La Vall d'Ingala (en rus: Ингальская долина, Ingalskaïa dolina) és una zona arqueològica situada entre els rius Tobol i Iset. És la més gran del sud de l'óblast de Tiumén, al sud de Sibèria occidental, a Rússia. Pertany a la província històrica i cultural d'Iset. Conté 177 kurgans, 55 jaciments arqueològics d'importància federal i 5 monuments naturals.
Els jaciments arqueològics de la vall abasten des del període mesolític (VIII-VII mil·lenni abans de la nostra era) fins a l'edat mitjana (segle XV) i inclouen rastres de la Cultura d'Andrónovo i la Cultura Sargat. Alguns dels objectes es conserven en el Museu de l'Hermitage com a part de la col·lecció siberiana de Pere el Gran. D'altres pertanyien a la famosa col·lecció privada perduda de l'holandés Nicolas Witsen.
Situació La Vall d'Ingala es troba a 75 km al sud de Tiumén, a la confluència del riu Isset. Les fronteres dels districtes d'Isetsk, Yalutorovsk, Zavodukovsk i Uporovsky de l'óblast de Tiumén són tancades. La vall en va rebre el nom al 1994 en honor dels topònims locals més comuns traduïts de la llengua tàrtara siberiana, relacionats amb els canyissars dels aiguamolls anomenats "escirpus". esquerra|miniatura|Vista des de la terrassa alta del riu Isset La vall cobreix una superfície d'uns 1.500 km². Es va formar per la fusió de les valls dels rius Tobol i Isset. Forma un trapezoide, amb el vèrtex que s'estén cap al nord-est. La longitud nord-sud és d'uns 55 km; la de l'est-oest de 20 a 45 km. Pel que fa a la topografia, s'assembla a una conca, vorejada al nord per una terrassa alta del riu Isset i a l'est per una terrassa del riu Tobol. Els rius Alt Ingala i Gran Ingala són afluents de l'Isset. esquerra|miniatura|El cementeri de Khripunova. Un forat que hi restà després del saqueig d'una tomba
Història Els primers exploradors de la vall eren bugrovschiki, antics lladres de tombes. El 1669, el governador del districte de Tobolsk, Piotr Ivanovitx Godunov, informava al tsar Aleix Mikhailovich que s'havien extret objectes i estris d'or i argents de les "tombes tàrtares" a prop del riu Isset. Com a resultat dels robatoris dels saquejadors, la majoria dels tresors dels kurgans siberians s'han perdut per sempre. miniatura|Sivella de cinturó de la col·lecció siberiana de Pere el Gran; l'envià el diputat Gagarin, governador de Sibèria, a Tobolsk, el 1716. Datada del voltant del 300 ae miniatura|Dibuix d'aquarel·la de la dècada del 1730 d'una lluita entre un tigre i un monstre, de la col·lecció siberiana de Pere el Gran. Objecte enviat pel diputat Gagarin, governador de Sibèria, a Tobolsk, el 1716. Datat del voltant del 300 ae. Museu de l'Hermitage, Si 1727 1-11 El 1712, el comandant de Txadrinsk, el príncep Vasily Meshchersky, començà a excavar kurgans per a obtenir objectes d'or, argent i coure per tal de reforçar el tresor estatal, sota les ordres del governador de Sibèria, el príncep Matveï Petrovitch Gagarine. Durant els anys 1715-1717, el governador Gagarine envià tresors siberians a Pere I de Rússia en quatre ocasions. 250 peces de joieria d'or enviades per Gagarine es van conéixer com la Col·lecció Siberiana de Pere el Gran, que ara es mostra al Museu de l'Hermitage a la galeria de joies anomenada "Or escita".
Alguns tresors saquejats pels lladres han aparegut en col·leccions privades a l'estranger. La més famosa era la del batle d'Amsterdam, Nicolaes Witsen. Una part només es coneix a partir de les taules dibuixades en la tercera edició del seu llibre Noord en Oost Tartatye (1785), i la col·lecció es va perdre després de 1717.
