El Banc de Reserva de Nova Zelanda (RBNZ) () és el banc central de Nova Zelanda. Va ser establert l'any 1934 i actualment està constituït sota la Llei del Banc de Reserva de Nova Zelanda de 2021 (Reserve Bank of New Zealand Act 2021). L'actual governadora del Banc de Reserva, Anna Breman, és la responsable de la moneda de Nova Zelanda i d'executar la política monetària.
El Banc de Reserva és de propietat total del Govern de Nova Zelanda des de 1936. El Banc de Reserva està establert per la Llei del Banc de Reserva de Nova Zelanda de 2021 i té independència estatutària. El Banc de Reserva ret comptes davant el Parlament i proporciona un dividend anual al Govern.
Història alt=imatge del Dominion Farmers Building, la primera seu del RBNZ|miniatura|El Dominion Farmers Building va ser la primera seu del Banc de Reserva de Nova Zelanda. El Banc de Reserva de Nova Zelanda es va establir l'1 d'agost de 1934 mitjançant la Llei del Banc de Reserva de Nova Zelanda de 1933. El Banc de Reserva va emetre bitllets per primera vegada el 1934, vegeu lliura de Nova Zelanda.
La Llei bancària (supervisió prudencial) de 1989 (Banking (Prudential Supervision) Act 1989), que va entrar en vigor el febrer de 1990, va fer que el Banc de Reserva s'independitzés del control del govern en la seva funció de gestionar la política monetària, introduint un mandat d'objectiu d'inflació. Nova Zelanda va ser el primer país del món a provar aquest règim, que posteriorment va ser adoptat per altres països.
La Llei d'esmena del Banc de Reserva de Nova Zelanda de 2008 va incloure esmenes a la BPSA de 1989, com ara la introducció de requisits de capital per a les entitats de dipòsit.
La Llei d'entitats de dipòsit no bancàries de 2013 (Non-Bank Deposit Takers Act 2013) va atorgar al RBNZ el paper de regulador prudencial i d'autoritat de llicències per a les entitats de dipòsit no bancàries.
El desembre de 2018, el Sisè Govern Laborista de Nova Zelanda va aprovar la Llei d'esmena del Banc de Reserva de Nova Zelanda (política monetària) de 2018, que va crear el comitè de política monetària del banc i va codificar l'«ocupació màxima sostenible» com un objectiu de la política monetària, juntament amb l'estabilitat de preus.
El 2021, el Parlament va aprovar la Llei del Banc de Reserva de Nova Zelanda de 2021, que va crear una nova junta de govern estatutària nomenada pel Governador General de Nova Zelanda a proposta del Govern i del governador del Banc de Reserva. La RBNZA de 2021 també va designar el Tresor de Nova Zelanda com a supervisor extern del banc, va obligar el banc a publicar anualment les expectatives de rendiment i les declaracions de gestió del risc financer, i va establir un nou Marc de Coordinació de Reserves Exteriors.
L'any 2021 també es va promulgar la Llei d'infraestructures dels mercats financers de 2021 (Financial Market Infrastructures Act 2021), creant un règim regulador per a les infraestructures dels mercats financers.
El desembre de 2023, el Sisè Govern Nacional de Nova Zelanda va aprovar la Llei d'esmena del Banc de Reserva de Nova Zelanda (objectiu econòmic) de 2023, eliminant l'objectiu d'«ocupació màxima sostenible».
El febrer de 2026, el Sisè Govern Nacional va iniciar una revisió de les decisions del Banc de Reserva durant la pandèmia de COVID-19 de rebaixar el tipus d'interès oficial al 0,25 i injectar 55 milions de dòlars neozelandesos de diners digitals a l'economia de Nova Zelanda.
Museu El Museu del Banc de Reserva, situat a la seu del banc a Wellington Central, està obert al públic des de l'any 2006.
Funcions Política monetària El Banc de Reserva és responsable de la gestió independent de la política monetària per tal de mantenir l'estabilitat de preus. El grau d'estabilitat de preus es determina mitjançant un Acord d'Objectius de Política amb el Ministre de Finances. Els Acords d'Objectius de Política són documents públics i, per tant, un govern no pot canviar secretament els objectius per obtenir un impuls a curt termini en el creixement econòmic.
