Tartària o Gran Tartària (en llatí: Tartaria Magna) és el nom pel qual es coneixia a Europa, des de l'Edat Mitjana fins al , a una gran extensió de terra del centre i nord-est d'Àsia que anava des de la mar Càspia i les muntanyes Urals fins a l'oceà Pacífic i que estava habitada per diversos pobles túrquics i mongols, que genèricament anomenaven «tàrtars».
La civilització coneguda com a «tartària» és una teoria sense fonament, Incloïa el que en l'actualitat es coneix com Sibèria, Extrem Orient Rus, Turquestan (inclòs el Turquestan Oriental), la Gran Mongòlia, Manxúria i, ocasionalment, el Tibet.
Geografia i història A Europa, abans del , el coneixement de Manxúria, Sibèria i Àsia Central era limitat. Tota la zona era coneguda simplement com a Tartària i els seus habitants com a tàrtars.
A França, la idea d'aquest imperi es va conceptualitzar per primera vegada a la dècada del 1630, en textos destinats a establir continuïtats històriques entre Genguis Kan i Timur (Tamerlà). Aquesta construcció es va inspirar en obres historiogràfiques perses, particularment les d'historiadors timúrides com Mirkhwand, les obres dels quals tenien com a objectiu legitimar els successors de Timur. Introduïda a Europa a través de traduccions, aquesta visió va ser adoptada i adaptada per autors com Pierre Bergeron, que, en el seu Tractat sobre els tàrtars (1634), va utilitzar aquestes fonts per promoure la idea de continuïtat imperial. Aquesta presentació respon a imperatius polítics i econòmics: França busca establir relacions comercials amb un Orient percebut com unificat i poderós. Mobilitzant textos medievals i ignorant les contradiccions històriques, Bergeron configura una representació de Tartària com una entitat estable i coherent.
L'estudi de l'Imperi Tàrtar il·lustra una ruptura en l'organització del coneixement entre el Renaixement i l'era moderna. Mentre que els enfocaments anteriors buscaven acumular relats dispars, el va marcar un canvi cap a una lògica de selecció de fonts, com ho demostra l'obra de Bergeron. Aquesta metodologia, que prioritza les narratives útils per a un objectiu determinat, condueix a l'exclusió d'informació contradictòria, en particular pel que fa als orígens de Tamerlà i a l'estructura de poder real a l'Àsia Central.
Aquesta dinàmica també té lloc dins d'un context europeu marcat per un redescobriment d'Orient. A França, el desenvolupament dels estudis orientals al , simbolitzats per figures com Barthélemy d'Herbelot i Antoine Galland, va permetre un major accés a fonts perses i xineses. Aquests autors, sovint units per xarxes de mecenatge, van contribuir a estructurar la representació dels tàrtars integrant aquestes figures històriques en una visió més àmplia i globalitzada de la història euroasiàtica.
A principis de l'època moderna, a mesura que augmentava la comprensió de la geografia, els europeus van començar a subdividir Tartària en seccions amb prefixos que denotaven el nom del poder governant o la ubicació geogràfica. Així, Sibèria era Gran Tartària o Tartària russa, el Kanat de Crimea era Tartària Menor, Manxúria era Tartària Xinesa, i l'Àsia Central occidental (abans de convertir-se en Àsia Central Russa) era coneguda com a Tartària Independent.
Les opinions europees sobre la zona sovint eren negatives i reflectien el llegat de les invasions mongoles que es van originar en aquesta regió. El terme es va originar arran de la devastació generalitzada causada per l'Imperi Mongol. L'addició d'una «r» addicional a «tàtars» era indicativa del Tàrtar, un regne infernal de la mitologia grega. Al , les concepcions dels escriptors de la Il·lustració sobre Sibèria o Tàrtaria i els seus habitants com a «bàrbars» estaven vinculades a conceptes contemporanis de civilització, salvatgisme i racisme.
Percepcions més positives també emanen del concepte de Tartària, evocant un coneixement espiritual absent a les societats europees. El teòsof i erudit George Robert Stow Mead cita el consell del polímata i vident Emanuel Swedenborg: «Busca la Paraula Perduda entre els hierofants de Tartària, Xina i Tibet».
