La Batalla dels Alps Occidentals va tenir lloc a la frontera entre el Regne d'Itàlia i la República Francesa entre el 10 i el 25 de juny de 1940, durant la Segona Guerra Mundial. L'entrada de la Itàlia feixista a la guerra al costat de l'Alemanya nazi i la declaració de guerra a França i el Regne Unit no es van correspondre a un pla preestablert: el Regio Esercito, concentrat al llarg de la frontera, va emprendre accions ofensives desordenades que van ser contrarrestades eficaçment per l'exèrcit francès, atrinxerat a les posicions defensives de la Línia Maginot alpina. Només la derrota de l' exèrcit francès a mans de l'exèrcit alemany va emmascarar parcialment la notable manca de preparació militar d'Itàlia; el govern de Philippe Pétain va signar el Segon Armistici de Compiègne el 22 de juny, en què Alemanya va obligar França a rendir-se a Itàlia en pocs dies, malgrat el clar fracàs tàctic i estratègic de les forces armades italianes i una substancial victòria defensiva francesa al camp de batalla. L'Armistici de Villa Incisa, prop de Roma, signat el 24 de juny i que va entrar en vigor l'endemà, va sancionar l'annexió d'algunes porcions del territori francès a Itàlia, la creació d'una zona desmilitaritzada al llarg de la frontera i l'inici de l'ocupació italiana del sud de França.
L'atac italià va ser percebut com una punyalada a l'esquena a una nació ja esgotada, així com un acte moralment dubtós, atès que la declaració de guerra es va produir simultàniament amb les etapes finals de la campanya francesa, quan el destí de la República Francesa ja estava segellat davant l'avanç imparable de la Wehrmacht. A més d'haver estat aliats durant la Primera Guerra Mundial, els dos països tenien una densa xarxa de relacions socials i econòmiques, especialment a les zones frontereres, que van ser interrompudes per la guerra. La Batalla dels Alps va tallar així definitivament aquestes relacions, donant lloc a ressentiment entre la població francesa que es va sentir traïda per l'atac italià.
Context històric Amb l'esclat del conflicte, la declaració de guerra del Regne Unit i França a l'Alemanya nazi i el final de la campanya de Polònia, entre novembre de 1939 i març de 1940, les últimes esperances de pau a Europa també van caure definitivament. En aquells mesos d'estasi operativa al front occidental, definit per la historiografia com una "guerra de broma", les forces armades alemanyes van ocupar primer Dinamarca i després Noruega a l'abril, assegurant una ruta segura per a la importació de metall suec i anticipant-se així als plans anglo-francesos destinats a impedir-ho. La campanya al nord formava part del pla estratègic alemany per a la conquesta de l'oest: protegida a la rereguarda per la conquesta de Polònia i Txecoslovàquia, així com pel tractat de no agressió amb la Unió Soviètica, i coberta al flanc sud pel Pacte d'Acer amb Itàlia, en ocupar Noruega, Alemanya també va eliminar l'amenaça d'un bloqueig naval britànic i va iniciar els preparatius per a l'atac decisiu a l'Oest.Bocca, p. 126-128 L'atac contra França va començar el 10 de maig de 1940, agafant per sorpresa fins i tot l'aliat italià: Benito Mussolini, com va passar amb la invasió de Polònia, no va ser informat dels preparatius de guerra i va rebre la notícia només a les 05:00 del mateix 10 de maig de l'ambaixador alemany a Roma, Hans Georg von Mackensen.De Felice, p. 794 La notícia de l'inici de l'ofensiva no va agradar al Duce, tot i que va dir a von Mackensen que "aprovava l'acció de Hitler toto corde", després del qual va enviar un missatge vagament redactat a Berlín que el comte Galeazzo Ciano va definir com a "càlid però no vinculant", però que de fet va ser un pas important cap al compromís bèl·lic.De Felice, p. 795
