El Tractat de l'Atlàntic Nord o Tractat de Washington es va signar el 4 d'abril de 1947 per dotze països occidentals. Va establir una aliança política i militar entre els seus membres per garantir la seva seguretat col·lectiva en el context de la Guerra Freda. El tractat va entrar en vigor el 24 d'agost de 1949 després del dipòsit dels instruments de ratificació per tots els Estats signataris. Des de llavors, vint altres Estats s'han adherit al tractat, cosa que eleva el nombre dels seus membres a trenta-dos.
El tractat estableix una aliança militar defensiva contra qualsevol atac armat contra qualsevol dels seus membres a Europa, Amèrica del Nord o la regió de l'Atlàntic Nord al nord del Tròpic de Càncer.
L'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord és l'organització establerta pels països signataris del Tractat de l'Atlàntic Nord per complir eficaçment les seves obligacions col·lectives de seguretat i defensa. Sovint es coneix amb el seu acrònim OTAN.
Gènesi de l'Aliança Atlàntica Després del final de la Segona Guerra Mundial, els aliats es van comprometre a reduir el personal militar després del conflicte. Tanmateix, la integritat territorial i la sobirania de Grècia, Turquia i Noruega estaven amenaçades, i la Unió Soviètica liderava el 1948 el cop d'estat de Praga, que va ancorar Txecoslovàquia al bloc de l'Est. El 17 de mqrç de 1948, Bèlgica, França, Luxemburg, els Països Baixos i el Regne Unit van signar el Tractat de Brussel·les, que establia un sistema d'assistència i defensa mútues en cas d'agressió armada.
L'OTAN sembla haver-se originat a partir de la incapacitat de l'ONU per garantir la pau mundial, obstaculitzada per nombrosos vetos soviètics. Per forjar una aliança que portés la pau, les nacions occidentals, per por d'un altre veto, van trobar una manera de solucionar-ho invocant de la Carta de les Nacions Unides. De fet, tal com especifica l'article 51, en el context de l'autodefensa col·lectiva en cas d'agressió armada contra un estat membre de l'ONU, una associació de nacions no requereix l'autorització del Consell de Seguretat.
Sobre aquesta base, el Canadà, el Regne Unit i els Estats Units estan preparant un tractat de defensa col·lectiva per a la zona de l'Atlàntic Nord. L'11 de juny de 1948, el Senat dels Estats Units va adoptar la Resolució Vandenberg. Els europeus del bloc occidental volien garantir la seva seguretat per evitar una altra guerra a Europa, mentre que a l'est l'amenaça comunista es feia més forta, sobretot després de la sortida de la majoria de les tropes americanes i canadenques que havien estat estacionades a Europa des del final de la Segona Guerra Mundial. Els aliats europeus van buscar així l'ajuda dels Estats Units per garantir eficaçment la seva defensa.
Però els Estats Units inicialment volien que els europeus desenvolupessin les seves pròpies defenses, fins i tot si havien de proporcionar assistència més tard, per por que una aliança ofegués la unificació d'Europa. Aquest desig que Europa assumeixi la responsabilitat de la seva pròpia defensa encara és present al tractat, i permet als nord-americans contribuir al desenvolupament militar d'Europa perquè pugui construir el seu propi sistema defensiu (una mena de Pla Marshall militar). Tanmateix, la situació internacional va canviar després del cop d'estat de Praga del 12 de febrer de 1948. Així, el 17 de març de 1948 l'aliança militar del Tractat de Brussel·les es va concloure entre França, el Regne Unit, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg, cosa que va prefigurar la futura Aliança Atlàntica.
Després del bloqueig de Berlín, les crides europees es van fer cada cop més insistents. Es va arribar a un acord secret entre els anglosaxons per establir les bases de l'Aliança Atlàntica.
