La síndrome pulmonar per hantavirus (SHP), també anomenada síndrome cardiopulmonar per hantavirus (HCPS), és una malaltia respiratòria greu causada per hantavirus. Les principals característiques de la malaltia són la fuita microvascular i la síndrome de dificultat respiratòria aguda.

Els símptomes es produeixen entre una i vuit setmanes després de l'exposició al virus i es presenten en tres fases diferents. Primer, hi ha una fase inicial amb símptomes semblants a la grip, com ara febre, dolors musculars, mal de cap i dificultat per respirar, així com un recompte baix de plaquetes. En segon lloc, hi ha una fase cardiopulmonar durant la qual les persones experimenten una freqüència cardíaca elevada o irregular, xoc cardiogènic i fuita capil·lar pulmonar, que pot provocar insuficiència respiratòria, pressió arterial baixa i acumulació de líquid als pulmons i a la cavitat toràcica. La fase final és la recuperació, que normalment triga mesos, però les dificultats per respirar poden persistir fins a dos anys. La malaltia té una taxa de mortalitat del 30 al 60 per cent. La mort sol produir-se sobtadament durant la fase cardiopulmonar.

La SHP és causada principalment per la infecció amb hantavirus a les Amèriques. Mentre que a Amèrica del Nord, el sin Nombre virus és la causa més comuna de HPS i es transmet pel ratolí de mans petites (Peromyscus sonoriensis), a Amèrica del Sud, l'virus dels Andes és la causa més comuna de HPS i es transmet principalment per la ratolí d'arrossar cuallarg (Oligoryzomys longicaudatus). En els seus hostes rosegadors, aquests hantavirus causen una infecció persistent i asimptomàtica. La transmissió es produeix principalment per inhalació d'aerosols que contenen saliva, orina o femta de rosegador, però també es pot produir a través d'aliments contaminats, mossegades i esgarrapades. Les cèl·lules endotelials vasculars i els macròfags, són les cèl·lules primàries infectades pels hantavirus, i la infecció causa anomalies en la coagulació de la sang, que provoca una fuita de líquids responsable dels símptomes més greus.

El diagnòstic inicial de la infecció es pot portar a terme a partir de la simptomatologia i els estudis epidemiològics. Les proves habituals més utilitzades són per àcid nucleic, proteïnes o anticossos específics del hantavirus. Sempre es realitza un tractament de suport per al SPH que comporta la ventilació mecànica, oxigenació per membrana extracorpòria (ECMO) i l'hemofiltració. No existeixen fàrmacs antivirals específics per a la infecció per hantavirus.

La distribució dels virus que causen el SPH està directament relacionada amb la distribució del seu reservori natural, alhora que per factors ambientals com la pluja, la temperatura i la humitat, que afecten la població de rosegadors i la transmissibilitat del virus. El descobriment del SPH es va produir el 1993 durant un brot a la regió de Four Corners dels Estats Units, que va ser causat indirectament pel patró climàtic d'El Niño. Per altra banda, el virus Sin Nombre era el responsable del brot i, des de llavors, s'han identificat nombrosos altres hantavirus que causen la síndrome de dificultat respiratòria aguda (SPH) a tot Amèrica.

Simptomatologia Els símptomes de la síndrome de dificultat respiratòria aguda (SHPS) apareixen aproximadament entre 1 i 8 setmanes després de l'exposició al virus. Les principals característiques de la malaltia són la fuita microvascular i la síndrome de dificultat respiratòria aguda (SDRA). La malaltia té tres fases: inicial (prodròmica), cardiopulmonar i de recuperació. Els símptomes prodròmics duren entre 1 i 5 dies, els quals comprenen símptomes semblants als de la grip com ara febre, mal de cap, dolor muscular (miàlgia), nàusees, vòmits, marejos, calfreds, tos i dificultat per respirar (dispnea), així com un recompte baix de plaquetes a la sang (trombocitopènia). En 10 dies, comença la fase cardiopulmonar i dura diversos dies. Es caracteritza per una freqüència cardíaca elevada (taquicàrdia), batecs cardíacs irregulars (arrítmies) i xoc cardiogènic, una afecció en què el cor no pot bombar prou sang per al cos. La fuita capil·lar pulmonar pot provocar insuficiència respiratòria, acumulació de líquids als pulmons (edema pulmonar), pressió arterial baixa (hipotensió) i acumulació de líquid a la cavitat toràcica entre els pulmons i la paret toràcica (vessament pleural).

