El Concert per a piano i orquestra núm. 4 en sol menor, op. 40, va ser compost per Serguei Rakhmàninov el 1926, finalitzada el 25 d’agost d’aquell any, basada en materials de 1914 o anteriors; revisada el 1927 i el 1941. En la seva forma original, es va estrenar el 18 de març de 1927 amb l'Orquestra de Filadèlfia dirigida per Leopold Stokowski, amb el compositor com a solista; en la versió definitiva, el 12 d'octubre de 1941 amb la mateixa orquestra dirigida per Eugene Ormandy, també amb el compositor com a solista. L’edició final de 1941 la va dedicar a Nikolai Medtner. La durada és de 30 minuts (1a versió) i 26 minuts (2a versió).

Origen i context Rakhmàninov va iniciar la composició d’aquesta obra el 1914, però el procés es va veure interromput pels esdeveniments convulsos de la Primera Guerra Mundial i la Revolució Bolxevic, que finalment el van portar a exiliar-se als Estats Units el 1918. Un cop establert allà, la seva intensa activitat com a pianista li deixava poc marge per dedicar-se a la creació. No va ser fins al 1926 que va poder reprendre el projecte amb continuïtat, decidit a completar-lo a temps per a una estrena ja programada. Va començar a treballar-hi al seu apartament novaiorquès del 505 de West End Avenue, i més endavant va traslladar-se a Europa, on va passar l’estiu i va culminar la composició a Dresden el 25 d’agost.

Al llarg de la seva trajectòria, va escriure quatre concerts per a piano (1890–1991, 1900–1901, 1909 i 1926 —aquest últim revisat fins al 1941—), i ell mateix en va assumir el paper de solista en totes les estrenes. A aquest conjunt cal afegir-hi una altra obra molt coneguda per a piano i orquestra, la Rapsòdia sobre un tema de Paganini, composta l’estiu de 1934. Tot i que el Segon i el Tercer Concert —amb el seu virtuosisme brillant—, així com la Rapsòdia, formen part del repertori més habitual, el Primer i el Quart han quedat més aviat en un segon pla. El Quart Concert comparteix amb els anteriors una gran amplitud expressiva i una escriptura pianística exigent, i també apunta cap a la concentració dramàtica de la Rapsòdia. Tanmateix, es mou en un univers propi, i sovint ha estat jutjat per comparació amb altres obres del compositor en lloc de ser valorat en els seus propis termes. Es tracta d’una partitura plenament inserida en el seu temps, on conviuen ecos del romanticisme tardà amb influències més modernes, pròximes a Ravel o Gershwin, testimoniant l’obertura estilística del compositor.

Tot i ser l’últim dels seus concerts per a piano, el Quart reflecteix en gran manera un compositor en plena transformació —una situació poc habitual si es té en compte que, en el moment de l’estrena, tenia 54 anys i ja havia assolit un gran reconeixement amb el Segon i el Tercer Concert. Des d’aquell període de triomfs, però, el context havia canviat profundament, tant en l’àmbit personal com en el musical. La instauració del règim soviètic el va obligar a abandonar definitivament Rússia i establir-se a Nova York. Paral·lelament, el panorama artístic evolucionava ràpidament: els llenguatges romàntics que havien marcat la seva formació i èxit inicial al Conservatori de Moscou començaven a quedar desplaçats per noves tendències com l'impressionisme, el serialisme i altres formes d’expressió emergents.

Anàlisi musical Amb una textura més clara i depurada, aquest concert pot recordar en alguns aspectes la versió original del Primer, més que no pas la densitat sonora del Segon i el Tercer. Tanmateix, aquella primera versió del Primer Concert rarament s’interpreta avui, ja que habitualment se’n toca la revisió de 1917, amb la qual el mateix compositor va aproximar-la al llenguatge dels seus treballs posteriors. De fet, ell mateix va reconèixer que aquest procés de revisió li va servir d’estímul durant la llarga i complexa gestació del Quart Concert.

El primer moviment irromp amb decisió i tensió, però sense l’espectacularitat expansiva dels concerts anteriors. El discurs temàtic apareix més fragmentat i menys lineal, cosa que contribueix a aquella sensació de desplaçament constant que va desconcertar molts crítics. Malgrat això, l’obra conserva el to ampli i dramàtic propi de Rakhmàninov, i el tram final, amb la seva intensitat creixent, pot recordar per moments un llenguatge gairebé cinematogràfic.

El segon moviment destaca especialment pel seu caràcter íntim. Comença amb el piano sol, en una atmosfera reflexiva, que progressivament s’enriqueix amb acords densos i expressius. En aquest punt es poden percebre influències del jazz que el compositor havia conegut a Nova York, així com una certa subtilesa impressionista en el tractament del timbre pianístic. Les cordes hi aporten una textura flexible i transparent, creant un fons delicat sobre el qual el piano es mou amb llibertat. El moviment es tanca amb un gest refinat, marcat per un trinat distès i un glissando, amb el suport discret dels timbals.

El moviment final s’obre amb una energia sobtada que es dissol ràpidament per deixar pas a una cadenza del piano plena de tensió continguda. A partir d’aquí es desplega una melodia viva i festiva, amb un impuls gairebé capriciós. Tot i que el discurs pot semblar una mica dispers —probablement a causa de les revisions successives—, l’obra manté moments de gran intensitat expressiva. El piano, incansable, avança amb fluïdesa i brillantor fins a un desenllaç sorprenentment breu i lleuger.

Recepció La recepció crítica va ser molt negativa: al New York Evening Telegram, Pitts Sanborn va descriure l’obra com «excessivament extensa, pesada, poc rellevant i, en alguns passatges, fins i tot vulgar». El compositor en va quedar profundament afectat i es va posar de seguida a revisar la partitura, conscient de la seva longitud considerable. De fet, havia arribat a bromejar amb el seu amic Nikolai Médtner —a qui l’obra està dedicada— que el concert podria interpretar-se en diverses vetllades, a l’estil del cicle de l’Anell de Wagner. En una carta adreçada a Medtner, comentava amb sorpresa:

Ja abans de l’estrena havia començat a escurçar l’obra: inicialment va suprimir més d’un centenar de compassos i, anys més tard, el 1941, encara en va eliminar alguns més, fins a fixar la versió definitiva, d’uns 26 minuts de durada (lleugerament més breu en l’enregistrament que ell mateix en va fer aquell any).

Referències

Categoria:Concerts per a piano de Serguei Rakhmàninov Categoria:Composicions musicals del 1927 Categoria:Composicions musicals del 1941 Categoria:Composicions en sol menor Categoria:Concerts per a piano de la dècada del 1920 Categoria:Concerts per a piano de la dècada del 1940