Dones en la civilització feniciopúnica

miniatura|Bust de la deessa púnica Tanit trobada a Eivissa.El paper de les dones en la civilització feniciopúnica constitueix un aspecte de màxima rellevància per a la comprensió d’aquesta cultura del Mediterrani antic. Desenvolupada entre el Pròxim Orient i les seves colònies occidentals, amb centres destacats com Cartago, aquesta societat es caracteritzà per una notable activitat comercial i una gran capacitat d’adaptació cultural.

Les dones hi participaren en diversos àmbits de la vida quotidiana, incloent-hi activitats religioses, econòmiques així com també polítiques i administratives. Les fonts epigràfiques i arqueològiques documenten la seva presència en el culte, així com la seva presència en transaccions econòmiques i gestions de béns. Representacions com aquestes, i d’artístiques, reflecteixen la importància atribuïda a la feminitat en l’imaginari feniciopúnic.

Malgrat les limitacions de les fonts conservades, l’estudi conjunt de la documentació disponible permet reconstruir una imatge en què les dones formaven part activa de la societat feniciopúnica, amb funcions i rols diversos.

El marc religiós i mitològic La religió de la societat fenícia era basada en un sistema politeista molt influït pels contactes amb altres religions i territoris del seu entorn. En tractar-se d’una societat amb presència en diversos punts del Mediterrani, com és el cas de Cartago, les divinitats que existeixen són nombroses i diverses, alhora amb evolucions al llarg del temps.

Malgrat les limitacions que suposa la falta de literatura conservada referent al món espiritual fenici, és possible analitzar els espais i càrrecs que les dones van ocupar en aquest context, així com el paper de les divinitats femenines en el panteó feniciopúnic, especialment en relació amb aspectes com la protecció, la fertilitat, la fecunditat i la regeneració.

Sacerdotesses i presència femenina en el culte En el culte fenici, el sacerdot és la figura central de la litúrgia, representant els fidels davant els déus i garantint la comunicació entre ambdós. Presidia les cerimònies i presentava les ofrenes a l'altar. Aquest paper tan rellevant estava estretament vinculat als grups dirigents de la comunitat, tot i que s’estenien a persones de posició més humil. Les dones, com a membres de la societat, també exercien funcions sacerdotals i participaven en els cultes amb criteris similars als homes, tot i que condicionades pels límits socials i ideològics del seu context. S’apunta, alhora, a una jerarquització del cos sacerdotal femení, amb diferenciacions de càrrecs i títols.

La documentació epigràfica és un clar testimoni de la presència de sacerdotesses en el món fenici i púnic. Un dels testimonis més rellevants és una inscripció funerària gravada sobre una cratera fenícia del segle VIII aC que esmenta una dona com a sacerdotessa d'Astarte. D’altra banda, la inscripció del sarcòfag d’Eshmunazor II de Sidó, on s’identifica la mare del rei homònim com a sacerdotessa d’Astarte, i altres epitafis de l’àmbit púnic documenten dones amb el títol de sacerdotessa i amb funcions elevades dins la jerarquia del culte.

Inscripció del sarcòfag d’Eshmunazar II i testimoni d’una sacerdotessa

El sarcòfag va ser descobert l’any 1855 durant excavacions a la necròpolis reial de Sidó dirigides pel diplomàtic i arqueòleg francès Aimé Péretié i actualment, es conserva al Museu del Louvre. La inscripció, gravada en llengua fenícia sobre el sarcòfag de pedra, forma un extens text funerari que descriu el rei, la seva genealogia i les seves obres religioses, constituint, així, una de les peces epigràfiques més importants del món fenici.

