El Concert per a piano en do major, op. 36, va ser compost per Albert Roussel entre juliol i octubre de 1927. Es va estrenar el 7 de juny de 1928 a la sala Pleyel de París, en el marc dels concerts Koussevitzky. El pianista solista fou Aleksandr Borovski i la direcció anà a càrrec de Serge Koussevitzky. Té una durada d'uns 17 minuts. El va dedicar a la pianista Lucie Caffaret.

Moviments Allegro molto (♩ = 192) – Più allegro (♩ = 216) – Tempo I – Poco meno mosso (♩ = 176) – Tempo I – Più allegro – Tempo I – Poco meno mosso (acaba en do major) Adagio (en do menor/mi♭ major) (♩ = 44) – Animez un peu – Più mosso – Tempo I – Lento (acaba en mi♭ major) Allegro con spirito (♩ = 172) (comença i acaba en do major)

Anàlisi musical En el Concert per a piano, Albert Roussel s’enfronta per primer cop a la relació entre el piano i l’orquestra. Fidel al seu rebuig del virtuosisme ostentós, opta per una concepció més pròxima a la tradició francesa, en què el piano no es presenta tant com a protagonista absolut, sinó com una veu integrada dins el conjunt. Així, en els moviments inicial i final, el piano es fon amb el teixit orquestral, evitant el contrast espectacular propi del concert romàntic. Només en el moviment lent el compositor posa en relleu la diferenciació entre el teclat i l’orquestra, utilitzant-la com a recurs estructural. Aquesta opció fa que desapareguin els conflictes formals típics del concert romàntic, i permet a Roussel construir els moviments extrems segons esquemes que li són habituals, com la forma sonata i el rondó, adaptats al seu propi llenguatge.

L’Allegro molto es presenta amb una escriptura severa i tallant, en què s’enfronten motius insistents i percussius, carregats d’una agressivitat notable. El moviment adopta la forma d’un veritable xoc entre el piano i l’orquestra, però basat en materials de caràcter dansaire —especialment el segon tema (poco meno allegro), que apareix primer a l'oboè i passa després a la flauta i als fagots reforçats per les trompes. El resultat és una música tensa i combativa, gairebé primitiva en la seva energia, una mena d’allegro barbaro que mostra una faceta especialment vehement de Albert Roussel. Poques vegades el compositor havia arribat a un grau d’intensitat tan extrem. El desenllaç arriba amb una pujada vertiginosa del piano en octaves i tresets, que acaba sincronitzant-se amb l’orquestra en un gest final que resol, finalment, la tensió acumulada al llarg de tot el moviment.

L’Adagio central, una de les creacions més fascinants de Roussel, adopta un to gairebé ritual, amb sonoritats profundes i llunyanes que semblen emergir d’una matèria sonora estàtica, gairebé rígida. Poques vegades es troba una meditació musical d’aquest tipus, tan estrictament estilitzada i continguda. No és que el discurs no avanci, però tampoc no evoluciona de manera dramàtica: més aviat es concentra sobre si mateix, intensificant-se progressivament.

La música no es desplaça d’un punt a un altre, sinó que sembla suspendre’s en el temps. Si se li vol atribuir una dimensió espiritual, aquesta no remet tant a la tradició cristiana com a una actitud més propera a la contemplació oriental, com un estat de trànsit que tendeix cap a una mena de nirvana. Aquesta faceta resulta especialment reveladora en Albert Roussel, habitualment associat a l’energia rítmica i a un impuls gairebé dionisíac. Aquí, en canvi, explora una via poc habitual en la música occidental: la pràctica d’una quasi total suspensió del moviment.

L’allegro con spirito s’inicia amb el tema de dansa exposat en monodia per la mà dreta del piano, amb una estructura clara i enèrgica. A partir d’aquest material, Albert Roussel desplega una sèrie de variacions lliures, concebudes amb una imaginació notable i un gran atreviment formal, en una concepció propera a la del rondó. L’escriptura pianística pot recordar, en alguns aspectes, el llenguatge del Tercer Concert de Serguei Prokófiev. Es tracta d’una pàgina d’una dificultat considerable, que demana del solista un domini tècnic excepcional i una gran capacitat expressiva.

És sovint citat, en relació amb aquest moviment, un fragment d’una carta de Paul Dukas adreçada a Roussel, en què destacava la qualitat singular del seu llenguatge pianístic: «feia temps que ningú no feia vibrar amb tanta intensitat les cordes greus, en contrast amb una tendència general a privilegiar els efectes més lleugers i còmodes. Aquesta música, en canvi, exigeix un tipus de toc més profund, que neix de més enllà de la simple mecànica dels dits».

Referències

Categoria:Obres d'Albert Roussel Categoria:Composicions musicals del 1928 Roussel Categoria:Composicions en do major