L'anomenada Laudatio Turiae (en català “elogi a Túria”) és una inscripció llatina gravada en marbre de finals del segle I aC, aproximadament durant els inicis de l'època imperial romana. Aquest text, de caràcter honorífic i funerari, inclou un epitafi dedicat a la difunta esposa d'un ciutadà romà. És considerada un dels vestigis epigràfics més extensos realitzats per un individu romà. La inscripció, que estava dividida en dues parts, constava d'unes 180 línies de text, de les quals només se'n conserven 132.
La Laudatio és una font de gran valor històric, ja que representa un important punt de referència sobre el paper de la dona romana durant l'Imperi primerenc i ens ajuda a aprofundir en les seves relacions polítiques, jurídiques i socials.
Descripció Originalment, la Laudatio Turiae constava de dos blocs de marbre d’uns 2,59 m d’altura per 80 cm d’amplada i amb una profunditat de 9 cm. El seu pes aproximat seria al voltant d'1,5 tones. miniatura|Laudatio Turiae: Fragment G. La inscripció va ser gravada en dues grans columnes. Actualment, només es conserven quatre dels set fragments que es van trobar.Corpus Inscriptionum Latinarum: VI 1527, VI 31670, VI 37053, VI 41062.
Restes arqueològiques miniatura|Laudatio Turiae: Fragment F. Els fragments A i B van ser trobats a prop del Teatre de Marcel, suposadament no gaire lluny del Túmul de Cecília Metel·la. La seva transcripció es va dur a terme a principis del segle XVII. El fragment C va ser descobert i transcrit per Jacques Sirmond l’any 1600. Tots tres fragments pertanyen a la primera columna.
Els dos fragments més grans, D i E, van ser trobats a finals del segle XVII a la Via Labicana i van passar a formar part de la col·lecció del cardenal Alessandro Albani l’any 1758. El fragment F va ser descobert l’any 1898 a la Via Portuensis durant les excavacions de l'arqueòleg Dante Vaglieri. L'últim fragment, el G, el va trobar Arthur E. Gordon l’any 1949 al Museu delle Terme. Aquests quatre fragments pertanyen a la segona columna.
Els fragments que encara es conserven estan distribuïts a diferents localitzacions de Roma. Els últims fragments descoberts, F i G, es troben al Museu Nacional Romà, concretament als Banys de Dioclecià. Els fragments D i E es troben a la Vil·la Albani. Malauradament, els fragments A, B i C ja no existeixen en la seva forma original.
Context històric La Laudatio Turiae va ser inscrita entre el 9 aC i el 6 aC. Durant l'etapa imperial (27 aC – 476 dC), Roma estableix un nou sistema polític liderat per un emperador, i es divideix el territori en províncies. En els últims anys del segle I aC ens trobem en l’època de l’Alt Imperi, un període que es va iniciar sota el poder d'August i la dinastia julioclàudia.Torrent, Anna; Vilanova, Fina. Gal·la Placídia 1. Batxillerat. Llatí. Barcanova, 2022. ISBN 9788448955960.
Durant aquests anys, l’emperador va restaurar els òrgans de govern republicans i va exercir les seves repressions sobre el Senat i la població romana. Així i tot, el seu regnat va estar marcat per un llarg període de pau (pax augustea) després de les grans guerres civils romanes. August es va dedicar a la construcció de grans obres públiques i a la protecció de l’art i la literatura. El paper de la dona romana i dels seus drets polítics i socials van adquirir més importància i reconeixement a finals de la República i principis de l’imperi. La presència de la dona fora de la domus era cada vegada més fort i contrarestava les idees de les famílies patriarcals romanes que cada vegada perdien més força i rellevància.
