miniatura|La Capella Sixtina és el lloc on es celebra el conclave El conclave o conclau és la reunió que celebra el Col·legi Cardenalici de l'Església Catòlica per escollir un nou Bisbe de Roma, càrrec que duu aparellats el de Papa (Summe Pontífex i Pastor Suprem de l'Església Catòlica) i el de Cap d'estat de la Ciutat del Vaticà. El terme conclave procedeix del llatí cum clave ('amb clau'), per les condicions de reclusió i de màxim aïllament del món exterior que ha de desenvolupar-se durant l'elecció, amb la finalitat d'evitar intromissions de qualsevol tipus. Aquest rigorós sistema de tancar als electors del papa, vigent almenys des del Concili de Lió II (1274), va ser mitigat per Joan Pau II en la Constitució Apostòlica Universi Dominici Gregis (UDG), sobre la Seu Vacant i l'elecció del nou Pontífex (22 de febrer de 1996). S'establix en ella que els electors poden residir, mentre dura el conclave, a la Casa de Santa Marta, una residència construïda per a aquest efecte en el mateix Vaticà, però mantenint la rigorosa prohibició de qualsevol classe de contacte amb el món exterior. Des del els conclaves es fan a la Capella Sixtina, dintre del complex Vaticà.
Història Els primers bisbes de l'església eren designats pels apòstols o fundadors de les seves esglésies. Posteriorment, però, es va anar introduint el sistema d'elecció pels membres de les comunitats, clergues i laics, així com pels bisbes de les diòcesis pròximes a la ciutat de Roma l'elecció corria principalment a càrrec dels clergues que, sota la supervisió dels bisbes, escollien un candidat per consens o per aclamació, presentant-lo després davant el poble perquè aquest el confirmés. Els freqüents tumults que aquest sistema provocava fou la causa que de vegades s'escollís a un o més candidats rivals, anomenats antipapes.
L'any 769 el Sínode Laterà va abolir el teòric dret d'elecció papal que havia tingut el poble de Roma, però el Sínode de Roma (862) l'hi va retornar, però limitat a la noblesa de la ciutat. El canvi més transcendent el va introduir l'any 1059 el papa Nicolau II, decretant que serien els cardenals els responsables d'escollir un candidat, que només podria prendre plena possessió després d'haver rebut l'aprovació dels clergues i del poble. Finalment, un nou Sínode Laterà (1139) va eliminar el requisit de l'aprovació del baix clergat i dels laics. L'elecció papal era ja, com avui, competència exclusiva dels cardenals, només qüestionada durant el Cisma d'Occident (1378-1418).
miniatura|La mort de Climent IV el 1268 va comportar l'aprovació d'unes normes per l'elecció d'un nou papa. miniatura|Representació del Concili de Constança que permeté l'ascens de Martí V al tron de Sant Pere
Al costat del propòsit d'evitar influències foranes dels poders civils, l'enclaustrament dels electors va tenir el seu origen en les perllongades situacions de bloqueig que de vegades es donaven en les eleccions papals. Les autoritats van recórrer de vegades a la reclusió forçada dels cardenals electors, per exemple l'any 1216 a Perusa i el 1241 a la mateixa ciutat de Roma. És cèlebre el cas de la ciutat de Viterbo on, després de la mort del papa Climent IV (1268) va caldre tancar als cardenals en el palau episcopal. Després de gairebé tres anys de Seu Vacant sense que s'arribés a cap acord sobre el nou Pontífex, els desesperats habitants de la ciutat van decidir no subministrar cap aliment als electors, excepte pa i aigua. Un cop entesa la indirecta, els cardenals es van apressar a elegir com a nou papa el qui hauria de ser el beat Gregori X.
