El drac de Bellcaire és un ésser mitològic propi de l'imaginari popular provençal. Localitzat a la població llenguadociana de Bellcaire (Gard, a tocar de la Provença), té certa similitud amb la Tarasca de la veïna Tarascó, a l'altra riba del Roine. Les característiques d'ambdós monstres són semblants i només en canvia el nom i alguns detalls de les respectives llegendes; per exemple, el drac de Bellcaire tenia el poder de la invisibilitat i podia adoptar la forma humana, cosa que el permetia de passejar-se tranquil·lament per la rodalia per a caçar les seves preses.
Contràriament al que passa sovint en aquesta mena de llegendes, el drac de Bellcaire no va ser mort per cap heroi o sant, sinó que, en ser descobert, se'n tornà al Roine per sempre més.
Antecedents Ja al hi ha relats de dracs que habitaven les aigües del Roine. Un cronista de l'època deixà escrit que podien adoptar aspecte humà i que feien surar copes o anells d'or sobre l'aigua per tal d'atraure els humans. Quan aquests s'inclinaven o avançaven cap a l'aigua, els dracs els agafaven per a menjar-se'ls o fer-los servir per a altres finalitats.
La llegenda Segons la tradició popular, recollida per Gervasi de Tilbury a la seva obra De lamis et dracis et phantasis el 1214, un drac temible emergia de les profunditats del Roine, a la zona dels aiguamolls propers a Bellcaire, per a capturar i menjar-se les seves preses. Un dia, va agafar una jove que feia bugada al riu –la noia havia vist una copa de fusta surant i no va poder resistir-se a agafar-la– i la va arrossegar al fons, on tenia la cova. Mentre la noia temia el pitjor, el drac li va explicar que, en realitat, l'havia agafada perquè volia una dida per al seu fill, el draconet. La bugadera va criar el petit drac durant set anys abans de ser alliberada. Al cap d'un temps, el drac va anar al mercat de Bellcaire, camuflat sota un aspecte humà, però la bugadera el va reconèixer i va alertar la multitud (durant els anys de captiveri, la noia havia vist com el drac prenia forma humana per a segrestar humans). Furiós en veure's desemmascarat, el drac va cegar la pobra dona, que va romandre cega la resta de la seva vida, i se'n va tornar al riu per sempre més.
La versió de Frederic Mistral miniatura|Dones fent bugada al Roine, a Bellcaire, ca. 1900 Al cant VI del seu Poema del Roine (Lou Pouèmo dóu Rose), publicat el 1897, Frederic Mistral reprèn el tema de la llegenda del Drac de Bellcaire. La narrativa és sensiblement diferent. Encantada per una cançó procedent de les profunditats de les aigües, l'Angloro deixa caure el seu picador de rentadora al riu. Quan mira de recuperar-lo, el drac l'agafa i l'arrossega «fins a una cova vasta i fresca, il·luminada per una resplendor aquosa». Hi roman durant set anys. Allà, fa de dida del fill del drac. Satisfet amb els serveis prestats, «el drac li va confiar una petita caixa de greix humà, instruint-la que hi cobrís completament el seu fill cada nit perquè fos invisible, i que després es rentés acuradament les mans amb una aigua especial que també li va proporcionar». L'Angloro oblida aquesta instrucció un vespre i l'endemà al matí, després de fregar-se els ulls per despertar-se, finalment veu el drac en la seva forma humana. Un cop alliberada, en reaparèixer a la vila, pressionada per les moltes preguntes, confessa que havia romàs al Roine amb el drac tot aquell temps.
Mistral conclou el seu poema jugant amb l'ambigüitat de la relació de la noia amb el drac. L'Angloro només es va poder alliberar de la seducció que exercia sobre ella el seu carceller en senyar-se. Un temps després, mentre passeja per una plaça de Bellcaire, veu un home que no és altre que el drac. S'afanya a saludar-lo, però se'n penedirà: furiós en haver estat descobert, el drac li arrenca un ull d'un cop d'urpa i se'n torna per sempre a les profunditats del Roine.
Al Museu del Vell Bellcaire i al Museon Arlaten d'Arle hi ha exposats uns picadors de rentadora guarnits amb un drac reptilià.
Notes
Referències
Bibliografia
bellcaire Categoria:Cultura de Provença Categoria:Cultura del Llenguadoc Categoria:Animals en la mitologia occitana Categoria:Gard