Tot i que la síndrome de Hantavirus (SPH) s'associa típicament amb símptomes cardiopulmonars, pot incloure símptomes renals típicament associats amb la febre hemorràgica amb síndrome renal (FRH), és a dir, lesió renal aguda i excés de proteïnes a l'orina (proteinúria), que de vegades es produeixen durant la fase cardiopulmonar. Durant la fase de recuperació, es produeix un augment de la micció (poliúria) a mesura que torna la funció renal. No s'han observat infeccions repetides per hantavirus, per la qual cosa la recuperació de la infecció probablement atorga immunitat de per vida.

Transmissió

Els rosegadors transmeten els hantavirus que causen malalties en humans, que solen causar una infecció asimptomàtica i persistent. Els animals infectats poden propagar el virus a animals no infectats a través d'aerosols o gotes de les seves femtes, orina, saliva, i sang, mitjançant el consum d'aliments contaminats, de partícules de virus despreses de la pell o el pèl, a través de l'acicalament, o mitjançant mossegades i esgarrapades. Els hantavirus també es poden propagar per via fecal-oral, i a través de la placenta durant l'embaràs de mare a fill. Poden sobreviure durant 10 dies a temperatura ambient, 15 dies en un ambient temperat, i més de 18 dies a 4 °C, fet que ajuda a la transmissió del virus. Les condicions ambientals favorables a la reproducció i propagació dels rosegadors augmenten la transmissió de malalties. Viure en un entorn rural, antihigiènic, o interactuar amb espais compartits amb els hostes, són els factors de risc més importants per a la infecció, especialment en grups com excursionistes, agricultors i agents forestals, així com els miners, soldats, i zoòlegs

L'impacte humà sobre el medi pot facilitar la transmissió de l'hantavirus. Així, la desforestació i l'agricultura intensiva poden destruir l'hàbitat natural dels depredadors dels rosegadors, que permeten incrementar els seus nius i reproducció. L'atracció dels pinsos utiltizats en ramaderia, també son un factor a tenir en compte. El clavegueram i els sistemes de drenatge d'aigües pluvials poden estar habitats per rosegadors, que augmenten les seves poblacions en condicions d'una mala gestió de residus sòlids. El comerç marítim també influeixen en la propagació dels hantavirus., si bé encara no hi ha resultats concloents sobre la incidència de la vida urbana en la propagació d'aquest virus. La seroprevalença, que mostra els brots en el passat d'hantavirus, és més alta en zones que tenen una major exposició als rosegadors. Les males condicions de vida als camps de batalla i als camps de refugiats també posen les poblacions afectades en un gran risc d'exposició.

Diagnosi La diagnosi inicial de la infecció per hantavirus es pot fer a partir de la informació epidemiològica i els símptomes clínics. La infecció es pot confirmar mitjançant la detecció d'àcid nucleic, proteïnes o anticossos específics contra el hantavirus. Les principals troballes de laboratori inclouen trombocitopènia, leucocitosi, hemoconcentració, nivells elevats de creatinina sèrica, hematúria i proteinúria. Els anticossos IgM i IgG específics contra el hantavirus solen estar presents a l'inici dels símptomes. La IgM es detecta en la fase aguda de la infecció, però disminueix durant un període de 2 a 6 mesos. La resposta dels anticossos IgG és baixa durant la infecció, però creix amb el temps i dura tota la vida.

