La Simfonia núm. 4 en la major, op. 53, va ser composta per Albert Roussel el 1934. Es va estrenar a l'Opéra-Comique en un concert Pasdeloup a París el 19 d'octubre de 1935 dirigida per Albert Wolff, a qui està dedicada la partitura. L'acollida va ser molt favorable, fins al punt que el tercer moviment, l'scherzo, va haver de repetir-se a petició del públic.
Anàlisi musical A diferència de les dues primeres simfonies, aquesta obra no respon a cap programa explícit i s’inscriu en una línia més propera al classicisme, com ja passava amb la Tercera. La seva arquitectura és sòlida i equilibrada, tot i que Roussel s’hi permet certes flexibilitats formals i una ampliació de l'estructura tradicional. Encara que hi apareixen episodis de politonalitat, el conjunt es manté dins un marc tonal clar. El tractament contrapuntístic és un altre dels seus trets distintius.
Moviments I. Lento; Allegro con brio L'obra s’obre amb una introducció lenta que anticipa material del segon moviment. A continuació, l'Allegro con brio desenvolupa dos temes de caràcter contrastant: el primer és el que rep un treball més extens, mentre que el segon, més líric, és presentat pels violins i reapareix cap al final, interpretat per l'oboè.
II. Lento molto Estructurat en forma ternària, aquest moviment centra el seu desenvolupament en una secció intermèdia que creix progressivament fins a un gran clímax orquestral. Després, el clarinet reprèn el tema inicial i la música es dilueix en una atmosfera calmada, amb la flauta —sostinguda pel primer trompa— flotant sobre acords molt suaus.
III. Allegro scherzando D’una gran vitalitat rítmica, aquest moviment en compàs de 6/8 es construeix a partir de tres idees temàtiques. El tercer tema reapareix dues vegades amb variacions, mentre que el segon és exposat pels metalls. No hi ha un trio central contrastant, fet poc habitual. Destaca un passatge en què els violoncels desenvolupen un ritme ternari sobre una base binària.
IV. Allegro molto El moviment final adopta una forma de rondó lliure i es caracteritza per un impuls viu i decidit. El tema principal, presentat inicialment per l'oboè solista, reapareix al final amb tota l'orquestra, tancant l'obra amb una conclusió brillant i enèrgica.
Referències
Categoria:Obres d'Albert Roussel Categoria:Composicions musicals del 1935 Roussel 04 Categoria:Composicions en la major