La Suite escita, op. 20, és una suite composta per Serguei Prokófiev entre l'estiu de 1914 i finals de 1915. El mateix autor dirigí l'estrena el 29 de gener de 1916 al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg.

Origen i context Amb només vint-i-tres anys, Serguei Diàguilev afirmava: «Crec que he trobat la meva vocació: el patrocini. Em falta el capital, però això ja vindrà». No li faltava raó. Tenia una intuïció extraordinària, carisma, visió artística i una gran habilitat per reunir talents de primer nivell. Tot i no ser creador en sentit estricte, va exercir una influència decisiva en la música, la dansa i les arts visuals de començaments del segle XX.

El seu projecte més emblemàtic va ser la companyia Ballets Russos, fundada el 1910. Amb encert, va decidir establir-la a París en lloc de la seva Rússia natal, ja que el públic parisenc era especialment receptiu a les noves propostes artístiques. Durant els seus quinze anys d’activitat, la companyia va actuar a les principals capitals occidentals i va presentar obres de compositors destacats com Claude Debussy, Ígor Stravinski, Maurice Ravel, Richard Strauss, Francis Poulenc o Serguei Prokófiev.

Diàguilev tenia una especial predilecció per descobrir nous talents més que no pas per treballar amb noms consolidats. El cas més emblemàtic va ser el de Stravinski, autor d’algunes de les partitures més influents del ballet del segle XX per a la companyia. Conscient d’aquest precedent, Prokófiev aspirava a seguir un camí similar i es proposava conèixer Diàguilev amb la convicció que podria impressionar-lo tant o més que el seu predecessor.

Serguei Prokófiev acabava de finalitzar els seus estudis al Conservatori de Sant Petersburg, on havia tingut com a mestres figures com Nikolai Rimski-Kórsakov i Anatoli Liàdov, amb qui, però, no va establir una gran sintonia. En canvi, va treure molt profit de les classes de Nikolai Txerepnín i va destacar especialment com a pianista sota la guia d'Anna Iéssipova. Tot i que el director del centre, Aleksandr Glazunov, el veia com un jove una mica presumit, el professorat li va concedir el Premi Anton Rubinstein, el reconeixement més important per a un pianista graduat.

Com a recompensa, la seva mare li va finançar un viatge per Europa occidental. A Londres va coincidir amb els Ballets Russos i hi va conèixer Serguei Diàguilev, qui, de manera inesperada, li va proposar escriure un ballet. Després de l’èxit —i la polèmica— de La consagració de la primavera, Diàguilev volia una nova obra igualment impactant i li va suggerir un argument ambientat en tribus escites de l’antiga Àsia central. Prokófiev va treballar-hi amb rapidesa, però el resultat no va convèncer Diàguilev, que va acabar descartant tant el llibret com la música. Malgrat aquest revés, la relació entre tots dos es va mantenir sòlida, i el coreògraf li va encarregar més endavant altres ballets com Chout, Le Pas d'acier o L'Enfant prodigue. Fins i tot arribaria a referir-se a ell com el seu «segon fill», reservant el primer lloc per a Ígor Stravinski.

Serguei Diàguilev va encarregar al jove poeta Serguei Gorodetski la creació de l’argument. Inspirant-se en la mitologia escita, Gorodetski va elaborar una història titulada Ala & Lolli. La primera escena presenta els escites en una cerimònia ritual dedicada a Veles, déu del sol, i a un ídol de fusta —Ala— que simbolitza les forces generadores de la natura. A la segona escena apareix Chuzhbog, déu del mal, acompanyat de set criatures monstruoses, que protagonitzen una dansa frenètica dels esperits malignes. El seu objectiu és raptar Ala, aprofitant la foscor absoluta, ja que fins i tot la llum de la lluna debilita els seus poders. En aquest moment, les fades lunars descendeixen per protegir Ala. Quan Chuzhbog inicia l’atac, el guerrer escita Lolli intervé per defensar-la. S’inicia llavors un combat violent, i quan Lolli està a punt de ser vençut, la intervenció de Veles posa fi a la lluita destruint el déu del mal.

A finals de l’estiu de 1915, Serguei Prokófiev va completar la reducció per a piano d’Ala & Lolli. Es va desplaçar a Milà per interpretar-la davant Serguei Diàguilev, però la reacció va ser negativa: l’empresari va considerar la música poc atractiva i l’argument massa artificiós. Com a compensació, li va facilitar l’organització d’un concert a Itàlia, però el projecte del ballet escita va quedar definitivament descartat. Diàguilev el va encoratjar a intentar una nova obra, amb un llenguatge més clarament rus i inspirada en el folklore, i fins i tot li va oferir un contracte. Prokófiev va tornar a Rússia encara motivat per aquesta col·laboració.

Un cop al seu país, va decidir reconvertir el material d’Ala & Lolli en una suite simfònica, avui coneguda com a Suite escita. El director Aleksandr Ziloti, que fins aleshores no havia mostrat gaire interès per la seva música, va quedar impressionat per la seva força i va organitzar-ne l’estrena amb el mateix Prokófiev al podi, conscient que podia generar controvèrsia. Els assajos ja van ser tensos —hi ha testimonis de músics que es queixaven de la duresa de la partitura— i el concert va sacsejar el públic. Ziloti, entusiasmat, passejava entre els assistents mentre murmurava que aquella música era com una bufetada directa. La crítica també va reaccionar amb contundència, i es va desencadenar un escàndol de grans dimensions que, paradoxalment, va contribuir decisivament a donar notorietat al nom de Prokófiev a Rússia.

Referències

Categoria:Obres de Serguei Prokófiev Categoria:Suites per a orquestra Categoria:Composicions musicals del 1916