Aquest mateix papa, potser per l'experiència viscuda en la seva elecció, va aprovar normes que –mitjançant la pressió de les incomoditats materials- buscaven reduir al mínim les demores en el conclave. A partir de llavors els cardenals havien de quedar sempre reclosos en un recinte tancat; no se'ls permetien les habitacions individuals, ni disposar de més d'un servent que els atengués, excepte en cas de malaltia; el menjar se'ls havia de subministrar per una finestra i, a partir del tercer dia de conclave, el subministrament quedava reduït a una sola menja al dia. Als cinc dies el règim es reduïa a pa i aigua. A més, mentre durés el conclave els cardenals deixaven de percebre les seves rendes eclesiàstiques. Adrià V va abolir aquestes normes l'any 1276, però Celestí V les va reintroduir el 1294, després que la seva pròpia elecció es produís després d'un període de seu vacant de dos anys.
Gregori XV va publicar dues butlles pontifícies (1621 i 1622) que regulaven tots els aspectes de la celebració del conclave. El 1904 sant Pius X va recollir i va unificar gairebé totes les disperses normes dels papes anteriors a ell en una Constitució, introduint certs canvis amb un d'importantíssim: la prohibició total del "veto" a l'elecció d'un cardenal determinat, que fins aleshores podien exercir els caps d'estat d'algunes potències catòliques.
Pius XII va afegir noves aportacions l'any 1945, el beat Joan XXIII ho va fer el 1962 i Pau VI el 1975. L'última reordenació en profunditat de la normativa sobre el conclave data de 1996, mitjançant la publicació de la constitució apostòlica Universi Dominici Gregis per part de Joan Pau II. Mitjançant motu proprio de l'11 de juny de 2007 el papa Benet XVI ha matisat aquesta darrera constitució apostòlica en el sentit que sempre ha de prevaldre la majoria de dos terços per a l'elecció papal, per bé que a partir de la 34a votació hi pot haver ballottage entre els dos candidats més ben situats, als quals els és sostret el dret de sufragi actiu.
El lloc de celebració del conclave no es va estipular oficialment fins al . A partir del Cisma d'Occident les eleccions del papa sempre han tingut lloc a Roma, exceptuant l'elecció de 1800, quan l'ocupació de la ciutat per tropes del Regne de Nàpols va obligar a celebrar-lo a la ciutat de Venècia. L'últim conclave celebrat fora de la Capella Sixtina va ser el de 1846, que va tenir lloc al Palau del Quirinal, aleshores residència oficial dels papes.
Electors El Col·legi Cardenalici ha conegut dimensions diverses, des dels set membres amb què va arribar a comptar durant el fins als gairebé 200 del present. L'any 1587 Sixt V va limitar el seu nombre a 70 membres, dividits en tres ordres: sis Cardenals Bisbes, cinquanta Cardenals Preveres o de Títol i catorze Cardenals Diaques (encara que repartits nominalment en estaments amb aquests noms. En l'actualitat els cardenals han de ser sempre bisbes, tret que hi hagi una dispensa papal per al titular, la qual d'altra banda no és atorgada habitualment als qui tenen la condició d'electors).
Al , sobretot a partir del papat de Joan XXIII, el Col·legi de Cardenals va incrementar el seu nombre amb la finalitat de dotar-lo de la màxima representativitat geogràfica i nacional possible. Tot i això, el 1970 Pau VI (Motu proprio Ingravescentem aetatem) va reservar la condició d'elector als menors de 80 anys, i el 1975 (Constitució apostòlica Romano Pontifici eligendo) va fixar el seu nombre màxim en 120. Amb la creació l'any 2003 de 31 nous cardenals, Joan Pau II va elevar el nombre d'electors teòrics a 135, contradient la ja esmentada constitució apostòlica Universi Dominici Gregis de 1996 que ell mateix havia proclamat. També Benet XVI ha contradit aquesta norma, atès que després del consistori de novembre de 2010 hi ha 121 cardenals electors (per poques setmanes, això sí, perquè un parell estan a punt de fer vuitanta anys) d'un total de 201.