Queda, però, un darrer pas. Qualsevol aliança militar amb els Estats Units en temps de pau està prohibida per la seva Constitució. El senador Arthur Vandenberg va aprovar L'11 de juny de 1948 el Congrés va aprovar una resolució que eliminava aquest obstacle. L'aliança es va convertir en constitucional, sempre que complís amb la Carta de les Nacions Unides. A petició del Senat dels Estats Units, l'article 5 del tractat estipulava que les mesures que s'havien de prendre en cas d'agressió contra un dels membres es deixarien a la discreció sobirana de cada país signatari. El Senat volia preservar el dret del Congrés dels Estats Units a decidir si declarar o no la guerra.
Converses a Washington, des del 6 juliol de 1948 al 9 setembre de 1948 defineixen la base del tractat. Aquest pacte militar va néixer, doncs, d'un acord signat el 4 abril de 1949 a Washington; això fa referència al Tractat de l'Atlàntic Nord, del qual sobre la solidaritat entre els seus membres en cas d'agressió n'és el punt principal.
Aquest tractat va ser ratificat pels Estats Units, Canadà, Bèlgica, Dinamarca, França, els Països Baixos, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega i el Regne Unit, totes democràcies, i Portugal, una dictadura que havia donat suport als aliats durant la Segona Guerra Mundial. En aquell moment, constituïen part del món lliure.
L'article 5 de la Carta de l'OTAN especifica: «Les parts acorden que un atac armat contra una o més d'elles que es produeixi a Europa o Amèrica del Nord es considerarà un atac contra totes les parts i, en conseqüència, acorden que, si es produeix aquest atac, cadascuna d'elles [...] ajudarà la part o parts atacades [...], fins i tot mitjançant l'ús de la força armada, per restablir i garantir la seguretat a la regió de l'Atlàntic Nord».
A més, el febrer de 1948, després del cop d'estat de Praga, la CIA es va comprometre a sistematitzar els preparatius que formaven part del context de l'inici de la Guerra Freda. El Consell de Seguretat dels Estats Units va adoptar la Resolució 10/2 del NSC, encarregant a l' l'establiment d'un pla d'acció clandestí. La CIA va establir xarxes de resistència ben armades i ben organitzades, sobrenomenades Stay-behind, que s'havien d'aixecar en cas d'una invasió soviètica reeixida de l'Europa occidental.
Amb aquest tractat, els nord-americans van trencar amb la seva tradició d’aïllament i van entrar en una aliança permanent amb el continent europeu. Els europeus van fer tot el possible perquè els nord-americans participessin en la seva defensa, i tot i que el tractat teòricament els deixava llibertat d'acció, en cas d'atac contra un dels membres, els Estats Units pràcticament no tindrien cap altra opció que anar a la guerra.
L'OTAN vol una pau activa i fomenta la cooperació entre els seus membres en tots els àmbits: econòmic, social, cultural i no només militar (art. 2). Segons Louis Saint-Laurent, l'objectiu de l'Aliança de l'Atlàntic Nord no seria simplement negatiu; crearia un contracorrent dinàmic oposat al comunisme. "Des del preàmbul, trobem idees de llibertat, democràcia i benestar."
Els soviètics es van oposar al tractat, acusant-lo de ser un instrument de l'imperialisme americà. El tractat es basa, de fet, en els principis que els nord-americans van intentar imposar després de la guerra, inclosa la doctrina del lliure comerç econòmic derivada de la conferència de Bretton Woods ( sobre cooperació econòmica).
El tractat seria en última instància l'element que realment uniria el bloc occidental darrere dels Estats Units, establint gradualment un cert grau d'hegemonia americana. A petició dels americans, l'OTAN no va atacar cap adversari en particular. El seu objectiu no era provocar els soviètics.
D'acord amb la Carta de les Nacions Unides, i en particular l'article 51, els països de l'Aliança se sotmeten a la decisió del Consell de Seguretat ( ) per a la resolució de qualsevol controvèrsia. El tractat reafirma la seva subordinació a l'ONU i el paper important d'aquesta última en les relacions internacionals (article 1).
Contingut El tractat consta d'un preàmbul i 14 articles, seguits de tres postdata.