El mecanisme d'això és el tipus d'interès oficial, que afecta els tipus d'interès a curt termini. El Banc de Reserva proporcionarà efectiu interbancari (overnight) a un 0,50% per sobre del tipus d'interès d'efectiu als bancs contra una bona garantia i sense límit. A més, el banc acceptarà dipòsits d'institucions financeres amb un interès normalment situat al tipus d'interès oficial.
Els bancs que ofereixin préstecs a altres institucions financeres amb un interès superior a 50 punts bàsics per sobre de l'OCR seran rebaixats pel Banc de Reserva. Els bancs que ofereixin préstecs per sota de l'OCR generaran menys ingressos que si dipositessin els diners al Banc de Reserva. Això garanteix que els tipus d'interès majoristes es mantinguin entre l'OCR i els 50 punts bàsics per sobre d'aquest.
Mitjançant el control directe dels tipus d'interès majoristes, el Banc de Reserva pot controlar indirectament los tipus d'interès detallistes, com ara els dels préstecs per a habitatges o empreses. Si els tipus d'interès detallistes disminueixen, la renda disponible augmenta a mesura que disminueix el cost de l'habitatge i de fer negocis. Això comporta un augment de la despesa.
Els ajustos del tipus d'interès oficial es realitzen set vegades a l'any. Pot fer ajustos no programats, però no ho acostuma a fer.
Banca de reserva fraccionària Com tots els sistemes monetaris moderns, el sistema monetari de Nova Zelanda es basa en el diner fiduciari i la banca de reserva fraccionària. En un sistema bancari de reserva fraccionària, la part més gran de diners creats no la crea el mateix Banc de Reserva. Els bancs comercials del sector privat en creen el 80% o més.
Emissió de moneda El banc, en virtut de la Llei del Banc de Reserva, té el dret exclusiu d'emetre bitllets i monedes de curs legal de Nova Zelanda. El Banc de Reserva controla l'emissió de moneda als bancs i també substitueix els diners usats i danyats de la circulació. El març de 2005, el banc va decidir retirar de la circulació la moneda de 5 cèntims (l'any següent), així com reduir la mida de les monedes de 10, 20 i 50 cèntims.
El Banc de Reserva accepta tota la moneda de Nova Zelanda per al pagament al seu valor nominal. Això s'aplica a tota la moneda desmonetitzada o retirada; tanmateix, aquesta moneda no cal que sigui acceptada pels canvistes de diners, ja que ja no és de curs legal. Tots els bitllets decimals són de curs legal excepte els bitllets d'1$ i 2$, ja que aquests han estat retirats. Els bitllets d'anats encara tenen un cert valor sempre que siguin reconeixibles. El lloc web del Banc de Reserva assenyala que, com a regla general, si hi ha més de la meitat d'un bitllet, en pagaran el valor total. Per rebre el pagament, s'ha de lliurar el bitllet al Banc de Reserva a Wellington o a qualsevol banc.
Els bitllets de Nova Zelanda estan signats pel governador del RBNZ. Entre 1940 i 1984 van ser signats pel caixer en cap del RBNZ, el primer dels quals va ser T. P. Hanna.
Moneda digital del banc central El RBNZ ha estat avaluant els pros i els contres d'emetre una moneda digital del banc central des de 2018. L'abril de 2024, el RBNZ va dur a terme una consulta pública sobre la transició cap a un dòlar digital. Aquesta moneda digital coexistiria amb l'efectiu físic, alhora que oferiria privadesa, seguretat i confiança als usuaris.
Monedes per a col·leccionistes El Banc de Reserva produeix de tant en tant sèries limitades de monedes de curs legal per a col·leccionistes, amb una temàtica i disseny de Nova Zelanda. Normalment aquestes monedes no circulen, però són de curs legal. Les monedes es veneden per al Banc de Reserva a través de la unitat de negoci de New Zealand Post.
