"Playtest" és el segon episodi de la tercera temporada de la sèrie de televisió britànica de la sèrie antològica de ciència-ficció Black Mirror. Escrit pel productor creador de la sèrie Charlie Brooker i dirigit per Dan Trachtenberg, es va estrenar a Netflix el 21 d'octubre de 2016, juntament amb la resta de la tercera temporada.
L'episodi segueix Cooper (Wyatt Russell), un estatunidenc que prova un joc de realitat augmentada a Londres mentre viatja. És un joc de terror que accedeix al seu cervell i se centra en les seves pors. Hannah John-Kamen coprotagonitza el paper d'un periodista de videojocs que Cooper coneix. L'episodi es va inspirar en una idea que Brooker tenia per a un joc de realitat augmentada Whac-A-Mole que augmentava de velocitat fins que el subjecte es tornava boig. Després de considerar Tòquio, l'equip va decidir rodar a Londres.
Una obra de terror psicològic, l'episodi presenta nombroses referències a videojocs i molts exemples de presagi. L'episodi va rebre una acollida positiva de la crítica, amb elogis a la direcció de Trachtenberg i a l'actuació de Russell, mentre que es van fer crítiques a la història i al final. L'episodi va ser nominat a un British Academy Television Craft Award, un RTS Craft & Design Award i un Premi de la Visual Effects Society.
Argument Després que el seu pare morís per la malaltia d'Alzheimer, Cooper (Wyatt Russell) viatja pel món, ignorant les trucades telefòniques de la seva mare. A Londres, passa una nit amb la periodista tecnològica Sonja (Hannah John-Kamen). Es veu obligat a quedar-se amb ella després que el seu compte bancari s'esgoti quan esdevé víctima d'un robatori d'identitat, però troba una oferta pagada per provar un joc per a SaitoGemu.
A l'edifici de l'empresa, es troba amb la Katie (Wunmi Mosaku) en una sala d'experiments. Tot i que ella li apaga el telèfon, ell el torna a encendre per fer fotos subreptíciament del kit de prova per a la Sonja. La Katie li implanta un petit dispositiu anomenat "bolet" a la part posterior del coll. Prova una versió de realitat augmentada del joc Whac-A-Mole. En Cooper queda impressionat i accepta una altra prova. Es reuneix amb en Shou (Ken Yamamura), el propietari de l'empresa, i li diuen que experimentarà un joc de terror on una xarxa neuronal artificial personalitza l'experiència segons les seves pors.
A Harlech House, la mansió que reconeix d'un joc de SaitoGemu, Cooper té un auricular per comunicar-se amb la Katie; també hi ha càmeres per tot arreu. Al cap d'una estona, veu una aranya i després una figura que apareix en una pintura. Sent passos i veu una simulació de Josh Peters (Jamie Paul), el seu assetjador de la infància. A la cuina, apareix una aranya enorme amb la cara de Peters. L'auricular de Cooper deixa de funcionar. Sonja arriba i insta a Cooper a marxar, però Cooper troba inconsistències en la seva història. L'apunyala i es barallen. Quan la seva cara es transforma en una calavera vermella, Cooper la clava al ganivet que li ha estat clavat a l'espatlla, i ella, el ganivet i la ferida de Cooper desapareixen.
Quan es reprèn la comunicació amb l'auricular, Katie porta Cooper a una habitació del pis de dalt per finalitzar la prova. Katie comença a interrogar Cooper mentre ell oblida detalls sobre la seva mare i després sobre ell mateix. Després que intenti treure el bolet amb un fragment de vidre, Katie i Shou irrompen i el retenen, dient que la tecnologia ha avançat massa per ser treta.
Cooper desperta al despatx de Shou, l'experiment només ha durat un segon i res posterior ha estat real. Cooper torna a casa per trobar la seva mare (Elizabeth Moynihan), que no el reconeix, marcant el seu número repetidament. De tornada a la primera sala d'experiments, Cooper crida a la seva mare mentre el bolet el mata. De fet, Cooper va morir en 0,04 segons per una trucada telefònica de la seva mare que va causar interferències de senyal amb el dispositiu, i l'experiència posterior només va existir al seu cap.
