El Cos de Voluntaris Realistes va ser una milícia absolutista espanyola creada el 10 de juny de 1823 per la Regència nomenada al maig pel duc d'Angulema, comandant suprem de l'exèrcit francès (els Cent Mil Fills de Sant Lluís) que havia envaït Espanya a l'abril per a «alliberar» el rei Ferran VII, «captiu» del règim liberal instaurat després del triomf del Pronunciamiento de Riego. S’hi van integrar bona part de les tropes reialistes organitzades a França per a donar suport a la invasió francesa i també membres de les partides reialistes que havien combatut als constitucionalistes des dels inicis del Trienni Liberal. Va tenir un paper molt destacat en el «terror blanc» que es va deslligar en el territori controlat per la Regència i que va obligar a intervenir al propi duc d'Angulema promulgant l'Ordenança d'Andújar d'agost de 1823, encara que finalment va haver de fer marxa enrere i la violència arbitrària i indiscriminada contra els liberals va continuar.
Quan l'1 d'octubre de 1823 Ferran VII va recobrar la «llibertat» i va restaurar per segona vegada la Monarquia absoluta no va dissoldre el Cos de Voluntaris Realistes i va continuar utilitzant-lo com un instrument de repressió. La majoria dels seus membres eren absolutistes radicals o «ultraabsolutista», per la qual cosa ha estat considerat com «el braç armat del ultrareialisme».
Va ser una rèplica absolutista de la liberal Milícia Nacional establerta per la Constitució de 1812 i desenvolupada durant el Trienni. Es va dissoldre oficialment en 1833, després de la mort de Ferran VII, i la major part dels seus integrants es va sumar a les forces de l'infant Carles Maria Isidre durant la primera guerra carlina.
Orígens Quan el 7 d'abril de 1823 va començar la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que va penetrar a Espanya per les Províncies Basques, les tres diputacions basques van crear cossos de «naturals» o «paisans armats», integrats per voluntaris, que s'encarregarien del manteniment de l'ordre i de la persecució dels liberals, i que es van negar al fet que estiguessin sotmesos a l'autoritat del capità general —de fet a País Basc, igual que a Navarra, no s'arribarà a constituir el Cos de Voluntaris Realistes perquè les seves funcions seran assumides pels «paisans armats». Gairebé al mateix temps en la localitat de La Rioja d'Ezcaray es va formar un cos de «Voluntaris del Rei», a imitació de la Milícia Nacional dels liberals, i que va arribar a estar integrat per tres companyies. A principis de maig el capità general de Castella la Vella felicitava el municipi per l'actuació dels seus membres i autoritzava el seu reglament provisional. Aquest reglament serviria de base per a les «regles que hauran d'observar-se per a la formació de cossos de voluntaris realistes», publicades per la Regència el 10 de juny de 1823.
Història Creació Segons l'ordre de la Regència del 10 de juny de 1823 els voluntaris reialistes actuarien com una policia local, a les ordres dels corregidors i dels ajuntaments i sota l'autoritat suprema del capità general, amb la missió de mantenir l'ordre, patrullar, fer guàrdia i intervenir «en els incendis, quimeres i altres esdeveniments que puguin produir algun desordre popular». Josep Fontana ha assenyalat la greu contradicció que va suposar la creació del Cos de Voluntaris Reialistes i dos dies abans la de la Superintendència general de vigilància pública, la finalitat de la qual era «prevenir i evitar tot extraviament», perquè «les atribucions d'una i una altra institució es van confondre des del principi i els policies es van queixar sovint en veure que els voluntaris empresonaven pel seu compte i estenien salconduits». Per la seva part Emilio La Parra López ha afirmat que la Regència va crear el Cos, «aprofitant les partides alçades en armes contra el constitucionalisme, amb el doble objectiu de sostenir la guerra contra el sistema constitucional i excloure qualsevol negociació que pogués donar lloc a l'establiment a Espanya d'un règim representatiu similar al de França. Dit d'una altra forma, la seva finalitat va consistir a acabar amb els liberals».
En l'ordre de la Regència es deia que els voluntaris reialistes actuarien «fins que S. M. es digni resoldre el convenient per a la seguretat interior dels seus pobles, o fins que la regència del regne consideri justa la seva cessació». Quan Ferran VII va recuperar el seu poder absolut l'1 d'octubre de 1823 no els va dissoldre perquè «sense un Exèrcit enterament fidel a l'absolutisme i amb tropes franceses aquarterades en punts estratègics del territori, els voluntaris eren l'única força armada pròpia en la qual confiar per a mantenir el nou règim».
