Les eleccions presidencials dels Estats Units de 1912 es van celebrar el 5 de novembre de 1912. La candidatura demòcrata, encapçalada pel governador de Nova Jersey Woodrow Wilson, amb el governador d'Indiana Thomas Marshall com a candidat a vicepresident, va guanyar les eleccions amb el 41,8% dels vots i 435 compromissaris.
La resta de candidatures foren la dels republicans, encapçalada per l'aleshores Preisdent William Howard Taft que anava amb el rector universitari Nicholas Butler de número 2, la dels progressistes, encapçalada per Theodore Roosevelt i amb el governador de Califòrnia Hiram Johnson com a candidat a vicepresident, i la dels socialistes, amb Eugene V. Debs i l'alcalde de Milwaukee Emil Seidel com a candidats a president i vicepresident, respectivament.Morris, Edmund. Colonel Roosevelt. New York: Random House Trade Paperbacks. p. 215, 646.
Roosevelt va ser president entre 1901 i 1909 com a republicà, i Taft el va succeir amb el seu suport. Tanmateix, el conservadorisme de Taft no va agradar a Roosevelt, de tal manera que li va disputar el nomenament a la Convenció Nacional Republicana de 1912. L'ajustada victòria de l'aleshores president no va frenar Roosevelt, que va reagrupar els seus seguidors progressistes per a impulsar una tercera candidatura. A la Convenció Demòcrata, Wilson va guanyar en la 46a ronda i va derrotar el President de la Cambra de Representants Champ Clark, i molts altres candidats, amb el suport de William Jennings Bryan i altres demòcrates progressistes. El Partit Socialista va repetir amb el seu abanderat perenne Eugene V. Debs.
L'elecció va ser una batalla amarga entre Wilson, Roosevelt, Taft i Debs. El "Nou Nacionalisme" de Roosevelt demanava programes de seguretat social, la reducció de la jornada laboral a 8 hores diàries, i una regulació federal robusta de l'economia. La "Nova Llibertat" de Wilson demanava la reducció d'aranzels, una reforma bancària i una nova regulació antimonopoli. El president Taft va dur a terme una campanya que girava al voltant del seu "conservadorisme progressista". Finalment, Debs, amb l'objectiu d'aconseguir un suport general per a les seues polítiques socialistes, al·legava que Wilson, Roosevelt i Taft estaven tots tres finançats per les diferents faccions dins dels monopolis capitalistes, i que Roosevelt, concretament, era un demagog que usava llenguatge socialista per tal de desviar les polítiques socialistes cap a vies segures per al sistema capitalista.
La divisió dels Republicans va permetre la victòria de Wilson en 40 estats i una gran victòria en el col·legi electoral amb només el 41,8% dels vots populars, el percentatge de vot més baix per un candidat presidencial guanyador des de les eleccions de 1860. Wilson va ser el primer demòcrata en guanyar unes eleccions presidencials des de 1892 així com el primer candidat presidencial en aconseguir 400 vots electorals en unes eleccions presidencials i l'únic candidat en aconseguir aquesta xifra o més sense aconseguir la majoria absoluta en vot popular. Roosevelt va aconseguir la segona plaça amb 88 vots electorals i el 27% del vot popular, mentre que Taft va aconseguir el 23% del vot popular, el percentatge més baix de qualsevol republicà en la història. Debs, el quart en la cursa electoral, no va guanyar cap vot electoral, però va aconseguir el 6% del vot popular, el percentatge més alt d'un candidat socialista en la història de les eleccions presidencials estatunidenques.
Aquestes eleccions tenen el rècord de percentatge de vot a candidats que no eren ni del Partit Republicà ni Partit Demòcrata, al voltant d'un terç del vot popular, a més que van ser les últimes eleccions presidencials en què la segona plaça va ser per aun candidat que no era ni dels republicans ni dels demòcrates.