La menció d’Amoashtart, sacerdotessa d’Astarté“Perquè jo, Esmunazar, rei dels dos Sidons, fill del rei Tabnit, rei dels dos Sidons, net del rei Eshmunazar, rei dels dos Sidons, i la meua mare Amoashtart, la sacerdotessa d'Astarte” Traducció extreta de l'article de la Viquipèdia del Sarcòfag d'Eshmunazar II, la qual s'ha traduït de l'anglès del llibre Records of the past; being English translations of the Assyrian and Egyptian monuments, de la societat d'Arqueologia Bíblica.La inscripció indica que la mare del rei, Amoashtart, exercia el càrrec de sacerdotessa d’Astarte. Aquesta referència constitueix una de les evidències epigràfiques més clares de sacerdoci femení en el món fenici. La presència d’aquesta figura dins una inscripció reial indica que el seu paper religiós tenia també una dimensió política i dinàstica.

Interpretació historiogràfica La inscripció del sarcòfag d’Eshmunazar II proporciona una prova directa de la participació de dones en l’estructura religiosa institucional feniciopúnica. Aquest cas correspon a una dona de l’elit fenícia, concretament de la família reial, fet que suggereix que alguns càrrecs sacerdotals podien estar vinculats a determinades famílies aristocràtiques. El model coincideix amb altres testimonis epigràfics que documenten dones amb funcions religioses en contextos urbans i aristocràtics.

Divinitats femenines i la dona en l’imaginari religiós El pes religiós de les dones en la societat feniciopúnica no es pot separar del paper de les deesses dins del panteó, sent Astarte la que ocupa una posició central. Aquesta deessa troba els seus orígens a Mesopotàmia, on rebia altres noms. Les fonts la relacionen amb l'amor, la sexualitat, la fertilitat i, en alguns contextos, amb l’aigua i la regeneració. Precisament per l’amplitud d’aquestes atribucions, el seu culte és el que més sovint ha estat connectat amb l’activitat ritual femenina.

A més d’Astarté, en l’àmbit púnic adquirí una gran importància la deessa Tanit, especialment a Cartago. El seu símbol apareix en nombroses esteles votives i escenes de culte, i algunes inscripcions documenten dones que es defineixen com a “serventes” de Tanit o que participaren en dedicacions a aquesta divinitat. En època púnica, alguns cultes d’origen grec, com els de Demèter i Koré, vinculats al cicle agrari, s’incorporaren al panteó cartaginès, i reforçaren encara més la identificació simbòlica de la dona amb la fertilitat i la renovació.

Hierogàmia i sexualitat La historiografia tradicional ha associat la dona feniciopúnica a diferents pràctiques religioses, assignant-los rituals lligats a l'acte sexual.

D’una banda, tenim la hierogàmia, que es presenta com una unió ritual entre el poder masculí i la divinitat, simbolitzada per una sacerdotessa, visible en el títol de «cònjuge d’Astarté». En aquesta cerimònia s’hi trobaria la participació d’una figura sacerdotal femenina d’alt rang, probablement una gran sacerdotessa. Tanmateix, convé no presentar la hierogàmia com una pràctica universalment demostrada en tots els contextos feniciopúnics i continua sent objecte de debat.

D’altra banda, hi trobem la prostitució com a ritual dins la religió fenícia, que s’ha explicat en diversos àmbits. Podem definir un ritual de pas previ al matrimoni, en què les dones participaven en un acte sexual que implicava una ofrena econòmica al temple. D’altra banda, també s’esmenta la denominada “prostitució festiva”, practicada en el marc de celebracions religioses vinculades a divinitats de la fertilitat, on qualsevol dona podia participar sota la protecció del caràcter sagrat del ritual. Sovint aquestes activitats es relacionaven amb divinitats com Astarté.