Regulació prudencial El Banc de Reserva és responsable de la Regulació prudencial del sistema bancari de Nova Zelanda per tal de garantir que el sistema es mantingui sa; tanmateix, no garanteix que un banc no pugui fer fallida o enfrontar-se a problemes. hi ha 27 bancs registrats.
Adequació del capital, BS2 Els bancs registrats i constituïts a Nova Zelanda estan obligats a mantenir un nivell mínim de capital en relació amb els seus actius ponderats pel risc, mesurat pel seu Ràtio d'adequació de capital. Això ajuda a garantir que els bancs disposin de prou diners per cobrir qualsevol pèrdua en què puguin incórrer.
Liquiditat, BS13 Política que encomana la quantitat mínima que un banc comercial ha de mantenir en actius líquids. La política de liquiditat dels bancs registrats i constituïts localment a Nova Zelanda es regeix principalment per dos documents de requisits prudencials bancaris: 'Política de liquiditat' (BS13) i 'Annex de la política de liquiditat – actius líquids' (BS13A). Aquests documents formen part de les condicions de registre dels bancs. A més, s'imposen requisits d'informació segons la secció 93 de la Llei bancària (supervisió prudencial) de 1989.
Divulgació d'informació, BS7 Tots els bancs registrats que operen a Nova Zelanda han d'emetre una declaració de divulgació trimestral, que el Banc de Reserva examina. L'objectiu d'aquestes declaracions de divulgació és ajudar els dipositants a prendre decisions encertades i encoratjar els bancs a mantenir pràctiques bancàries sòlides.
La divulgació consta de:
Un resum de la informació clau que proporciona una breu visió general de la situació financera del banc. Una declaració general de divulgació per proporcionar informació exhaustiva sobre el banc. Una declaració de divulgació suplementària.
Qualificacions creditícies Segons la secció 80 de la BPSA de 1989, el RBNZ requereix que tots els bancs registrats disposin d'una qualificació creditícia vàlida per a les seves obligacions a llarg termini, preferents i no garantides en dòlars neozelandesos. Aquestes qualificacions, proporcionades per agències independents, avaluen l'estabilitat financera d'un banc i la probabilitat de reemborsar els seus deutes. El RBNZ manté un registre d'aquestes qualificacions per a cada banc registrat, les quals també es divulguen en els estats semestrals dels bancs.
Externalització, BS11 La política d'externalització del RBNZ, Estàndard Bancari 11 (Banking Standard 11), s'aplica als grans bancs registrats i constituïts a Nova Zelanda. L'externalització es produeix quan un banc utilitza una altra part per dur a terme funcions empresarials que tradicionalment hauria realitzat el mateix banc. Els exemples comuns inclouen el processament de TI, la comptabilitat i els centres de trucades. La política d'externalització pretén garantir que els grans bancs tinguin la capacitat legal i pràctica de controlar i executar les funcions externalitzades. Garanteix que els acords d'externalització no comprometin la capacitat d'un banc per ser administrat eficaçment sota una gestió estatutària i per operar amb la finalitat de continuar proporcionant i fent circular liquiditat al sistema financer i a l'economia en general. El banc ha de ser capaç de facilitar serveis bancaris bàsics mitjançant qualsevol nou propietari de la totalitat o part del banc. També han d'abordar l'impacte de les fallides dels proveïdors de serveis o funcions sobre la capacitat del banc per continuar amb el seu negoci. Els grans bancs han d'assolir resultats específics, com ara:
Complir amb la compensació diària, la liqüidació i altres obligacions de temps crític. Monitorar i gestionar les posicions financeres (risc de crèdit, liquiditat i mercat). Proporcionar serveis bancaris bàsics als clients existents, inclosa la liquiditat i la informació sobre l'activitat del compte.
Exposicions connectades, BS8 Els bancs registrats a Nova Zelanda estan obligats a informar de les seves grans exposicions al RBNZ. Això inclou no només les grans exposicions, sinó també les 20 exposicions més grans, fins i tot si no assoleixen el llindar de gran exposició.