El preàmbul situa el tractat en el context i d'acord amb les normes de la Carta de les Nacions Unides i estableix els valors comuns de llibertat i democràcia als quals s'adhereixen tots els signataris, donant-li així una base ideològica forta i permanent, en aquests termes «Els Estats Part d'aquest Tractat, (...) estan decidits a salvaguardar la llibertat dels seus pobles, el seu patrimoni comú i la seva civilització, fonamentada en els principis de la democràcia, les llibertats individuals i l'estat de dret».
Article 1 Els articles 1 i 2 donen al tractat una dimensió política i econòmica, més enllà de la seva dimensió primària de defensa col·lectiva. La noció de Comunitat Atlàntica, que estableix aquesta aliança sobre una base que va més enllà de les necessitats de seguretat dels europeus en temps de guerra freda.
Article 2
Article 3 L'article 3 insta els membres a reforçar les seves capacitats militars, tant individualment com col·lectivament. Conté les llavors de la creació de l'OTAN, una organització permanent essencial per a la implementació efectiva de les capacitats col·lectives.
Article 4 L'article 4 estipula que els membres “Es consultaran mútuament sempre que (…) la integritat territorial, la independència política o la seguretat d'una de les parts estiguin amenaçades. ", és a dir, abans d'un possible atac armat, reafirmant així la naturalesa política i dissuasiva de l'Aliança.
Article 5 L'article 5 és el cor del tractat.
Article 6 L'article 6 defineix l'àmbit d'aplicació del tractat, que inclou el territori dels seus membres, inclosos els departaments francesos d'Algèria (una disposició que va quedar obsoleta el 1963), així com les seves forces armades al nord del Tròpic de Càncer.
Esborrany inicial:
Redacció modificada per l'article 2 del Protocol d'adhesió al Tractat de l'Atlàntic Nord de Grècia i Turquia signat el 22 octubre 1951:
Article 7
Article 8
Article 9 L'article 9 estableix un Consell, anomenat Consell de l'Atlàntic Nord, al qual se li atorga la facultat de crear els organismes que consideri necessaris per permetre la correcta aplicació del tractat, que prendrà el nom d'OTAN a partir de l'any següent a la signatura del tractat.
Article 10 L'article 10 preveu la possibilitat d'ampliar l'Aliança a altres estats europeus, per acord unànime dels seus membres. Aquesta possibilitat s'exercirà tan aviat per Grècia i Turquia, després a per a l'Alemanya Occidental.
Article 11
Article 12
Article 13 L'article 13 estipula «Després que el Tractat hagi estat en vigor durant vint anys, qualsevol de les parts podrà rescindir-lo en la mesura que li sigui aplicable. A la pràctica, cap Estat ha exercit aquest dret de retirada».
Article 14
Data i signatures
Estats signataris del tractat Durant la Guerra Freda, quatre països europeus es van unir a l'Aliança Atlàntica: Grècia i Turquia el 1951, Alemanya Occidental el 1954 després del fracàs de la Comunitat Europea de Defensa, i finalment Espanya el 1981 després de la seva democratització després de la mort de Franco.
Des de llavors, l'Aliança s'ha expandit cap a l'est amb l'adhesió, en diverses onades, d'antics països del Bloc de l'Est i antigues repúbliques soviètiques .27 de març de 2020}} Macedònia del Nord esdevé el seu trentè membre Bòsnia i Hercegovina és candidata a l'adhesió .
miniatura|580x580px|Cronologia cartogràfica de les adhesions al Tractat de l'Atlàntic Nord.
EstatData d'entrada04|2009Alemanya de l'Oest10|195404|194903|200304|194904|200904|194912|198103|200304|194904|202304|194910|195112|199704|194904|194903|200303|200304|194903|202006|201704|194904|194912|1997Portugal04|194904|194903|200303|2003Eslovènia03|200303|2024Txèquia12|199710|1951
Referències
Bibliografia
Categoria:Tractats de Romania Categoria:Tractats de Lituània Categoria:Tractats de Bulgària Categoria:Tractats de Polònia Categoria:Tractats d'Espanya Categoria:Tractats d'Alemanya Categoria:Tractats de Turquia Categoria:Tractats de Portugal Categoria:Tractats dels Països Baixos Categoria:Tractats de Noruega Categoria:Tractats de França