Les proves de neutralització, els assaigs immunofluorescents (IFA) i els assaigs immunosorbents lligats a enzims (ELISA) es poden utilitzar per detectar anticossos contra la infecció per hantavirus a la sang, generalment anticossos anti-N o anti-Gc. L'ELISA és econòmic i es pot utilitzar en qualsevol moment durant la malaltia, però els resultats poden necessitar ser confirmats per altres mètodes. Les proves ràpides d'immunocromatogràfica d'anticossos IgM també es poden utilitzar per al diagnòstic, ja que són económiques i fàcils de dur a terme.

Es poden utilitzar tant les proves tradicionals com les de reacció en cadena de la polimerasa (PCR) en temps real de sang, saliva, fluids BAL i mostres de teixit. Hi ha la possibilitat de falsos negatius amb la PCR si hi ha nivells baixos de partícules víriques a la sang, i les proves de PCR són propenses a la contaminació creuada. Quan es realitzen durant l'inici de la infecció, la PCR pot predir la gravetat de la malaltia. La PCR es pot utilitzar per al diagnòstic post mortem i per a l'anàlisi de l'afectació d'òrgans, així com per seqüenciar el genoma del virus per identificar el tipus de virus específic causant la malaltia.

Tractament El tractament específic per aquest síndrome depèn de la fase de la malaltia i la clínica. El tractament implica monitorització cardíaca contínua i suport respiratori, amb ventilació mecànica, oxigenació per membrana extracorpòria (OMEC) i hemofiltració. Si se sospita de l'existència d'aquest virus, es pot preparar preventivament la persona per a l'OMEC en arribar a l'hospital. Els registres elevats d'anticòssos nAb s'associen amb resultats favorables, pel que s'ha utilitzat plasma i sèrums congelats frescos d'individus recuperats per tractar aquest síndrome i reduir la taxa de mortalitat. No existeixen fàrmacs antivirals específics per a la infecció per hantavirus, però la ribavirina i el favipiravir han demostrat eficàcia i seguretat variables.

L'ús profilàctic de ribavirina i favipiravir en la infecció precoç o després de l'exposició mostra certa eficàcia, i totes dues han demostrat certa activitat anti-hantavirus in vivo i in vitro. La ribavirina és eficaç en el tractament precoç de la febre hemorràgica amb síndrome renal amb algunes limitacions, com ara la toxicitat a dosis altes, i el potencial de causar anèmia hemolítica. L'anèmia és reversible en completar el tractament amb ribavirina. En alguns casos, la ribavirina pot causar un excés de bilirubina a la sang (hiperbilirubinèmia), un ritme cardíac anormalment lent (bradicàrdia sinusal) i erupcions cutànies. L'administració de ribavirina després de l'inici de la fase cardiopulmonar de la síndrome d'hantavirus no ha demostrat ser un tractament eficaç i actualment no hi ha cap recomanació per a l'ús de ribavirina tant pel tractament de la síndrome pulmonar com de la síndrome renal.

El favipiravir, en comparació amb la ribavirina, ha demostrat una major eficàcia sense anèmia com a efecte secundari. En models amb hàmsters, l'administració oral de favipiravir dues vegades al dia a 100 mg/kg va reduir significativament la càrrega viral a la sang i la càrrega d'antigens als pulmons. L'administració oral abans de la virèmia va prevenir la síndrome. S'han investigat diversos altres enfocaments com a possibles tractaments contra el hantavirus, incloent-hi compostos de molècules petites que es dirigeixen al virus, o a l'hoste, pèptids, herba de llangardaix, anticossos i fàrmacs antivirals clàssics, provats principalment per bloquejar l'entrada de hantavirus a les cèl·lules, o restringir la replicació del virus. Els medicaments dirigits a l'hoste estan dissenyats per millorar la funció vascular o reconstruir l'homeòstasi.

Referències

Categoria:Infeccions respiratòries víriques Categoria:Zoonosis víriques