Disminució de l'ús del terme L'ús de Tartària va disminuir a mesura que la regió es va fer més coneguda pels geògrafs europeus; tanmateix, el terme encara es va utilitzar fins ben entrat el .
Al , la idea d'un imperi tàrtar homogeni va ser desafiada per l'expansió del coneixement, particularment pels avenços en etnografia i lingüística. Les exploracions directes de les poblacions de l'Àsia Central van revelar una diversitat cultural i lingüística incompatible amb la noció d'unitat tàrtara. Les subdivisions i la distinció entre tàrtars occidentals i orientals, tot i que útils, reflectien més un intent de reconciliar tradicions divergents que una realitat històrica.
Les dades etnogràfiques recollides pels missioners jesuïtes a la Xina van contribuir a la denominació de Tartària Xinesa a Manxúria a la geografia europea a principis del . Els viatges d'Egor Meyendorff i Alexander von Humboldt en aquesta regió van donar lloc al terme Àsia central a principis del , així com a termes addicionals com ara Àsia Interior, i l'expansionisme rus va conduir a l'encunyació del terme Sibèria per a la zona asiàtica de l'Imperi Rus.
Figures com Abel-Rémusat van marcar la fi de l'ús del terme «tàrtar» com a eina científica. Va emfatitzar que aquest terme, tot i que útil per popularitzar el coneixement, no podia explicar la complexitat dels pobles que abastava. Aquest reconeixement va posar de manifest les limitacions dels marcs explicatius heretats i va testimoniar un canvi cap a metodologies més rigoroses basades en fonts primàries.
Al , Tartària havia quedat obsolet com a terme per a Sibèria i l'Àsia Central. Tanmateix, va donar títol al llibre de Peter Fleming, News from Tartary, que descrivia els seus viatges a l'Àsia Central.
Tot i que la idea d'un imperi tàrtar s'ha abandonat com a concepte científic, ha tingut una influència duradora en la historiografia i la percepció europea de l'Àsia Central. Aquesta construcció il·lustra com les dinàmiques socials, polítiques i intel·lectuals poden donar forma a les representacions historiogràfiques. Els debats lingüístics i etnogràfics del , en particular els que envolten les llengües altaiques, estan parcialment arrelats en aquestes reflexions sobre la identitat tàrtara.
L'anàlisi d'aquesta tradició posa de manifest la necessitat que els investigadors contemporanis qüestionin els marcs teòrics heretats i considerin els contextos en què es produeix el coneixement. El desafiament a la idea d'un imperi tàrtar reflecteix un punt d'inflexió en les ciències històriques, on la recerca de la precisió i la complexitat està substituint la simplificació excessiva.
El mapa de Cary miniatura|Mapa de Tàrtaria dibuixat per John Cary (1806) A New Map of Mongolian & Independent Tartary, From the Latest Authorities Un dels mapes més complets d'aquesta regió és el dissenyat el 1806 pel cartògraf britànic John Cary, en què se sintetitza el coneixement de l'Àsia Central «segons les autoritats més recents», és a dir les dades aportades a Occident per missioners jesuïtes, viatgers i comerciants, molts d'ells . Al mapa es mostra tot l'espai comprès entre la mar Càspia i el Japó cap a l'est, i des del Golf de l'Obi fins a l'Índia, Myanmar i les Filipines en el sentit nord-sud.
Tàrtaria apareix dividida en regions l'apel·latiu de les quals denota la seva ubicació geogràfica i l'estat que exerceix la sobirania sobre el territori. Així, la Tàrtaria Moscovita o Tàrtaria Russa (actual Tartaristan) correspon a Sibèria Occidental, la Tàrtaria Xina o de Catai és el Turquestan Oriental (actualment anomenat Xinjiang, a la Xina), la Tàrtaria Oriental o de Mongòlia són les actuals Mongòlia, Mongòlia Interior i Manxúria (de rosa al mapa, amb la inclusió errònia del Japó). Independent (en groc al mapa) correspon a la regió històrica del Turquestan occidental (o Turquestan Rus), avui dividit entre els estats independents de Kirguizistan, Turkmenistan, Tadjikistan, Uzbekistan i Kazakhstan.
