La Caisse d'Escompte () va ser una institució financera i banc d'emissió francès durant l'últim quart del segle XVIII. Va ser el següent intent significatiu de crear un banc central després del col·lapse del Banc de John Law el 1720, i un predecessor del Banc de França establert el 1800, el qual es va modelar en gran part a partir d'aquesta entitat.
La Caisse d'Escompte va ser fundada pels financers Isaac Panchaud i Thomas Sutton de Clonard el 1776, sota el regnat de Lluís XVI. Malgrat un inici difícil i freqüents episodis de tensió vinculats a la fràgil situació financera global de França, es va desenvolupar de manera prometedora fins a la Revolució Francesa, moment en què va patir les conseqüències de la davallada econòmica general del país. Finalment, va ser dissolta per una ordre executiva de la Convenció Nacional el 24 d'agost de 1793.
Etimologia Després del fracàs del sistema de John Law, la paraula "banc" es va associar a França amb la insostenibilitat financera i va ser evitada per totes les noves institucions de crèdit. L'eufemisme preferit que es va adoptar com a substitució va ser la paraula "caisse" (caixa), que en francès es refereix, segons el context, a l'efectiu (que té la mateixa etimologia llatina), caixa, mostrador, fons, reserva o banc.
Història La punyent experiència d'auge i caiguda del sistema de Law entre 1719 i 1720 va retardar la consideració de restablir un banc central a França, malgrat els desafiaments del sistema existent de diners mercaderia i el crèdit proporcionat per banquers individuals. Diversos acadèmics i analistes van presentar propostes per crear un nou banc nacional d'emissió. Així, per exemple, François Véron Duverger de Forbonnais, en un assaig de 1755 titulat Mémoires pour l'établissement d'un crédit public, va recomanar la creació d'una institució modelada segons el Banc d'Anglaterra que monetitzés el deute públic de França i facilités el finançament de l'Estat.
L'abril de 1767, es va establir un nou banc sota la direcció de Jean-Joseph de Laborde, banquer del rei, per fer front a la tensió financera de la Companyia Francesa de les Índies Orientals. Aquesta entitat es va anomenar . El banc feia servir dos caixers, Dollé i Bertrand Dufresne. Un dels principals accionistes privats del banc era la família Magon, que posteriorment es va fer càrrec de l'edifici de la seu central de la Caisse, l'Hôtel de Ségur. Aquest banc va resultar ser efímer a causa de les contínues dificultats de la Companyia de les Índies, i finalment es va liquidar el 1769 juntament amb la mateixa Companyia de les Índies.
Creació i primers desenvolupaments La Caisse d'Escompte va ser aprovada per un edicte reial del sota l'autoritat del Controlador general de finances Anne Robert Jacques Turgot. El nou banc tenia la tasca de descomptar lletres de canvi i altres instruments comercials per tal d'abaixar el tipus d'interès del crèdit comercial i facilitar el comerç. També comprava deute públic existent al mercat i prestava diners a l'Estat francès amb un tipus d'interès limitat al 4 per cent. El banc es va capitalitzar inicialment amb 15 milions de lliures torneses, dividides en 5.000 accions de 3.000 lliures cadascuna. La nova empresa va ser confirmada per un segon edicte reial del . Tenia la seva seu a la rue Vivienne, al costat de la Borsa de París i a prop d'on havia estat ubicat el Banc de John Law durant el seu últim any d'activitat.
Panchaud es va encarregar de la gestió a l'inici del banc. Va trobar grans dificultats per reunir el capital, que es va reduir a 12 milions en el transcurs de 1776. El dividend es va fixar en l'1 per cent, per sota de les expectatives del mercat, de manera que va caldre un esforç col·lectiu dels banquers privats parisencs existents per tancar la subscripció. Aquest laboriós procés no es va completar fins a principis de 1779 i va ser ratificat per l'edicte reial del , sota l'autoritat de Jacques Necker, llavors Controlador General.
La Caisse d'Escompte va emetre els seus primers bitllets el gener de 1777. L'abril de 1778 es van triar vuit nous directors, concretament els banquers Jacques-Jean Le Couteulx du Molay, Louis Tourton, Théodore Rilliet, Pierre Cottin, Jean Girardot de Marigny, Jean-Baptiste Vandenyver, Jean-Pierre Louis Pache de Montguyon i Jean-Louis Julien. De 1781 a 1783 (així com de nou el 1791) el director principal va ser el banquer parisenc Étienne Delessert. Durant la Guerra de la Independència dels Estats Units, la Caisse d'Escompte va començar a comprar títols de deute públic, especialment al mercat internacional.
Episodis de turbulències de la dècada del 1780 miniatura|Bitllet de la Caisse d'Escompte, abril de 1786 miniatura|Bitllet de la Caisse d'Escompte, maig de 1788
En el primer trimestre de 1783, el banc va patir tensions de liquiditat relacionades amb el desenvolupament de la guerra americana i els temors que el govern dels Estats Units no pogués retornar tots els seus deutes. El novembre de 1783, el valor de les accions del banc cotitzades a la Borsa de París va caure de 5.000 a 3.000 lliures. El Tresor francès va dirigir una injecció de liquiditat mitjançant la retirada de bitllets de la circulació i la recapitalització del banc a través d'un préstec de loteria que va rebre una bona resposta per part dels inversors individuals, fet que va permetre al banc reprendre els pagaments el . D'aquesta manera, el capital del banc es va elevar a 15 milions de lliures i el preu de les accions es va recuperar. Panchaud, juntament amb el jove Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord, va proposar un nou pla de finançament que va ser ben acollit pels accionistes. El , l'assemblea general va augmentar la mida de la junta a 13 directors i va decidir que el banc mantindria almenys el 25 per cent del seu volum de diners en circulació en forma de moneda metàl·lica a les seves caixes fortes.
