El Concert per a violoncel núm. 1 en la menor, op. 33, va ser compost per Camille Saint-Saëns el novembre de 1872. Es va estrenar el 19 de gener de 1873 a París sota la direcció d'Édouard Deldevez amb Auguste Tolbecque com a solista. Té una durad d'uns 18 minuts.
Origen i context Quan Saint-Saëns va escriure el seu Concert per a violoncel núm. 1 el novembre de 1872, a l’edat de 37 anys, ja gaudia d’un cert prestigi a França, tot i que encara no havia creat bona part de les obres que el farien realment famós. Poc abans havia estrenat l’òpera La Princesse jaune, sense gaire èxit, i havia deixat en suspens Samson et Dalila, que reprendria més endavant. Les seves primeres simfonies havien passat força desapercebudes, i la cèlebre Tercera encara quedava lluny en el temps. Dels seus poemes simfònics, només Le Rouet d'Omphale havia aconseguit una certa repercussió. Poc després, el 1874, Saint-Saëns donaria a conèixer també Danse macabre.
En l’àmbit concertant, però, ja es trobava en una etapa de clara maduresa: havia enllestit els tres primers concerts per a piano i dos dels tres concerts per a violí, a més de la coneguda Introduction et rondo capriccioso per a violí i orquestra. El segon concert per a violoncel no arribaria fins al 1902. Juntament amb Romain Bussine, havia impulsat la Société Nationale de Musique, amb la voluntat de fomentar la música instrumental francesa i equilibrar el predomini de la tradició germànica, així com la preferència local per la música vocal.
Análisi musical El Concert en la menor s’obre amb una clara presentació de diversos materials temàtics: un primer de caràcter brillant basat en tresets, una línia melòdica més cantabile amb reminiscències schumannianes i un episodi orquestral de major densitat i solidesa. El desenvolupament deriva cap a una secció amb entitat pròpia, gairebé com si fos un moviment independent, que Donald Francis Tovey va definir com un «scherzo lent» de to juganer.
Més endavant, l’oboè reprèn el tema inicial i posa en marxa una secció que combina elements de recapitulació i conclusió. El material més recollit es converteix en una melodia de caràcter melangiós confiada al violoncel, mentre els temes principals tornen a fer acte de presència. En el tram final, el solista introdueix un nou tema de caràcter lluminós que condueix l’obra cap a un desenllaç optimista.
Instrumentació El concert està escrit per a dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, dues trompes, dues trompetes, timbales i cordes, a més del violoncel solista.
Referències
Categoria:Concerts per a violoncel Categoria:Concerts de Camille Saint-Saëns Categoria:Composicions musicals del 1873 Categoria:Concerts de la dècada del 1870 Categoria:Composicions en la menor