El conflicte amb el Govern «reformista» pel reglament El govern va intentar controlar als Voluntaris Reialistes, que s'havien convertit en un poder paral·lel, i a la fi de febrer de 1824 el Secretari del Despatx de Guerra José de la Cruz va publicar un reglament en el qual es deia que havia arribat el moment de sotmetre als voluntaris a una autoritat central i «a l'ordre monàrquic» (per a no incórrer en els errors de la Milícia Nacional del liberalisme que va arribar a decidir «de la conveniència o no conveniència de totes les mesures i disposicions dels seus mateixos governants, erigint-se en els seus censors i jutges» i que es va acabar convertint en «un instrument de conspiració armada permanent»). Per «no confondre les classes», com havien fet els liberals, el reglament establia que els voluntaris havien de ser persones amb «rendes, indústries o ofici, o mode honrat i conegut de viure», quedant exclosos «els jornalers i tots els que no puguin mantenir-se per si mateixos i a les seves famílies els dies que els toqui de servei al seu poble». Afegia que aquesta norma afectava també «els que d'aquestes circumstàncies existissin ja admesos» (cosa que significava que no podien continuar pertanyent al cos, el número del qual, d'altra banda, es limitava a «un voluntari per setanta-cinc ànimes»). Quant a les condicions que havien de reunir els candidats a «caps» (els ajuntaments presentaven una terna als capitans generals que eren els qui els nomenaven) s'incloïa «tenir béns arrels de consideració... o bé noblesa heretada dels seus majors i conservada dignament».
El reglament va ser rebutjat pels voluntaris reialistes fins al punt que a la fi de març es va fer arribar als caps reialistes un document pretesament escrit pel rei i transmès en nom del comandant general dels voluntaris, José Aymerich de Varas, en el qual se'ls instava a no complir-lo i a rebel·lar-se contra els capitans generals que ho pretenguessin l'apliquessin («el meu desig és que feu saber als voluntaris reialistes al vostre comandament, i a tots els de les províncies pel vostre conducte, que no es compleixi. Abans per contra, es reuneixin i cooperin a alliberar-me de les mans dels francesos ['els autors d'aquest atemptant'], resistint amb la força als capitans generals que tractin de fer-ho complir»). La situació va ser tan greu que el superintendent general de policia va denunciar a La Gaceta de Madrid que la circular era falsa. Així també ho va fer Aimerich que la va atribuir als liberals. Però la veritat era que, com va escriure l'ambaixador francès en un informe al seu govern, «gairebé tots els voluntaris reialistes es van negar a obeir l'ordre que els llicenciava».
Finalment el govern va acabar cedint i el reglament mai va arribar a aplicar-se. Així ho va testificar l'ambaixador francès a Madrid que va afirmar que el Cos de Voluntaris Reialistes en la seva major part estava constituït per una «massa de proletaris». El general Cruz va ser substituït per Aymerich qui es va afanyar a promulgar el 6 de setembre una reial ordre en la qual s'encarregava als capitans generals que busquessin recursos per a pagar «el vestuari i altres peces als quals per defecció no puguin costejar-li», i en la qual se'ls deia que l'única cosa que havien de procurar era que els que ingressessin fossin «decidits amants del rei nostre senyor».
Al juny de 1826 es va aprovar un nou reglament en el qual la condició que es demanava per a pertànyer al cos era ja únicament tenir un «mode honrat de viure». A més es feia un esment específic als jornalers ja que l'article desè establia que els ajuntaments i funcionaris «preferiran per als treballs que puguin oferir-se als pobles i en igualtat de circumstàncies als voluntaris realistes, especialment els jornalers». D'altra banda, es creava una inspecció general del cos pel que els voluntaris reialistes s'independitzaven de l'exèrcit ja que deixaven de dependre dels capitans generals i es determinava que la seva finalitat suprema seria «combatre els revolucionaris i les conspiracions i exterminar la revolució i les conspiracions». Amb això últim aconseguien la que havia estat la seva màxima aspiració: que els manés un inspector general nomenat pel rei i que només respondria davant aquest, prescindint del Secretari del Despatx de Guerra i del Govern. Així els voluntaris realistes van adquirir molt més poder.
Desenvolupament Els voluntaris realistes van tenir (aparentment) un creixement espectacular perquè van passar d'uns 70.000 membres el 1824 a 284.000 el 1832, però gairebé la meitat d'ells no tenien armes ni uniformes i la seva distribució era molt irregular ja que tres quartes parts es trobaven a Castella la Vella, Castella la Nova, Galícia, València, Múrcia i Granada —a Catalunya, per exemple, hi havia poc més de deu mil—. Com ha indicat Josep Fontana, «la condició de voluntari donava als seus membres, en la seva majoria d'humil procedència, estímuls d'ordre social, uns ingressos que permetien subsistir als jornalers sense treball i una opció preferent en les ocupacions locals». Una valoració compartida per Emilio La Parra: «la pertinença a aquest cos era signe d'adhesió al règim absolut i, per a molts, l'esperança d'obtenir una ocupació, la qual cosa va facilitar el ràpid creixement de l'afiliació». Segons Fontana, aquest creixement també es va deure al «somni populista que els portava [als reialistes] a mirar cap enrere, cap a la recuperació d'un passat idíl·lic que mai havia existit», com seria el cas de molts pagesos i artesans. «El proletari que s'allistava en les files dels voluntaris reialistes passava a ser més important que els rics del poble, i podia arribar a intimidar-los. El reialisme li donava, com a mínim, un sou, armes, algun poder i un nou sentit de dignitat».