La Basílica de Sant Cebrià, també anomenada Basílica de Santa Mònica, és una basílica cristiana en ruïnes que es troba a la vora del jaciment arqueològic tunisià de Cartago, a l'altiplà de Bordj Djedid, i a vora mar.
Les basíliques cristianes de Cartago, les van excavar els missioners africans partir de la dècada del 1880. El conjunt més gran és la Basílica de Damous El Karita, excavada a partir del 1878 pel pare Alfred Louis Delattre. La basílica, atribuïda en gran part a sant Cebrià, la va redescobrir el 1915 Delattre durant la darrera campanya d'excavacions.
La basílica fou excavada seguint la pràctica que es feia servir llavors, per tant amb poques precaucions en comparança amb les tècniques d'excavació actuals, cosa que ha dificultat la comprensió de l'edifici. A més a més, les restes són escasses i difícils d'interpretar per intervencions inoportunes durant el Congrés eucarístic de Cartago del 1930.
L'edifici té una vista sobre el golf de Tunis i Djebel Boukornine, i gràcies a les fonts literàries se sap que està dedicat a Cebrià de Cartago, mort el 14 de setembre del 258 per la persecució de Valerià.
A l'edifici en ruïnes descobert al s. XX li va succeir una construcció que data de finals del segle IV, i que va tenir una durada d'ús força llarg en l'Antiguitat tardana, fins i tot en el període vàndal i fins al s. VII. L'edifici i el cementeri adjacent probablement es van fer servir fins a la conquesta arabomusulmana de l'any 698.
Ubicació L'edifici és a la perifèria del jaciment arqueològic de Cartago, en un suburbi de la ciutat, ja que no està alineat ni amb el traçat urbà ni amb el cadastre rural. El lloc anomenat "Llàgrimes de santa Mònica" és vora mar.
El jaciment es troba a prop d'un barranc d'uns trenta metres amb vista a la mar, en un indret que probablement fa temps que es dedica a la seguretat dels mariners i que és d'una gran bellesa.miniatura|Ubicació de la basílica (núm. 3) sobre el pla general del jaciment arqueològic de Cartago|center El problema de les basíliques La qüestió de les basíliques dedicades a sant Cebrià l'han plantejada sovint historiadors que han treballat sobre el cristianisme africà, en concret Auguste Audollent, Charles Saumagne, Serge Lancel i Liliane Ennabli.
El 1901, Paul Monceaux va fer referència al desacord entre "el nombre i la ubicació de les basíliques". Víctor de Vite situa dues basíliques de Cebrià fora de les muralles de la ciutat de Cartago, el lloc del seu martiri i el del seu enterrament a l'indret dit "Mappales". Monceaux considerava que tres edificis estaven dedicats al sant a Cartago, dos fora de la ciutat (Ager Sexti, a prop de La Marsa, i l'altre prop de les cisternes de La Malga) i un altre a prop dels ports púnics, idea impugnada per la majoria d'especialistes, inclòs Lancel. Els textos d'Agustí d'Hipona, en particular els seus sermons, van en la mateixa direcció de dos edificis dedicats al bisbe de Cartago. miniatura|Ubicació del suburbi de Mègara en un mapa del 1844 Cebrià és portat davant del procònsol en un lloc anomenat El domini de Sext, i és executat l'endemà en un lloc secret. Aquest lloc no està situat "amb certesa", però s'hi va construir una basílica. El lloc potser estava situat al suburbi de Mègara, en una zona boscosa, potser en direcció a La Marsa. Agustí esmenta en els seus sermons dos altars de Cebrià, inclòs un de destinat a ofrenes (anomenat mensa), donacions dels fidels i també la construcció d'una església. Açò suggereix que un edifici estava en construcció al lloc del martiri en l'època d'Agustí, i per tant devia ser modest, com ara un simple absis segons Ennabli. El lloc del martiri sens dubte tenia algunes relíquies del sant, com ara roba.