Candidats miniatura|Urbà VI, l'últim papa que no era cardenal en el moment de la seva elecció. D'acord amb la pràctica tradicional de l'Església, qualsevol home batejat pot ser triat papa. El 1179 el Concili del Laterà III va abolir les restriccions que s'havien anat introduint des del en el sentit de limitar la condició de candidat, primer als clergues en general, i posteriorment només als cardenals encara que, en la pràctica, l'últim papa que no era cardenal en el moment de la seva elecció va ser Urbà VI (1378). En cas que resulti escollit un prevere, diaca o laic, i que hagi acceptat la seva elecció, es procediria a l'acte a ordenar-lo com a Bisbe (Cànon 332.1 del Codi de Dret Canònic, CIC). Malgrat tot, i atès que per a ser ordenat bisbe cal actualment dur almenys cinc anys com prevere i haver complert els 35 anys (Cànon 378, 1, 3 i 4 del CIC), cal pensar que només qui reunís aquestes condicions podria ser objecte d'elecció com a papa.
No existeix cap requisit referent a la nacionalitat, encara que la tradició de segles va imposar el costum de triar papes italians en sentit ampli, perquè és sabut que Itàlia no existí com a estat fins al 1860. El polonès Joan Pau II va ser el primer no italià des d'Adrià VI, neerlandès, escollit el 1522. L'elecció de l'alemany Benet XVI (19 d'abril de 2005) sembla abolir definitivament la tradició en favor dels italians.
Procediment electoral Els cardenals tenen estrictament prohibit presentar la seva candidatura o fer propaganda de si mateixos. Es permet, d'altra banda, l'intercanvi d'opinions i buscar suports per a tercers.
Tradicionalment, l'elecció del nou papa podia realitzar-se de tres maneres: per "aclamació", els cardenals escollien el candidat de forma unànime "inspirats per l'Esperit Sant". per "compromís", una situació forçada per sortir de situacions de bloqueig, en les quals de forma reiterada es feia impossible que un candidat arribés als vots suficients. S'escollia llavors una comissió reduïda de cardenals que procedia per si mateixa a l'elecció. per "escrutini", s'escollia un candidat per mitjà de vot secret i que era la forma més habitual.
L'última elecció per "compromís" fou la de Joan XXII l'any 1316, i per "aclamació" la de Gregori XV el 1621. Les noves regles introduïdes per Joan Pau II declaren abolits aquests dos procediments, reafirmant que l'elecció haurà de ser exclusivament per "escrutini".
Fins al 1179 va bastar amb la majoria simple en l'elecció. Aquest any, el concili del Laterà III va incrementar fins als dos terços la majoria requerida i als cardenals no se'ls permetia votar-se a si mateixos. Es va establir un sofisticat procediment per a assegurar el secret del vot, al mateix temps que s'impedís que els cardenals es votessin a ells mateixos. Pius XII (1945) va eliminar aquest sistema, però va incrementar la majoria a dos terços més un dels vots. El 1996 Joan Pau II va restaurar la majoria de dos terços, però no la prohibició de l'acte-vot. La constitució UDG estableix també que passades 34 o 33 votacions fallides (segons s'hagi realitzat la primera votació el dia de la inauguració del conclave o el següent), els electors podran decidir, per majoria absoluta, si canvien les normes electorals, però sempre conservant com a requisit el d'exigir-se almenys la majoria absoluta en l'elecció. Queda vigent tanmateix la norma de Benet XVI sobre el balottage a partir de la 34a votació.
De la vacant apostòlica a l'inici del pontificat La seu vacant miniatura|Gregori XII, el penúltim papa que presentà la renúncia al Pontificat. Dues són les circumstàncies que poden donar lloc al final d'un Pontificat o Vacant Apostòlica, iniciant-se amb això el període de "Seu Vacant" i la necessitat de convocar el conclave: la defunció del papa i la seva abdicació. Una tercera opció, la deposició del papa, queda totalment exclosa, ja que cap autoritat està per sobre de la seva ni tan sols al seu mateix nivell.