Un ferrer és un menestral que té l'ofici de treballar el ferro, sovint en una ferreria.
A Barcelona, l'any 1015, ja és esmentada l'existència d'un ferrer (faber ferranus). A les ciutats es podien agrupar en una confraria, col·legi o gremi, en què també hi podien ésser inclosos els serrallers o manyans, els daguers, els ganiveters, els coltellers, els espasers (ferrers de tall, que feien coltells i altres eines tallants), etc.Diccionari Alcover-Moll, "Ferrer". El primer gremi del qual es té notícia és de 1283 a la ciutat de València, tot i que es tractava d'una agrupació de diversos oficis relacionats amb el metall. No és fins a l'any 1401 que trobem a Barcelona la primera ordinació estrictament de ferrers.
Algunes eines bàsiques del ferrer són el mall, el martell, la manxa i l'enclusa.
Història, prehistòria, religió i mitologia Mitologia miniatura|La ferreria de Wayland al centre, la filla de Níðuð a l'esquerra, i els fills morts de Níðuð amagats a la dreta de la ferreria. Entre la noia i la ferreria, es pot veure Wayland en un fetè d'àliga volant. De la pedra de la imatge d'Ardre VIII a Gotland. En la mitologia hindú, Tvastar també conegut com a Vishvakarma és el ferrer dels deva. Les primeres referències de Tvastar es troben al Rigveda.
Hefest (en llatí: Vulcà) era el ferrer dels déus en la grega i en la mitologia romana. Un artesà summament hàbil la farga del qual era un volcà, va construir la majoria de les armes dels déus, així com bonics ajudants per a la seva ferreria i una xarxa de pesca de metall de sorprenent complexitat. Era el déu de la metal·lúrgia, del foc i dels artesans.
Segons la història llegendària de Roma, l'hàbil ferrer Mamuri Veturi, d'origen sabí, que va viure en temps de Numa Pompili, va forjar onze dels dotze escuts rituals penjats en el Temple de Mart (ancils sagrades).
En la mitologia celta, el paper del ferrer és exercit per personatges epònims (els seus noms signifiquen 'ferrer'): Goibhniu (mites irlandesos del cicle Tuatha Dé Danann) o Gofannon (mites gal·lesos, el Mabinogion). Brigid o Brigit, una deessa irlandesa, es descriu de vegades com la patrona dels ferrers.Brigit - l'Ordre dels bards, Ovates i Druides
En la mitologia Nart del Caucas l'heroi conegut pels ossets com Kurdalægon i pels circassians com Tlepsh és un ferrer i hàbil artesà les gestes del qual exhibeixen trets de xaman, de vegades comparant-se amb les de la deïtat escandinava Odín. Una de les seves gestes més grans és la d'actuar com una mena de llevadora masculina de l'heroi Xamyc, a qui la seva dona moribunda, la dama Isp, que escup entre els seus omòplats l'embrió del seu fill Batraz, el converteix en portador d'un quist semblant a una matriu. Kurdalaegón prepara una mena de torre o bastida sobre un bany de tremp per a Xamyc, i, arribat el moment, llança el quist per alliberar a l'heroi infantil Batraz com un nounat d'acer al que Kurdalægon apaga llavors com una espasa acabada de forjar.Bonnefoy, Yves (1992) , Doniger, Wendy (ed.), "Asian Mythologies", Mythologies, University of Chicago Press 1991, p. 340, una traducció editada basada en el Dictionnaire des mythologies et des religions des sociétés traditionelles et du monde antique.
miniatura|L'artista William Blake va utilitzar el ferrer com a motiu en la seva pròpia i extensa mitologia. Aquí, Los, protagonista de diversos poemes de Blake, és turmentat en la seva ferreria per la figura Spectre en una il·lustració del poema de Blake Jerusalem. Aquesta imatge procedeix de l'exemplar E. d'aquesta obra, imprès el 1821 i que es troba a la col·lecció del Yale Center for British Art
L'anglosaxó Wayland Smith, conegut en nòrdic antic com Völundr, és un ferrer heroic de la mitologia germànica. L'Edda Poètica afirma que va forjar bonics anells d'or encastats amb meravelloses gemmes. Va ser capturat pel rei Níðuðr, que el va lligar cruelment i el va empresonar en una illa. Völundr finalment es va venjar matant als fills de Níðuðr i fabricant copes amb els seus cranis, joies amb els seus ulls i un fermall amb les seves dents. Després va violar la filla del rei, després de drogar-la amb cervesa forta, i va escapar, rient, en ales de la seva pròpia fabricació, jactant-se d'haver engendrat un fill amb ella.