El cos de Cebrià, després del seu martiri, fou dut pels fidels de nit a enterrar en un lloc anomenat Area Macrobi Candidati, al camí dels Mappales, no lluny dels estanys i del palau. L'edifici dels Mappales s'esmenta en el relat d'Agustí d'un miracle relacionat amb una dona cartaginesa rica, Megètia, que va complir un vot a sant Cebrià. El lloc fou on es va situar l'església durant molt de temps, i encara ho era a finals del segle IV, d'una capella.
Procopi de Cesarea, en el seu relat de l'arribada dels bizantins a Cartago, esmenta un edifici relacionat amb sant Cebrià situat "davant de la ciutat, vora mar". Un sermó d'Agustí, conegut com a Maience 5, esmenta l'edifici "prop de la memòria del sant bisbe i màrtir". Aquest edifici també s'anomena Basílica Restituta. La identificació de l'edifici amb la memòria de sant Cebrià és probable "si comparem els textos i el monument redescobert". Aquesta identificació ja va ser acceptada des de Charles Saumagne.
Història Història antiga miniatura|Mapa de la Cartago romana amb els principals monuments ubicats: la basílica es troba fora de la quadrícula, a la dreta El cristianisme va arrelar aviat a l'Àfrica, des del segle II i III i a la capital que aleshores era Cartago.
Les excavacions van descobrir un fragment d'una inscripció que esmentava la deïtat Securitas, i això suggereix que hi havia un temple pagà abans que un edifici cristià el substituís. Els mariners cercaven la protecció divina, i aquell lloc era important per als mariners que buscaven aigua dolça en les conques de Dar Saniat.
Cebrià, primer bisbe de Cartago, fou arrestat el 13 de setembre del 258 per dos oficials acompanyats de soldats i executat decapitat l'endemà. El cos fou transportat a prop de la costa i es va construir una basílica damunt la seua tomba a la fi del segle IV.
La veneració dels sants era molt important en l'Església africana, i les relíquies sovint es col·locaven davall l'altar. Dins el recinte del santuari se celebraven regularment festivals, incloent-hi els fets amb cants i danses, com ara la memòria de Cebrià. Aquest festival anual dedicat a Cebrià s'anomenava Cipriana i tenia lloc tant al lloc del seu martiri com a la seua tomba; era popular entre els mariners. El culte dedicat a Cebrià va començar força aviat al s. IV, i es va donar sobretot a Àfrica. Un sermó d'Agustí datat d'agost del 401 evoca un escàndol provocat per gent que vol ballar; posteriorment, des de setembre del 401, es posen guàrdies de seguretat per a evitar aquests excessos i "allunyar les lires d'aquest lloc" en paraules d'Agustí, "persistència d'un costum pagà" segons el bisbe d'Hipona. "L'èxit fou total" perquè les fonts no esmenten posteriorment cap excés relacionat amb el culte als màrtirs.
Es diu que Mònica d'Hipona, mare d'Agustí, va passar la nit abans de la seua partida cap a Itàlia en aquest lloc, però en un edifici anterior, probablement una capella. Descriu l'escena en un extracte de les Confessions, que es diu que va succeir el 383. Agustí va fer sermons i homilies als Mapales. Un text de Procopi de Cesarea esmenta així, en un text del 533, "[la construcció] en honor seu, davant de la ciutat, vora mar, [d'] un temple prestigiós". Víctor de Vite esmenta dues esglésies dedicades al sant a la fi del segle V. alt=Vue de tronçons de colonnes antiques alignées sur une esplanade engazonnée.|miniatura|Vista general de la basílica L'edifici actual a vegades s'anomena erròniament Basílica de Santa Mònica o Llàgrimes de Santa Mònica. Es va construir a finals del segle IV amb elements integrats de l'antic edifici, segurament a prop d'un cementeri, possiblement pertanyent al procurator Macrobi Candidat, cedit per a la deposició del cos del sant. La basílica havia de contenir el faristol de marbre esmentat per Gregori de Tours, "una obra mestra sens dubte inspirada pel geni del màrtir",Liber in gloria martyrum, I, ch. 93. del qual no es va trobar cap fragment durant les excavacions fetes per Alfred Louis Delattre.
