Els philosophes van ser els intel·lectuals de la Il·lustració europea del .Kishlansky, Mark, et al. A Brief History of Western Civilization: The Unfinished Legacy, volume II: Since 1555. (5th ed. 2007). Pocs eren pròpiament filòsofs, sinó que eren més aviat intel·lectuals públics que aplicaven la raó a l'estudi de moltes àrees del coneixement, com ara la filosofia, la història, la ciència, la política, l'economia i les qüestions socials. Tenien una mirada crítica i buscaven debilitats i errors dels diferents sistemes culturals i socials que necessitaven millora. Van promoure una "República de les Lletres " que creuava les fronteres nacionals i permetia als intel·lectuals intercanviar lliurement llibres i idees. La majoria dels philosophes eren homes, però també hi havia dones al grup.
Van recolzar fermament el progrés i la tolerància, ja que desconfiaven de la religió organitzada (la majoria eren deistes) i de les institucions feudals.Richard Hooker, "The Philosophes," (1996) online Molts van contribuir a l'Enciclopèdia de Diderot. Van eclipsar després que la Revolució Francesa arribés a una etapa violenta el 1793.
Caracterització Philosophe és la paraula francesa per a "filòsof", i era una paraula que els pensadors de la Il·lustració francesa solien aplicar-se a si mateixos.Isaac Kramnick, The Portable Enlightenment Reader, Harmondsworth, 1995, p. 21–22 Els philosophes, com molts dels filòsofs antics, eren intel·lectuals públics dedicats a resoldre els problemes reals del món. Escrivien sobre temes que anaven des de l'actualitat fins a la crítica d'art, i escrivien en tots els formats imaginables. El philosophe suís Jean-Jacques Rousseau, per exemple, va escriure un tractat polític, un tractat sobre educació, constitucions per a Polònia i Còrsega, una anàlisi dels efectes del teatre sobre la moral pública, una novel·la supervendes, una òpera i una autobiografia molt influent. Els philosophes escrivien per a un públic de lectors i lectores àmpliament educats que agafaven tots els llibres de la Il·lustració que podien trobar a les seves llibreries locals, fins i tot quan els governants o les esglésies intentaven prohibir-los.
Entre 1740 i 1789, la Il·lustració va adquirir el seu nom i va obtenir suport a les esferes més altes del govern malgrat els conflictes acalorats entre els philosophes i les autoritats estatals i religioses. Tot i que philosophe és una paraula francesa, la Il·lustració era clarament cosmopolita: es podien trobar philosophes des de Filadèlfia fins a Sant Petersburg. Els philosophes es consideraven part d'una gran "república de les lletres" que transcendia les fronteres polítiques nacionals. El 1784, el filòsof alemany Immanuel Kant va resumir el programa de la Il·lustració en dues paraules llatines: sapere aude, "atreveix-te a saber", amb el significat d'atrevir-se a pensar per un mateix.
Els philosophes van utilitzar la raó per atacar la superstició, la intolerància i el fanatisme religiós, que consideraven els principals obstacles per al lliure pensament i la reforma social. Voltaire va prendre el fanatisme religiós com el seu objectiu principal: “Un cop el fanatisme ha corromput una ment, la malaltia és gairebé incurable. L'únic remei per a aquesta malaltia epidèmica és l'esperit filosòfic.”
Els escriptors de la Il·lustració no s'oposaven necessàriament a la religió organitzada, però s'oposaven enèrgicament a la intolerància religiosa. Creien que una societat basada en la raó en lloc del fanatisme religiós milloraria la manera de pensar de la gent i culminaria en una perspectiva més crítica i científica sobre les qüestions i els problemes socials. Els filòsofs creien que la difusió del coneixement fomentaria la reforma en tots els aspectes de la vida, des del comerç de gra fins al sistema penitenciari. La principal de les reformes que desitjaven era la llibertat intel·lectual: la llibertat d'utilitzar la raó i publicar-ne els resultats. Els filòsofs volien la llibertat de premsa i la llibertat de religió, que consideraven drets naturals garantits per la llei natural. Segons la seva opinió, el progrés depenia d'aquestes llibertats.L. Hunt, "The Making of the West" Volume C, Bedford St. Martins, 2008, p. 556
Ús del mot philosophe La paraula «philosophe» s'ha utilitzat en anglès des de l'Edat Mitjana. Horace Walpole va comentar el 1779 que “[e]ls philosophes, excepte Buffon, són gallets de corral solemnes, arrogants i dictatorials.”Oxford English Dictionary (2nd ed. online 2009)
Els estudiosos difereixen sobre si la paraula s'hauria d'aplicar a tots els pensadors de la Il·lustració o si s'hauria de restringir només als filòsofs de cultura francesa.L.G. Crocker, "Interpreting the Enlightenment: a political approach", Journal of History of Ideas 46 (1985), p. 211-30 L'historiador Peter Gay, per exemple, la fa servir per referir-se a tots els filòsofs de la Il·lustració "des d'Edimburg fins a Nàpols, de París fins a Berlín, de Boston fins a Filadèlfia".Peter Gay, The Enlightenment - An Interpretation 1: The Rise of Modern Paganism, (1995) p. 3.
Philosophes notables Joan Locke (1632–1704) Baruch Spinoza (1632–1677) Carles Montesquieu (1689–1755) Voltaire (1694–1778) Benjamin Franklin (1706–1790) Gabriel Bonnot de Mably (1709–1785) David Hume (1711–1776) Jean-Jacques Rousseau (1712–1778) Denis Diderot (1713–1784) Claude Adrien Helvétius (1715–1771) Jean le Rond d'Alembert (1717–1783) Baró d'Holbach (1723–1789) Adam Smith (1723–1790) Immanuel Kant (1724–1804) Thomas Paine (1737–1809) Cèsar Beccaria (1738–1794) Marquès de Condorcet (1743–1794) Francesco Mario Pagano (1748–1799) Maria Wollstonecraft (1759-1797) Henri de Saint-Simon (1760–1825) Carles Fourier (1772–1837)
Vegeu també Idea de progrés La Il·lustració
Notes
Referències The Philosophes Gay, Peter. The Enlightenment - An Interpretation 1: The Rise of Modern Paganism. (La Il·lustració: una interpretació 1: L'auge del paganisme modern, 1995). ISBN 0-393-31302-6 . Reill, Peter Hans i Ellen Judy Wilson. Encyclopedia of the Enlightenment (Enciclopèdia de la Il·lustració, 2004)
Categoria:Escoles i corrents filosòfics