats més ben conservats de tota l’Àtica, i regula els sacrificis anuals de la comunitat, tot detallant la divinitat, el lloc, la víctima i les condicions del ritu. És comparable al calendari codificat per Nicòmac, així com als d’Eleusis de la Tetràpolis i el de Thorikos. De les cinc comunes que el componen, la quarta, corresponent al déu Dionís, estableix el següent:
SEG 21.541, columna 4, l. 36-41 (Erquia, Ática, 375-350 a.C.):
(…), Διονύσ-
ωι, Ἐρχιᾶ(σιν), αἴξ
παραδό(σιμος): γυνα-
{α}ιξὶ, οὐ φορά,
ἱερέαι τὸ δε– 40
ρμα, vacat.
(…), per a Dionís, al demos d’Erquia, una cabra hereditària; les dones no han de pagar tribut; la sacerdotessa té la pell.
En aquesta inscripció, datada entre els anys 375 i 350 aC, es pot observar, en primer lloc, l’ofrena al déu d’una cabra hereditària (αἴξ παραδόσιμος), essent aquestes les víctimes més habituals en aquest tipus de sacrificis a causa del seu menor cost en comparació amb els grans bovins. Pel que fa al terme paradosimos, aquest defineix la tradició com una obligació ancestral, tot subratllant la continuïtat de la pràctica religiosa en el context grec. S’hi evidencia també l’estreta relació entre el déu Dionís i les dones, atès que, en molts casos, eren les sacerdotesses les encarregades del seu culte. Això posa de manifest el dret i el deure de les dones de participar activament en el culte cívic, tant com a seguidores com a beneficiàries de la carn sacrificada.
En aquest fragment s’hi recull igualment la norma ou phora (οὐ φορά), integrada en el conjunt de les tècniques sagrades, que prohibeix “treure” o “endur-se” la carn fora del recinte sagrat, conegut també com a temenos. Això implica l’obligatorietat de consumir la carn in situ, afavorint la cohesió comunitària i reforçant la koinonía de la polis, amb la finalitat de complaure la divinitat. Un cop finalitzat el ritual, la sacerdotessa rebia com a compensació parts d’honor o gérē (γέρη), en reconeixement del seu servei, fet que simbolitzava la seva relació privilegiada amb la divinitat.
El text conclou amb la concessió d’aquest dret honorífic a la sacerdotessa, que rebia el gérē com a compensació per la seva funció. La recepció de la pell, considerada una de les parts més valuoses de l’animal pel seu valor econòmic i utilitari, il·lustra el prestigi atribuït a la sacerdotessa com a mediadora. No només se li atorgava el màxim honor en presidir el ritual, sinó que aquest reconeixement es prolongava amb l’assignació de la part més valuosa de l’animal. D’aquesta manera, les sacerdotesses es configuraven com a figures centrals de la vida cívica, responsables de les cerimònies que garantien l’equilibri i la cohesió de la comunitat.
Referències
Categoria:Religió de l'antiga Grècia