Originalment, el terme laudatio funebris era un gènere literari reservat únicament als homes, tant el dedicant com el dedicat solien ser masculins. Però després que Quint Lutaci Càtul pronunciés al funeral de la seva mare una laudatio, les dedicacions funeràries a les dones van adquirir més rellevància durant el principi del període imperial romà.Lawrence, Thomas «[Berkeley Undergraduate Journal of Classics The Laudatio Turiae: A Source for Roman Political and Social History]». A Source for Roman Political and Social History, 2014.
Contingut Les laudationes romanes constaven d’un laudator, l'elogiant, i un laudato (m.) o laudata (f.), la persona elogiada. A la Laudatio Turiae, es creu que el laudator fou un ciutadà romà que va dedicar les paraules inscrites a la seva difunta esposa, a qui fa referència la paraula Turiae (en català “de Túria”).
Al començament de les línies que sobreviuen, aquest ciutadà reconta breument la infantesa de la seva esposa i la seva lluita per aconseguir la seva herència. Seguidament, parla de l'absència de fills al matrimoni; no obstant això, recalca les diferents virtuts masculines i femenines segons la cultura romana que ambdós posseïen. La inscripció ens dona, a més, informació sobre els obstacles matrimonials que van sofrir, ja que el laudator fa referència al desig que la seva dona va tenir de renunciar al matrimoni a causa de la seva falta de descendència després de molts anys. El laudator descarta amb vehemència aquesta idea. Finalment, als fragments als quals tenim accés, el laudator ens explica que la seva dona, la laudata a qui està elogiant pòstumament, li va demanar en vida que no malgastés diners en el seu funeral, cosa a la qual el laudator es nega rotundament. Desolat, va manar edificar la costosa tomba coronada amb la inscripció funerària ara coneguda com a Laudatio Turiae, aquí descrita.
Problemàtiques Avui en dia no es coneix amb certesa el nom del laudator i la laudata dels quals parla la inscripció. Els noms es podrien haver trobat als fragments que manquen i que no s’han pogut reconstruir. Malgrat tot, tenim còpies dels fragments originals que van ser reconstruïts per l'epigrafista Jacques Sirmond, però aquests no confirmen la identitat exacta del matrimoni.
Tradicionalment, seguint els arguments de Theodor Mommsen, qui va popularitzar al segle XIX una prèvia identificació feta c. 1717, l'esposa era identificada com a Túria, dona del cònsol Quint Lucreci Vespil·ló (19 aC). Aquesta teoria és sostinguda a partir de la similitud amb històries que presenten els relats d'Appià i Valeri Màxim. Els autors narren com Túria va aconseguir salvar Lucreci de les proscripcions. A més, l'historiador Mommsen va argumentar que la possible identificació de Lucreci com a comandant de la flota naval pompeiana a Il·líria durant la guerra civil contra Cèsar resulta bastant consistent. Aquesta dada lliga amb el que s'explica a la laudatio, on s'esmenta que el marit es trobava absent poc abans d'unir-se en matrimoni.
No obstant això, actualment aquesta identificació ja no és acceptada generalment per falta de proves no hipotètiques. El discurs literari no és coherent amb l'autorepresentació política d’un aristòcrata romà. L’absència d’una possible menció a la seva carrera política suggereix que no hi ha cap vinculació amb el món polític. Les interpretacions modernes veuen la laudatio com a una parella pertanyent a la ordo equester, que estaven en gran part preocupats per les seves propietats i riqueses.
Importància a l'arqueologia de gènere Durant el final de la República, l’atenció pública vers les dones era considerada impròpia, especialment cap a les dones joves. Així, els elogis funeraris solien estar dedicats a les dones ancianes. Les oportunitats polítiques que es presentaven en un acte públic com aquest, tanmateix, eren massa importants per no aprofitar-les, així que, a poc a poc, aquesta reserva vers els elogis funeraris a dones no ancianes es va anar perdent, sobretot quan les famílies distingides van començar a dedicar laudationes a les seves joves difuntes.
La Laudatio Turiae és important per tant, com a testimoni d'aquest canvi de parer durant els inicis de l'imperi.
Referències
Categoria:Inscripcions en llatí