Producció Tot i que les temporades u i dos de "Black Mirror" es van emetre a Channel 4 al Regne Unit, el setembre de 2015 Netflix va encarregar la sèrie durant dotze episodis (dividits en dues temporades de sis episodis). El març de 2016, Netflix va superar Channel 4 pels drets de distribució de la tercera temporada, amb una oferta de 40 milions de dòlars. A causa del seu trasllat a Netflix, la sèrie va tenir un pressupost més gran que en temporades anteriors. "Playtest" és el segon episodi de la tercera temporada; els sis episodis de la sèrie es van estrenar a Netflix simultàniament el 21 d'octubre de 2016. Com que Black Mirror és una sèrie antològica, cada entrega és independent. "Playtest" es va posar en segon lloc en part perquè Halloween va ser poc després de la data d'estrena, tot i que el creador de la sèrie Charlie Brooker va comentar que potser no hauria d'haver estat segon, ja que és un "episodi entremaliat" en lloc d'un "episodi amb missatge".
Els títols dels sis episodis que formen la tercera temporada es van anunciar el juliol de 2016, juntament amb la data d'estrena. Un tràiler de la tercera temporada, amb una fusió de clips i fragments sonors dels sis episodis, va ser llançat per Netflix el 7 d'octubre de 2016. "Playtest" va ser projectat a la New York Comic Con a principis d'octubre de 2016.
Concepció i guió El primer tractament de "Playtest" va ser escrit per Brooker, després del qual va treballar en la producció i el refinament d'un guió amb el director Dan Trachtenberg. Conceptualment, Brooker es va inspirar amb una idea on a una persona se li posen implants de realitat augmentada per jugar a un joc virtual de Whac-A-Mole que es torna repetidament més ràpid, fent que la persona es torni boja i es col·loqui amb nombrosos altres subjectes traumatitzats per talps. Tanmateix, això només va resultar ser material suficient per a un episodi de quinze minuts. Brooker va concebre afegir un concepte de casa encantada, on la tecnologia de realitat augmentada canviaria dinàmicament el que la persona veia en resposta a les seves pors.
Trachtenberg va conèixer el projecte al voltant del seu debut com a director a la pel·lícula de terror 10 Cloverfield Lane (2016). Brooker va dir que Trachtenberg era "inflexible" i que la història havia d'estar "un pas per davant" del que esperaven els espectadors. Un cop treballaven junts, Trachtenberg i Brooker van descobrir que tots dos havien estat anteriorment contractats com a periodistes de videojocs: Brooker per a PC Zone i Trachtenberg per a The Totally Rad Show. El gir addicional al final de l'episodi, en què Cooper és assassinat pel sonar del seu telèfon, no estava en el tractament original, però es va afegir més tard. Brooker va comentar que estava inspirat en part per Daniel Mallory Ortberg, que va escriure en un article "Next on Black Mirror: what if phones, but too much?" Brooker va comparar l'últim gir amb un final de "punch line" d'un episodi de La dimensió desconeguda, inicialment preocupat que fos massa divertit, però el va trobar "angoixant i horrorós" a l'edició. Més tard va descobrir que el final d'aquest episodi era el que els espectadors malinterpretaven més sovint, tot i que l'observació de Trachtenberg havia estat que la majoria de la gent entenia el gir.
Algunes idees per a l'episodi es van canviar o no es van utilitzar. La relació de Cooper amb la seva mare va canviar, de ser neuròtica i afectuosa a donar-la per feta. En un esborrany, es va dir a Cooper que era un personatge de "Black Mirror" com una manera de trencar la quarta paret. En aquesta història, descobriria altres personatges i llocs d'episodis anteriors. Brooker també volia tenir un mode malson, on es mostressin diferents escenes a l'espectador quan veiessin l'episodi per segona vegada. Les escenes alternatives van ser un concepte clau de la pel·lícula interactiva posterior Black Mirror: Bandersnatch, que incorporava les decisions de l'espectador a la història.