miniatura|Ilmarinen Forja el Samp, Berndt Godenhjelm, segle XIX Seppo Ilmarinen, el Martillador Etern, ferrer i inventor al Kalevala, és un arquetip d'artífex de la mitologia finlandesa.
Tubal-Caín és esmentat en el llibre del Gènesi de la Torà com el ferrer original.
Ogun, el déu dels ferrers, guerrers, caçadors i altres que treballen amb el ferro és un dels panteons d'Orisha tradicionalment adorats pel poble Ioruba de Nigèria.
Abans de l'Edat de Ferro L'or, la plata i el coure es troben en la naturalesa en el seu estat nadiu, com a metalls raonablement purs. Els humans probablement van ser els primers a treballar aquests metalls. Tots aquests metalls són força mal·leables, i el desenvolupament inicial dels humans de les tècniques de martelleig es va aplicar sens dubte a aquests metalls.
Durant el Calcolític i l'Edat del Bronze, els humans de l'Orient Mitjà van aprendre a fusionar, rebujar, i (de forma limitada) forjar el coure i el bronze. El bronze és un aliatge de coure i aproximadament del 10% al 20% d'estany. El bronze és superior al coure, ja que és més dur, més resistent a la corrosió i té un punt de fusió més baix (per això requereix menys combustible per fondre i modelar). Gran part del coure utilitzat pel món mediterrani procedia de l'illa de Xipre. La major part de l'estany procedia de la regió de Cornualla de l'illa de la Gran Bretanya, transportat per mar per comerciants fenicis i grecs.
El coure i el bronze no es poden endurir mitjançant tractament tèrmic, només es poden endurir mitjançant treball en fred. Per aconseguir-ho, es martelleja lleugerament una peça de bronze durant un llarg període. Els cicles de tensió localitzats provoquen l'enduriment per treball en canviar la mida i la forma dels cristalls del metall. El bronze endurit pot llavors esmolar-se per fabricar eines de tall.
Els rellotgers ja utilitzaven al les tècniques d'enduriment per treball per endurir les dents de llautó d'engranatges i carraques. En colpejar només les dents s'obtenien dents més dures, amb més resistència al desgast. Per contra, la resta de l'engranatge es deixava en un estat més tou i dur, més capaç de resistir les esquerdes.
El bronze és prou resistent a la corrosió perquè els artefactes arqueològics de bronze puguin durar milers d'anys relativament indemnes. Per això, els museus solen conservar més exemples de treballs en metall de l'Edat del Bronze que exemples d'artefactes de la més jove Edat del Ferro. Els artefactes de ferro enterrats poden oxidar-se completament en menys de 100 anys. Els exemples de feines en ferro antics que encara es conserven són l'excepció a la norma.
Edat de Ferro Coincidint amb l'aparició dels caràcters alfabètics a l'Edat de Ferro, els humans van conèixer el metall ferro. Tot i això, en èpoques anteriors, les qualitats del ferro, en contrast amb les del bronze, no eren generalment compreses. Els artefactes de ferro, compostos de ferro meteòric, tenen la composició química que conté fins a un 40% de níquel. Atès que la font d'aquest ferro és extremadament rara i fortuïta, es pot suposar que hi va haver poc desenvolupament de les habilitats de ferreria pròpies del ferro. El fet que encara posseïm artefactes de ferro meteòric es pot atribuir als capricis del clima i a la resistència més gran a la corrosió que confereix al ferro la presència de níquel.