El primer científic que va assabentar-se dels descobriments a la Vall d'Ingala fou Daniel Messerschmidt, l'expedició del qual va tenir lloc del 1719 al 1727. Gerhard Müller, que visità Sibèria del 1733 al 1743 amb la Gran Expedició del Nord, afirmà que l'activitat dels lladres de tombes havia cessat perquè els kurgans estaven completament saquejats. Peter Simon Pallas, durant l'Expedició Acadèmica (1768–1774), va descriure els kurgans Tyutrinsky, Savinovsky i Peschaniy-I. El 1861, Nikolai Abramov publicà informació sobre els kurgans i els turons fortificats dels districtes de Ialútorovsk, Tiumenski i Kurgan. El 1890, Ivan Slovtsov va publicar una llista dels túmuls i turons fortificats de Tobolsk, que incloïa informació sobre els túmuls de Krasnogorskiy-I i Krasnogorskiy Borok, així com els forts de Zmeevo i Lizunovo (Krasnogorskoe). El 1893, Axel Heikel fou el primer a descobrir rastres de la Cultura d'Andrónovo a prop de Ialútorovsk.
Els estudis de la vall es van reprendre el 1959 gràcies al primer ministre, Kozhin. Una expedició de la Universitat Estatal dels Urals Gorki (V. Frolov, T. Gasheva, V. T. Yurovskaya (Kovaleva), T. G. Bushueva, B. B. Ovchinnikova) hi va treballar des del 1962. Entre els anys 1970 i 1980, l'exploració la va dur V. A. Mogilnikov, de l'Institut d'Arqueologia de l'Acadèmia Russa de les Ciències, i també Alexander V. Matveev, historiador, i Zilina Usacheva, de la Universitat Estatal de Tyumen; i per A. S. Sergeev, de l'Institut d'Història i Arqueologia de l'Acadèmia Russa de les Ciències, Branca dels Urals.
El 1994, A. V. Matveev identificà els límits naturals de la vall, cosa que va permetre que es percebés per primera volta com un conjunt arqueològic unificat. L'any següent, va començar la investigació de l'Expedició Arqueològica de la Sibèria occidental de l'Institut de Desenvolupament Siberià, una branca de l'Acadèmia Russa de les Ciències. Pel Decret núm. 176 del president rus Borís Ieltsin, del 20 de febrer del 1995, molts jaciments arqueològics de la Vall d'Ingala van ser designats com a objectes del patrimoni cultural d'importància federal de Rússia. Entre els anys 1995 i 2003, s'hi identificaren 300 nous jaciments arqueològics.
Cronologia L'any 2007, s'havien descobert 549 jaciments arqueològics a la Vall d'Ingala. El més antic data del mesolític.
Mesolític El mesolític està representat a la Vall d'Ingala amb els primers jaciments culturals del monument arqueològic Ostrov II. La manca de datació per radiocarboni fa impossible determinar l'edat de les troballes. Per analogia amb altres campaments mesolítics o assentaments temporals a l'óblast de Tiumén sud (Katenka i Zvezdniy), el marc cronològic dels descobriments més antics a la vall es limita al VIII i VII mil·lenni abans de la nostra era.
Neolític El neolític presenta 37 jaciments descoberts durant les excavacions de l'assentament Dvuhozernoe I, del conjunt ritual Ostrov II i del cementeri Antic Líbaevo IV. Sis d'ells pertanyen a la cultura arqueològica de Koshkino, dotze a la Cultura Sosnovka-Ostrov, onze a la Cultura de Boborykino, tres a la Cultura de Poludenskoe i cinc no tenen cap atribució cultural fiable. miniatura|Objectes de l'edat del bronze. Museu d'Arqueologia i Etnografia de la Universitat Estatal de Tiumén, 2013 Segons Evgeny Volkov, es considera que la cultura neolítica més antiga de la Vall d'Ingala és la de Koshkino (mitjan del VI mil·lenni ae - finals del V mil·lenni ae ), seguida de la de Sosnovka-Ostrov (mitjan del V mil·lenni ae- IV mil·lenni ae). La Cultura de Boborykino (final del V mil·lenni ae - final del IV mil·lenni ae) va coexistir amb les de Koshkino i Sosnovka-Ostrov. Els monuments de la Cultura de Poludenskoe són pocs. Potser operaven en un moment en què la zona circumdant era buida.
Edat del coure El calcolític està representat present en 54 jaciments, dels quals 28 pertanyen a la Cultura de Lybaevo, 12 a la d'Andreevskoe i 14 no s'han atribuït encara de manera fiable.