Càsting i rodatge miniatura|Hannah John-Kamen interpreta Sonja. Anteriorment va aparèixer en un paper secundari no relacionat a "Fifteen Million Merits". Wyatt Russell protagonitza l'episodi com a Cooper. Trachtenberg va dir que aquest repartiment va portar a moderar l'arrogància del personatge perquè el públic "li doni suport perquè aprengui una lliçó". Hannah John-Kamen apareix en aquest episodi com a Sonja, després d'aparèixer breument en el paper no relacionat d'una cantant a l'episodi de la primera temporada "Fifteen Million Merits". Brooker va assenyalar que inicialment havien de fer sonar a la ràdio en una escena la cançó que cantava John-Kamen a "Fifteen Million Merits", però no van poder fer-ho a causa d'un problema de llicència. Altres papers són Wunmi Mosaku com a Katie, que dirigeix l'experiment, i Ken Yamamura com a Shou, el propietari de l'empresa de videojocs.
"Playtest" va ser l'últim episodi de la tercera temporada que es va filmar. Inicialment, la producció hauria tingut lloc a Tòquio, un centre clau per al desenvolupament de videojocs, amb escenes de mansions filmades al Regne Unit, però els guionistes van trobar difícil explicar a la història per què una casa així existiria al Japó o a prop. En comptes d'això, van decidir que l'episodi tingués lloc a Londres, un lloc al qual tenien fàcil accés però que no havia aparegut de manera destacada a la sèrie abans. Les imatges exteriors de la seu de SaitoGemu es van rodar a Englefield House. Els decorats de SaitoGemu es van crear a partir d'un edifici escolar abandonat, mentre que les escenes de Harlech House es van filmar a casa d'una dona gran. L'empresa d'animació Framestore va treballar en els efectes, amb l'encàrrec de crear la petita aranya realista que Cooper veu per primera vegada i la versió deformada que apareix més tard. Es van fer plans addicionals de la casa per a efectes especials renderitzant la casa dins del motor de joc Unity.
Trachtenberg volia filmar les escenes en ordre, però això no sempre era possible. Va comentar que algunes escenes es roden de manera similar a 10 Cloverfield Lane, incloent-hi algunes escenes que es van tallar per les seves similituds. A les primeres escenes de Harlech House, es va animar Russell a experimentar amb les reaccions de Cooper; per exemple, es va filmar una presa de 14 minuts de Cooper insultant el seu assetjador de la infància, Josh Peters. Trachtenberg va experimentar amb Russell i John-Kamen improvisant, fent-los afegir línies al mig o al final del seu diàleg. Trachtenberg volia la penúltima escena, amb Cooper tornant a casa, com una presa única, donat el canvi dràstic de to que va donar a l'episodi.
Anàlisi L'episodi és una obra de terror psicològic; Adam Chitwood de Collider el va trobar "genuïnament terrorífic", mentre que Chancellor Agard de Entertainment Weekly creia que contenia "una de les escenes més visceralment inquietants de la sèrie". Charles Bramesco de Vulture la va comparar amb el thriller de ciència-ficció de 1999 EXistenZ a causa de l'enfocament d'ambdues obres en distorsionar la realitat. Els crítics van trobar que l'episodi explorava els temes de la percepció errònia de la realitat per part dels humans. Rebecca Hawkes de The Telegraph va dir que l'episodi connectava la "tecnologia futurista" amb les pors al voltant de la pregunta "si no podem confiar en els nostres propis sentits defectuosos, en què podem confiar?" En relació amb el bolet inspirat en les pors de Cooper, Roxanne Sancto de Paste va escriure que la gent ha volgut explorar "aquesta confrontació amb els racons més foscos del nostre subconscient" abans de la tecnologia moderna, com ara amb l'anàlisi dels somnis, els al·lucinògens o la hipnosi. El personatge Katie diu que la tecnologia experimental afegeix "capes a sobre de la realitat", i Bramesco comenta que la construcció de l'episodi és aquesta a l'inrevés. Bryan Bishop de The Verge va trobar que altres temes tractats inclouen l'ètica dels experiments amb éssers humans i la importància de resoldre problemes familiars.