L'agost de 1939, Mussolini es va enfrontar a l'elecció de si sortir o no al camp de batalla al costat d'Adolf Hitler, però, conscient de la manca de preparació de l'exèrcit i la indústria italians, va optar per la posició ambigua de "no bel·ligerància" que va mantenir fins al juny de 1940.Bocca, p. 50-53 Silenciant davant l'opinió pública, l'admissió de Mussolini que Itàlia no era capaç de sostenir una guerra europea va constituir un fracàs de la política de poder duta a terme en els anys precedents, que estava molt per sobre de les capacitats reals del país.Rochat, p. 239 D'altra banda, ell mateix sabia que Itàlia no podia "romandre neutral durant tota la durada de la guerra, sense dimitir del seu paper, sense desqualificar-se, sense reduir-se al nivell d'una Suïssa multiplicada per deu"; quedava l'esperança de poder dur a terme una "guerra paral·lela" que hauria permès a la Itàlia feixista obtenir alguns guanys territorials sense perdre la cara.Rochat, p. 240 La notícia de l'ofensiva alemanya va deixar els italians amb la respiració, tots més o menys conscients que el destí d'Europa i Itàlia en depenia en primer lloc, i va provocar en Mussolini una sèrie de reaccions contrastades que, "amb els alts i baixos típics del seu caràcter", van continuar superposant-se, fent-lo incapaç de prendre una decisió que considerava inevitable, però que, considerant-ho tot, va intentar evitar.De Felice, p. 798 Al mateix temps, la diplomàcia europea va treballar per evitar que Mussolini entrés al camp: tot i que Itàlia no estava militarment preparada, la seva contribució podria haver estat decisiva per aixafar la resistència francesa i també podria haver creat grans dificultats per al Regne Unit. El 14 de maig, per insistència francesa, Franklin Delano Roosevelt va enviar un missatge conciliador a Mussolini per dissuadir el dictador italià d'entrar a la guerra, i dos dies després Winston Churchill també va seguir l'exemple del president americà, però amb un missatge menys conciliador i més intransigent, en què advertia que els britànics no abandonarien la lluita, fos quin fos el resultat de la batalla al continent.De Felice, p. 799-801 miniatura|sinistra| Mussolini des del balcó del Palazzo Venezia mentre anuncia la declaració de guerra Les respostes de Mussolini a tots dos missatges van confirmar que el Duce volia mantenir-se fidel a l'elecció feta amb l'aliança amb Alemanya i a les obligacions d'honor que comportava. En privat, però, encara no havia arribat a la certesa sobre què fer o fins i tot si havia arribat el moment "adequat" per intervenir.De Felice, p. 803 Tot i que va parlar contínuament de guerra amb Ciano i els seus altres col·laboradors i tot i que va quedar profundament impressionat pels èxits alemanys, durant les dues setmanes anteriors a l'atac d'Alemanya a l'Oest i almenys fins al 27-28 de maig (excloent una convocatòria sobtada dels tres sotssecretaris militars el matí del 10 de maig), no hi ha proves que les discussions amb els caps de les forces armades haguessin augmentat de cap manera i res suggeria una intervenció immediata.De Felice, p. 804 El col·lapse de la Línia Maginot, el fallit "segon Marne" i l'evacuació francobritànica de Dunquerque van convèncer una part de l'opinió pública, però sobretot Mussolini, que França i el Regne Unit havien perdut la guerra, i en aquest clima particular va néixer la por d'"arribar tard", que era la mateixa cosa que la creença que la guerra seria molt curta.De Felice, p. 818 Aquells últims dies de maig, Mussolini va fer un gir decisiu cap a la intervenció: el dia 26 va rebre una carta de Hitler i alhora un informe enviat a Roma pel ministre Dino Alfieri sobre la seva conversa amb Hermann Göring. Ambdues coses van causar una forta impressió al dictador, tant que Ciano va anotar al seu diari: "Es proposa escriure una carta a Hitler anunciant la seva intervenció per a la segona desena de juny".De