Petita Tartària Tartaria Minor o Petita Tartàaria va ser el nom del Kanat de Crimea, l'estat creat pels pobles tàtars de la península des del 1441 fins al 1783, el més durador dels kanats túrquics que van succeir a l'Imperi de l'Horda d'Or.
Tàrtaria a la cultura d'Occident miniatura|Tàrtaria o Regne del Kagan Des de mitjan , Tartària apareix com un topònim més o menys llegendari en la literatura i en descripcions de viatges antics i medievals. En general, és un terme que té una connotació negativa, vinculat als paisatges hostils de l'Àsia Central i als seus pobles salvatges. Aquest ús es va sumar a la percepció negativa d'Orient, característica d'Europa del , i Tartària va perdre el significat ètnic, relacionat amb els pobles turcs i mongols, per convertir-se en sinònim de barbàrie, crueltat i esclavitud, com a oposades al progrés i la civilització europeus. Els russos van fer servir àmpliament aquesta concepció per justificar la marxa cap a l'est de l'Imperi dels tsars, i van evitar vincular Tartària amb el seu propi estat. A Occident, per contra, Tartària es va associar sovint amb l'Imperi Rus i més tard, amb la Unió Soviètica, a la qual la propaganda presentava com un «estat tàrtar» és a dir asiàtic.
A la comunitat acadèmica postsoviètica, el nom Tartària de vegades s'usa en el context de la recerca de conceptes globals, com a sinònim del cor d'Euràsia, sense límits definits i amb contingut poc clar. L'estudi més complet d'aquest concepte és la monografia, publicada el 2014, de Svetlana Gorshenina La invenció d'Àsia Central: una història del concepte de Tàrtaria a Euràsia, en la qual estudia detalladament l'evolució del terme Tàrtaria i la seva relació amb els tàtars. L'autora explica l'ús de Tartària a la pseudociència postsoviètica, marcada pel nacionalisme, com el nom original d'una antiga Rússia imperial, i altament desenvolupada, ignorada i ocultada per Occident.
Tàrtaria en les arts miniatura|Mapa de Tartària i descripció de Giovanni Botero de la seva obra Relationi universali (Brescia, 1599) Tàrtaria va ser un nom habitual a Europa per designar un territori llunyà i inexplorat. A la literatura anglesa, un dels Contes de Canterbury (el Conte de l'escuder o The Squire's Tale), de Chaucer, està ambientat a «la cort reial de Tartaria».
Als Viatges de Gulliver de Jonathan Swift, el narrador es refereix a Tàrtaria dues vegades. Una d'elles indicant que el rumb els podria portar «més enllà de Tàrtaria i la Mar Glacial» i l'altra, més elaborada i parodiant els geògrafs de l'època, on assenyala que aquests «... estan en un gran error suposant que entre el Japó i Califòrnia no hi ha res excepte el mar; doncs al meu entendre, ha d'existir una massa de terra que faci de contrapès al gran continent de Tartària».
Calaf, un dels personatges principals de l'òpera Turandot de Giacomo Puccini és Príncep de Tartària.
El religiós i escriptor Évariste Régis Huc va titular a un dels seus llibres més coneguts com a Records d'un viatge a Tartària, Tibet i Xina durant els anys 1844, 1845 i 1846. En aquest, Tartària recupera el seu antic sentit ètnic i es refereix a Mongòlia.
Al llibre Notícies de Tartària: un viatge de Beijing al Caixmir, escrit pel corresponsal de The Times, Peter Fleming després d'un viatge al Karakorum i al Xinjiang, Tartària té un significat simbòlic i correspon geogràficament a l'antiga Tartària dels mapes.
A la novel·la El desert dels tàrtars de Dino Buzzati, el topònim no designa un territori específic, sinó que s'usa com a símbol d'una amenaça oculta, una metàfora de la por deslligada de qualsevol característica temporal i espacial.
A la novel·la Ada de Vladímir Nabókov, Tartària és el nom d'un gran país del planeta fictici d'Antiterra, Rússia és la seva contrapart a Terra, el món bessó d'Antiterra.
Al relat de L. Frank Baum: La vida i aventures de Santa Claus, els antagonistes són els gegants de tres ulls de Tartària.