Antecedents El President republicà Theodore Roosevelt va rebutjar presentar-se a una tercera reelecció a les eleccions de 1908 per a complir, així, amb la seua promesa cap al poble estatunidenc de limitar-se a dos legislatures. Roosevelt va donar suport al Secretari de Guerra William Howard Taft en l'elecció del seu successor, que va derrotar William Jennings Bryan en les eleccions presidencials de 1908.
Escissió al Partit Republicà Durant el govern de Taft, van créixer les friccions entre Roosevelt i Taft, que esdevingueren líders de dues faccions al si del Partit Republicà: els progressistes liderats per Roosevelt i els conservadors liderats per Taft. Els progressistes es posicionaven a favor d'impulsar legislació laboral de protecció a les dones i la xicalla, promovien la conservació ecològca i tenien major simpatia envers els sindicats, a més de donar suport a l'elecció popular dels jutges federals i estatals per sobre del seu nomenament per part del president i governadors. Els conservadors donaven suport a una política proteccionista d'aranzels alts per a protegir la producció domèstica, alhora que afavorien els propietaris i la burgesia en contraposició als sindicats.
Polítiques de Taft Les friccions al Partit Republicà començaren quan Taft va donar suport a la Llei aranzelària de Payne-Aldric de 1909.Coletta, Presidency of William Howard Taft ch 3 La llei va ser vista positivament per la indústria del nord-est i negativament pel nord-oest i el sud, on es demanava una gran reducció dels aranzels. Al principi del seu mandat, Taft es va comprometre a donar suport a una llei per baixar-los, tot i que el proteccionisme havia sigut una de les polítiques principals del Partit Republicà des de la seua fundació.
Taft també va lluitar contra la política antimonopoli de Roosevelt.Anderson (1973), p. 79 Mentre que Roosevelt distingia entre "monopolis bons" i "monopolis roïns", per la qual cosa havia sigut durament criticat,"TR Center – The President's dream of a successful hunt". www.theodorerooseveltcenter.org. Taft argumentava que s'havia d'acabar amb tots els monopolis. A més a més, l'any 1910, Taft va acomiadar el conservacionista Gifford Pinchot com a cap del Servei Forestal dels Estats Units.Schweikart and Allen, p. 491. Ja a l'any 1910, la divisió al partit era profunda i Roosevelt i Taft estaven enfrontats, malgrat la seua amistat personal. Aquell estiu, Roosevelt va començat un tour nacional durant el qual va emfatitzar la seua filosofia progressista i el seu "Nou Nacionalisme", que va introduir en un discurs a Osawatomie, Kansas, el 31 d'agost de 1910.O'Mara, Margaret. Pivotal Tuesdays. Philadelphia, PA: University of Pennsylvania Press. p. 32.
Poder dels tribunals Una altra font de conflicte va ser l'autoritat dels tribunals judicials, especialment el Tribunal Suprem. Roosevelt, ja l'any 1910, havia començat a criticar algunes decisions judicials, com Lochner v. Nova York (1905), i molts juristes, que etiquetava com a "jutges fossilitzats". Creia que el Tribunal Sumprem interpretava la 14a esmena i la doctrina de la "llibertat de contracte" de tal manera que impedia dur a terme les reformes legislatives necessàries, com ara la limitació de la jornada laboral. Roosevelt, com altres progressistes més populistes com Willliam Jennings Bryan al Partit Demòcrata, demanva una esmena constitucional per a permetre la retirada de jutges i, possiblement, decisions judicials. Aquest posicionament enfurismava Taft (antic jutge i futur President del Tribunal Suprem) i altres conservadors constitucionalistes, com Elihu Root i Alton B. Parker. Taft considerava Roosevelt com un perill per al govern constitucional i va decidir resistir qualsevol intent de desafiament en la carrera presidencial dins del Partit Republicà.