Tot i les fonts conservades, cal tenir en compte que moltes descripcions responen a una visió crítica i estereotipada del món oriental per part dels autors clàssics grecoromans. Molts investigadors actuals consideren la prostitució sagrada un recurs literari de les fonts grecollatines i bíbliques per desacreditar els cultes orientals, i remarquen que l'arqueologia no ha aportat proves concloents que permetin demostrar aquesta pràctica com a ritual religiós establert. Des d’una perspectiva historiogràfica actual, seria imprudent afirmar l’existència generalitzada de prostitució sagrada en la religió feniciopúnica.Budin, Stephanie L. «Sacred Prostitution in the First Person». A: Faraone, Christopher A.; McClure, Laura K.. Prostitutes and Courtesans in the Ancient World. Madison: University of Wisconsin Press, 2006, p. 77.

Dansa, música i serveis ritualitzats del temple Més enllà del sacerdoci, la presència femenina en l’àmbit religiós s’expressava també a través d’altres funcions, com la participació de dones joves en danses rituals, activitats musicals o altres serveis vinculats al temple. Les fonts bíbliques i clàssiques, així com algunes representacions iconogràfiques, permeten pensar que aquestes pràctiques existiren, especialment en contextos festius o en cultes relacionats amb la fertilitat.

Tanmateix, igual que les pràctiques sexulas rituals, les evidències disponibles no sempre permeten diferenciar clarament entre ritual religiós, expressió artística o interpretació literària estereotipada per autors externs.  

Marc mitològic i significat simbòlic Els mites mostren una dimensió simbòlica de la feminitat relacionada amb la vida, la mort i la fertilitat. La deessa Anat apareix lligada tant a la destrucció com a la regeneració, mentre que altres figures com Astarte representen aspectes més vinculats a l’amor i la fecunditat. El paper de les deesses al món fenici mostra una visió del món on el desenvolupament de la vida depèn de l’acció de forces oposades, on allò femení és essencial.

Altres deesses participen en aquests relats amb funcions diferents però d’importància notable. Aixera actua com a mediadora dins del panteó i intervé en moments clau per influir en les decisions del déu suprem, Shapash, per la seva banda, vinculada al Sol, guia els moviments entre el món dels vius i el dels morts i aporta consell en situacions de conflicte.

Estatus jurídic L’estatus jurídic de les dones feniciopúniques va ser menys restringit que el d'altres societats mediterrànies de l'antiguitat, com la grega o la romana. Principalment, a causa de la seva participació activa en la vida pública i, en el cas de les elits, en la vida política, a diferència de les dones gregues, confinades majoritàriament en la llar i el gineceu. Tot i això, formaven part d’una societat majoritàriament patriarcal i, per tant, quedaven supeditades legalment al seu pare i, posteriorment, al seu marit, amb algunes excepcions, com eren les dones vídues. L'absència d’evidències textuals no epigràfiques, escrites pels mateixos fenicis i púnics, és un gran problema a l'hora de comprendre amb profunditat la condició jurídica de la dona i si aquesta va variar amb el pas del temps.

Matrimoni El matrimoni jugava un paper essencial dins de la situació jurídica de la dona, ja que suposava el canvi de la tutela legal de la dona sota el seu pare a estar sota el seu nou marit. De fet, la genealogia majoritàriament seguia la línia masculina i s'assenyalava a partir de, inicialment, el seu pare i, un cop casada, la filiació paterna quedava substituïda per la del seu cònjuge o, en alguns casos, només s’esmentava amb qui va contraure matrimoni. Això es veu evidenciat per inscripcions funeràries com la RES II 502, traduïda al francès com: Tombeau d Arisatbaal, la prêtresse, épouse de Melgarthilles. Tot i que existeixen excepcions com la inscripció RES II 509 on la filiació és matrilineal: (Ossements) de Ummastoret, fille d'Esmounamas, la prêtresse.

Un cop acabat el procés matrimonial, del qual no es té cap informació concreta i que se solia realitzar al voltant de la dotzena d’anys, la dona passava a viure a la casa del seu cònjuge, portant amb ella un dot de la seva casa paterna. Aquesta no tenia potestat per sol·licitar un divorci, que si podia demanar l’home, però en cas que quedés vídua, podia tornar a casar-se sense cap impediment.

Maternitat