Durant l'exploració polar (del nord) de principis del , es va descobrir que els Inuit, els inuit del nord de Groenlàndia, fabricaven ganivets de ferro a partir de dos meteorits de ferro-níquel especialment grans. Un d'aquests meteors va ser portat a Washington D. C., on va ser remès a la custòdia de la Smithsonian Institution.
Els hitites d'Anatòlia van descobrir o van desenvolupar per primera vegada la fosa de minerals de ferro al voltant de l'any 1500 abans de Crist. Sembla que van mantenir gairebé el monopoli del coneixement de la producció de ferro durant diversos centenars d'anys, però quan el seu imperi es va esfondrar durant les convulsions de la Mediterrània oriental al voltant del 1200 aC, el coneixement sembla haver escapat en totes direccions.
A l'Ilíada d'Homer (que descriu la Guerra de Troia i els guerrers grecs i troians de l'Edat de Bronze), s'afirma que la majoria de les armadures i armes (espases i llances) eren de bronze. No obstant això, el ferro no és desconegut, ja que les puntes de fletxa es descriuen com de ferro, i una "bola de ferro" apareix com un premi atorgat per guanyar una competició. Els fets descrits probablement van passar al voltant de l'any 1200 aC, però es creu que Homer va compondre aquest poema èpic al voltant de l'any 700 aC, per la qual cosa l'exactitud ha de seguir sent sospitosa. miniatura|esquerra|Una ferreria al port de Saint John, New Brunswick, Canadà a finals del . Quan els registres històrics es reprenen després dels trastorns del 1200 a.C i la subsegüent Edat Fosca grega, el treball del ferro (i presumiblement els ferrers) sembla haver sorgit com Atenea, totalment crescuda del cap de Zeus. Queden molt pocs artefactes, a causa de la pèrdua per corrosió i la reutilització del ferro com a mercaderia valuosa. La informació existent indica que totes les operacions bàsiques de ferreria s'utilitzaven des que l'Edat de Ferro va arribar a una localitat concreta. L'escassetat de registres i artefactes, i la rapidesa del canvi de l'Edat del Bronze a la del Ferro, és una raó per utilitzar les proves de la ferreria del bronze per inferir sobre el desenvolupament primerenc de la ferreria.
No se sap amb certesa quan les armes de ferro van substituir les de bronze, perquè les primeres espases de ferro no milloraven significativament les qualitats dels artefactes de bronze existents. El ferro sense aliar és suau, no té el tall tan bé com un full de bronze ben construït i necessita més manteniment. No obstant això, els minerals de ferro estan més disponibles que els materials necessaris per crear bronze, fet que va fer que les armes de ferro fossin més econòmiques que les armes de bronze comparables. Petites quantitats d'acer sovint es formen durant diverses de les primeres pràctiques de refinació, i quan es van descobrir i explotar les propietats d'aquest aliatge, les armes amb tall d'acer van superar amb escreix el bronze.
El ferro és diferent d'altres materials (inclòs el bronze), en què no passa en forma immediata d'estat sòlid a líquid en assolir el punt de fusió. L'H2O és un sòlid (gel) a −1 C, i un líquid (aigua) a +1 C. En canvi, el ferro, és un sòlid a 426,7 °C, però durant els següents 815,6 °C es torna cada cop més plàstic i més semblant a la caramella en anar augmentant la temperatura. Aquest ampli interval de temperatura de variable és la propietat fonamental del material en què es basen les tècniques de la ferreria.
Una altra diferència important entre les tècniques de fabricació del bronze i el ferro és que el bronze pot ser fos. El punt de fusió del ferro és molt més alt que el del bronze. En la tradició occidental (Europa i Orient Mitjà), la tecnologia per fer focs prou calents per a fondre el ferro no va sorgir fins al , quan les operacions de fosa van créixer prou per a requerir manxes massa grans. Aquests focs van produir temperatures prou altes per a fondre minerals parcialment refinats, donant lloc al ferro fos. Així, les paelles i els utensilis de cuina de ferro colat no van ser possibles a Europa fins 3.000 anys després de la introducció de la fosa del ferro. La Xina, en una tradició de desenvolupament separada, produïa ferro fos almenys 1000 anys abans.