Charles Alexandre de Calonne es va esforçar per ampliar el capital de la Caisse d'Escompte per atreure més subscriptors amb l'objectiu de proporcionar més préstecs al Tresor. El juny de 1877, el preu de l'acció va aconseguir les 12.440 lliures, amb grans volums d'activitat comercial al mercat. Durant l'estiu, però, una mala collita i els rumors sobre el futur de Calonne van provocar retirades significatives de fons del banc, fet que va esgotar la seva reserva d'efectiu. La Caisse d'Escompte va superar aquest episodi i posteriorment va donar un senyal de confiança amb la compra d'una nova propietat per a la seva seu central, lhôtel de Sénozan. El 1788 va llançar un concurs arquitectònic per aixecar una nova seu que substituís aquest antic edifici (que havia estat dissenyat inicialment per François Mansart i conegut com l'hôtel de Jars i després hôtel de Coislin, aquest últim nom en referència a Pierre du Cambout). Alexandre-Théodore Brongniart va presentar un projecte. Aquest projecte no va sobreviure a les turbulències revolucionàries, i el 1792 la Rue Rameau es va traçar sobre l'espai de l'enderrocat hôtel de Sénozan.
Les tensions més greus van començar l'estiu següent, després de l'anunci el 8 d'agost de 1788 de la convocatòria dels Estats Generals de 1789. El 18 d'agost, un edicte del consell del rei va suspendre la convertibilitat dels bitllets de banc (una decisió coneguda com a cours forcé). La consegüent pèrdua de confiança va provocar la dimissió del Controlador General Étienne-Charles de Loménie de Brienne el 25 d'agost de 1788. Necker va tornar com a Controlador General a finals d'agost de 1788 en substitució de Loménie de Brienne, i va recórrer cada vegada més a la Caisse d'Escompte para finançar el govern. Els directors del banc no van aconseguir limitar el risc d'exposició corresponent. El banc també tenia una alta exposició al banc espanyol Banco Nacional de San Carlos, els propis problemes financers del qual van afeblir encara més la seva posició.
El 1788, Antoine Lavoisier es va incorporar a la junta de directors del banc, malgrat que no tenia experiència financera prèvia. Posteriorment, Lavoisier va esdevenir el president del banc. En un discurs davant els Estats Generals el 17 de juny de 1789, Lavoisier va recomanar la nacionalització del banc, una mesura que va rebre el suport de Honoré Gabriel Riqueti, comte de Mirabeau, que es trobava entre els seus crítics històrics.
Revolució i liquidació La Caisse d'Escompte es va veure encara més debilitada per la Revolució i la consegüent escassetat de moneda metàl·lica, i va ser considerada com una competència incòmoda per la Caisse de l'Extraordinaire, que s'havia establert a finals de 1789 per apuntalar la posició financera del govern. El novembre de 1789, el Municipi de París va establir una oficina on qualsevol persona podia canviar bitllets de la Caisse d'Escompte per monedes d'écu. El Comitè de Finances de l'Assemblea Nacional Constituent, dirigit per Pierre Samuel du Pont de Nemours, va revisar els comptes de la Caisse d'Escompte juntament amb els del Tresor Públic i va autoritzar el reemborsament d'una part del deute del govern. Durant el 1790, però, el Tresor va reduir la capacitat del banc per descomptar bons del tresor, erosionant així la confiança entre els titulars. L'escassetat de moneda metàl·lica va empitjorar. El 15 de març de 1791, una nova legislació va ordenar que els bitllets de la Caisse d'Escompte es canviessin per assignats emesos per la Caisse de l'Extraordinaire, que a partir d'aleshores va esdevenir l'únic paper moneda en circulació.
La Caisse d'Escompte va ser liquidada per un decret del . Dos membres de la Convenció Nacional, Pierre-Joseph Cambon i Pierre-Marie Delaunay, van ser nomenats auditors dels comptes segellats. La Compagnie de Calonne es va liquidar simultàniament, juntament amb totes les altres societats per accions, com ara la Companyia de les Aigües de París. Delaunay es va veure aviat embolicat en una controvèrsia, va ser arrestat per corrupció i executat a la guillotina el . André-Daniel Laffon de Ladebat va quedar llavors com el principal liquidador i va trigar més d'una dècada a completar la tasca.
Conseqüències Després de la liquidació de la Caisse d'Escompte, França va viure un període de banca lliure amb un cert nombre de bancs d'emissió que feien circular simultàniament el seu propi paper moneda. Entre aquests hi havia la Caisse des Comptes Courants, fundada el 1796 per antics accionistes de la Caisse d'Escompte, i la Caisse d'Escompte du Commerce, fundada el 1797. Napoleó va fundar finalment el Banc de França l'any 1800, modelat en gran part sobre la desapareguda Caisse d'Escompte.
Vegeu també Sveriges Riksbank Wiener Stadtbank Banc Reial de Prússia Banc d'Assignacions de Rússia
Referències
Categoria:Bancs desapareguts Categoria:Bancs de França