Felice, p. 824 El 28 de maig, Mussolini va comunicar al general Pietro Badoglio la seva decisió d'intervenir contra França i l'endemà al matí els quatre líders de les forces armades es van reunir al Palazzo Venezia, Badoglio i els tres caps d'estat major, el general Rodolfo Graziani, l'almirall Domenico Cavagnari i el general Francesco Pricolo de la Regia Aeronautica: en mitja hora tot era definitiu. Mussolini va transmetre a Alfieri la seva decisióDe Felice, p. 834 d'entrar a la guerra el 5 de juny i el 30 de maig la va comunicar oficialment a Hitler. L'endemà el Führer va respondre per ajornar la intervenció uns dies, però en un altre missatge datat el 2 de juny, von Mackensen va comunicar a Mussolini que la sol·licitud d'ajornar l'acció havia estat retirada i que, de fet, s'hauria agraït un avançament.De Felice, p. 837-838 Així vam arribar al 10 de juny: a les 16.30 h, Ciano va convocar els ambaixadors francès i britànic, André François-Poncet i Percy Loraine, al Palazzo Chigi i els va comunicar la declaració de guerra. A les 18.00 h, des del balcó del Palazzo Venezia, Mussolini va anunciar la declaració de guerra al poble italià.De Felice, p. 840-841
El territori La frontera miniatura|Fort du Replaton en defensa de Modane, sector fortificat de Savoia El teatre de guerra entre Itàlia i França als Alps Occidentals es va desenvolupar en una serralada escarpada que va des del mont Dolent fins al mar Lígur, dominada per massissos com el Mont Blanc, la cadena del Rutor i la Grande Sassière, el Rocciamelone-Charbonnel, el Mont Thabor, el Grup del Monviso, l'Argentera i el Clapier, amb pocs passos transitables: el coll del Petit Sant Bernat, el coll del Monginevro, el pas del Mont Cenis, el coll de la Maddalena i el coll de Tenda, amb una altitud mitjana de 2.000 m sobre el nivell del mar, cosa que sovint els feia intransitables a causa de la neu.Bocca, p. 144-145 Els Alps Occidentals representen, doncs, una formidable barrera natural; l'altitud mitjana, tot i que disminueix de nord a sud cap al mar, sempre es manté molt alta, des dels 3.000 metres dels Alps de Graies fins als 2.000 metres dels Alps Marítims, per a un total de 515 quilòmetres que els dos contendents havien fortificat amb obres militars en punts estratègics.Bocca, p. 146
Amb la unificació d'Itàlia el 1861 i la cessió de Niça i Savoia a França, la construcció de sistemes fortificats al llarg de la nova frontera es va accelerar a banda i banda, des de la Vall Roja fins al Mont Cenis i el Coll del Petit Sant Bernat. El 1885, Itàlia va preparar un programa anomenat "Pla Ferrero" en honor a Emilio Ferrero, el ministre de Guerra que el va proposar, que preveia la construcció de campaments atrinxerats i nombroses fortaleses defensives que es recolzaven mútuament, per tal de frenar qualsevol possible acció ofensiva francesa. A les dècades de 1880 i 1890, es va desenvolupar una intensa activitat de fortificació a la regió alpina, el punt àlgid de la qual va ser l'imponent fort de Chaberton, però que també va incloure obres importants al Mont Cenis (amb els forts de Varisello, Roncia i Malamot), al coll de Tenda, al coll de Nava i a Melogno. Un esforç enorme va ser fet sobretot per França, que després de la derrota del 1871 contra Alemanya va invertir recursos enormes en el Sistema Séré de Rivières, un complex de més de 450 obres fortificades, 90 de les quals es trobaven a la frontera alpina. A mitjans de la dècada del 1880 el programa estava gairebé enllestit, amb fortaleses al voltant dels punts estratègics de la frontera, formades per fortaleses al voltant de les quals es van construir nombrosos forts, reductes i barreres d'alta muntanya que explotaven les característiques morfològiques del terreny.Oliva, p. 24 miniatura|esquerra| Post d'observació al costat italià del coll del Petit Sant Bernat