Roosevelt alentat A les eleccions de mig mandat de 1910, els republicans van perdre 57 escons a la Cambra dels Representants i els demòcrates aconseguien la majoria per primera vegada des de 1894, uns resultats que s'interpretaren com una gran derrota a la branca conservadora del partit.Schantz, Harvey L. American Presidential Elections. Albany: University of New York Press. p. 169James E. Campbell escriu que una causa de la derrota havia pogut ser la gran quantitat de votant progressista que es va decantar per candidats de tercers partits i no pels republicans.Campbell, James E. The Presidential Pulse of Congressional Elections. Lexington: University Press of Kentucky. p. 261Tanmateix, Roosevelt continuava rebutjant les crides que demanaven la seua candidatura a president.
A mesura que l'especulació continuava, la relació entre Taft i Roosevelt continuava empitjorant. Després de mesos d'incremet del suport, Roosevelt va canviar la posició pública i va escriure al periodista Henry Beach Needham, al mes de gener de 1912, dient-li que si el nomenament "li arribava com un moviment públic genuí, acceptaria".O'Mara, Margaret. Pivotal Tuesdays. Philadelphia: University of Pennsylvania Press. p. 35–37.
Nomenament Nomenament del Partit Republicà enllaç=Republican_Party_(United_States)|center|65x65px|Republican Party (United States)Candidatura del Partit Republicà de 1912candidat a presidentcandidat a vicepresidentcenter|200x200pxcenter|200x200px27é President dels Estats Units (1909–1913)27é Vicepresident dels Estats Units (1909–1912)
Tria dels delegats Per primera vegada, part important dels delegats es triaren mitjançant primàries preferencials. Els republicans progressistes advocaven per la celebració de primàries per a trencar el control que excercien els líders locals i regionals. Aleshores, 12 estats celebraren primàries republicanes.
El senador Robert La Follete va guanyar dues de les primeres quatre primàries (Dakota del Nord i Wisconsin, el seu estat d'origen), mentre que Taft guanyava a Nova York, l'estat de Roosevelt, aconseguia acumular delegats en les convencions d'altres estats més conservadors i tradicionals.
Amb una victòria esclafadora a l'estat d'Illinois en les primàries celebrades el 9 d'abril, Roosevelt va guanyar 9 de les 10 primàries presiddencials, incloent-hi Ohio, l'estat de Taft, i només va perdre a Massachusetts."History, Travel, Arts, Science, People, Places | Smithsonian". Smithsonianmag.com. Archived from the original on September 27, 2011. Retrieved August 18, 2016
Taft també va aconseguir el suport de les organitzacions republicanes dels estats del sud de manera massiva: els delegats dels antics estats confederats donaren el suport a Taft en un marge de 5 a 1. Aquests estats havien votat sòlidament al Partit Demòcrata en cada elecció des del 1880, i Roosevelt va argumentar que no se'ls atoragava un quart dels delegats de la convenció quan no anaven a contribuir gens a la victòria republicana.
Convenció La convenció del Partit Republicà es va celebrar a Chicago entre el 18 i el 22 de juny. Roosevelt tenia la majoria dels delegats triats per primàries, d'un total de 388, en tenia 281, mentre que Taft en tenia 71 i La Follete 36. Tanmateix, el nomenament també es decidia pels delegats triats en les convencions estatals. En aquest segment, Taft tenia un marge de 566 a 466, cosa que el va situar per damunt dels 540 que necessitava per al nomenament. En aquesta situació, Roosevelt va acusar la facció de Taft d'aconseguir delegats fraudulentament, tanmateix, el Comité Nacioinal Republicà va decidir que dels casos denunciats, 233 es mantenien per a Taft i Roosevelt en guanyava 6. A més a més, el comité va reinvestigar 92 casos i tots d'ells els van mantindre a favor de Taft.Nash, Howard P. Jr. (1959). Third Parties in American Politics. PublicAffairs."Taft 566 – Roosevelt 466. – Present Line-Up of Instructed and Pledged Delegates With All the Contests Decided" (PDF). The New York Times. June 16, 1912. Archived (PDF) from the original on October 9, 2022. Retrieved February 24, 2016