El lloc servia de cementeri abans de la construcció de l'edifici, ja que els sarcòfags es troben sota el mur nord-est. L'enterrament al més a prop possible de les tombes dels sants era una pràctica habitual, sobretot ad sanctos, al més a prop possible de les relíquies. Aquests enterraments es daten de finals del s. IV fins a principis del VII.
La memòria del màrtir es conserva al lloc, cosa que podria explicar el llarg ús de l'edifici des de finals del segle IV, i l'indret es va utilitzar fins i tot durant el període vàndal, ja que Delattre va trobar una moneda d'argent del rei vàndal Gundamund en una tomba. L'ocupació del lloc pels vàndals arrians des de la captura de Cartago per Genseric està testimoniada per fonts literàries sota Genseric i fins al regnat de Gelimer, i l'església es recupera pels catòlics el 14 de setembre del 533. Els treballs destinats a reforçar l'estructura van tenir lloc més tard. S'han identificat noms d'origen germànic durant l'estudi de les restes d'inscripcions; una n'està datada del 438, però la datació precisa de l'edifici és problemàtica. Es van dur a terme molts enterraments, perquè el difunt obtingués la protecció del sant, des d'abans de la construcció de la basílica fins a principis del segle VII. Amb l'ocupació àrab del lloc, la tomba de Ciprià "desapareix de la història".
Història moderna i redescobriment del jaciment alt=Carte postale ancienne représentant des colonnes antiques alignées.|miniatura|Postal antiga que mostra les ruïnes de la basílica Un petit fort s'hi va construir sota l'ocupació turca (regència de Tunis).
S'han fet recerques per a localitzar la Basílica de Sant Cebrià a la zona del segle XIX ençà. El terreny pertany a l'arquebisbat de Cartago, i les excavacions avancen sense problemes. Delattre buscà la zona d'enterrament del cos del sant a la zona de les cisternes de la Malga el 1889.
Les excavacions arqueològiques al jaciment de Cartago han descobert més d'una dotzena de llocs de culte cristians: es coneixen si més no 22 basíliques durant un període de tres segles i es coneixen 17 edificis durant el segle V. Aquestes excavacions estan finançades per l'Acadèmia d'Inscripcions i Belles Lletres.
Un gran edifici es va descobrir el 1915 i fou identificat com la basílica de Sant Cebrià gràcies a un text d'Agustí d'Hipona (o Procopi de Cesarea) que el situava "davant la ciutat, a prop de la mar". La identificació és segons Duval "plausible, però res més, ja que no s'hi van trobar documents específics".
Els habitants van traure inscripcions de les ruïnes abans de les excavacions, i aquestes descobertes inoportunes els van convéncer de fer excavacions al jaciment. Les restes, molt modestes, es van excavar exhaustivament fins al 1920, amb l'eliminació de lloses i paviments antics. Les inscripcions trobades durant les excavacions es publicaren els 1921-1922.
Els edificis que restaren després de les excavacions van ser descoberts, ja que Delattre estava preocupat per obtenir inscripcions i objectes per a exposar al museu situat al turó de Birsa. La visita fou decebedora tant per al públic com per als especialistes, i ara hi ha viles que envolten les restes. Les inscripcions recollides per Delattre s'incorporaren a les col·leccions del museu. El jaciment tenia unes 10.000 inscripcions referides a pràctiques religioses i a l'onomàstica present a Cartago en aquell moment, amb noms vàndals i púnics.
Els edificis de darrere de la basílica no estaven excavats el 1950 segons Gabriel-Guillaume Lapeyre i Arthur Pellegrin. El jaciment fou estudiat de nou el 1967 i es va elaborar un nou pla per a esmenar-ne el de Delattre.
Descripció de l'edifici i restes actuals miniatura|Basílica paleocristiana representada en el mosaic Ecclesia Mater de Tabarka, conservat al Museu Nacional del Bardo
Generalitats La basílica és un edifici de cinc naus orientat a l'oest, "aparentment sense cap motiu". La façana de l'edifici donava al golf de Tunis.
El monument feia 81 m de llarg per 35,55 m, per a una superfície de 2.500 m2: es dividia entre un edifici que feia 71,34 m per 35,55 m i un absis de 9,58 m per 9,74 m de profunditat.
Plànol