El calcolític inferior (el període Buzan de la Cultura de Lybaevo) s'identifica amb objectes del camp funerari Buzan-III (3190 ae ± 60 anys) i hàbitats Sazyk-IX (3150 ae ± 60 anys) i Lipihinskoe-V. L'artefacte més remarcable del cementeri de Buzan-III són les restes d'una barca funerària de fusta de més de 5 m de llargada, descoberta el 1996, la més antiga del nord d'Euràsia. La seua edat és comparable a la de Stonehenge i a la Cultura Cucuteni-Trypillia tardana. Una rèplica de la barca es troba ara a la galeria arqueològica de l'Ostrog Yalutorovsky.
Durant el primer terç del III mil·lenni abans de la nostra era, els membres de la Cultura d'Andréievskoie van entrar a la vall des de Tura, i fins al final del III mil·lenni ae, les cultures Lybaevo i Andréievskoie van evolucionar de manera sincronitzada. Eugene Volkov anomena aquesta fase el període Dvuhozerny de la Cultura de Lybaevo (representat per objectes dels assentaments Dvuhozernoe I, Lower Ingalinskoe IIIa, Ostrov IIa i Upper Ingalsky Borok II).
Edat del bronze miniatura|El cementeri de Khripunova (districte d'Isetsky). Cultura d'Ala Kul, 2014 L'edat del bronze a la vall es divideix en tres etapes: l'edat del bronze primerenca (fi del segle XXII ae-principis del segle XXI ae- mitjans del segle XVIII ae); està representada per set assentaments de la Cultura de Tashkovo (una continuació de la d'Andréievskoie) i dos monuments de la Cultura d'Imbiryay).
El període cultural d'Andrónovo està representat per 13 jaciments (quatre de les cultures d'Ala Kul i de Fedorovo i cinc de la Cultura de Cherkaskul). Descoberts per Axel Heikel a prop de Ialútorovsk el 1893, els rastres d'Ala Kul es consideraren com a prova d'atacs aleatoris per part de membres de les tribus Ala Kul cap al nord. Però els descobriments a l'assentament Uk III a prop de Zavodoukovsk i al cementeri de Khripunova, a prop del poble de Krasnogorskoe, a finals del segle XX, van obligar a considerar més seriosament la presència de la Cultura d'Andrónovo a la Vall d'Ingala. Segons Alexander Matveev, la Cultura d'Ala Kul consta de les etapes següents: Chistolebyazhsky, Alakul (desenvolupat), Kamyshinsky (tardà) i Amangeldinsky (transició a la Cultura de Fedorovo). Entre aquests, s'han trobat restes del període mitjà a la Vall d'Ingala (el cementeri de Khripunova és el més septentrional dels cementeris d'Ala Kul, l'assentament anomenat "Lower Ingalinskoe III"), i el període final (el segon grup d'enterraments del cementeri de Khripunova, l'assentament "Uk III", datada del segon quart del segle XVIII ae - mitjans del segle XVI ae. Les antiguitats de Fedorovo daten de mitjans del segle XVI ae a finals del segle XIV ae. Les de Cherkaskul daten dels segles XIII-XI ae.
L'edat del bronze final a la vall està representada per 24 jaciments, dels quals 12 pertanyen a la Cultura de Pakhomovo (tot i que va existir-ne simultàniament amb la de Cherkaskul), set a la Cultura de Barkhatovo i cinc no estan identificats. El límit cronològic de les antiguitats de Barkhatovo (els assentaments Schetkovo II i Kolovski) s'estén des del darrer quart del segle XI ae fins al final del segle VIII ae. A la fi de l'edat del bronze, començà l'establiment de castres a la Vall d'Ingala, el més antic dels quals és Ak-Pash I. El més alt dels castres és Lizunovo (Krasnogorskoe) al districte d'Iset. És en un promontori amb un pendent pronunciat de gairebé 45 m d'alçada. El seu descobriment marcà l'inici d'una obertura a la Cultura de Barkhatovo.
Edat del ferro miniatura|Krasnogorsky Kurgan 2 (districte d'Isetsky). Cultura de Sargat, 2014 El període de transició de l'edat del bronze a la del ferro està representat a la Vall d'Ingala per quatre jaciments de la Cultura d'Itkul (final del segle VIII-V ae), i tres jaciments sense una atribució cultural duradora.