Pinus henryi és una espècie de pi (Pinus) dins la família de les pinàcies. La seva àrea de distribució natural es limita a unes poques zones de la Xina. Sovint es classifica com una varietat de Pinus tabuliformis o Pinus massoniana.
Descripció Morfologia esquerra|miniatura|Branca desmaiada de pi d'Henryi Pinus henryi creix com un arbre de fulla perenne, que arriba a altures de fins a 25 metres. El tronc forma un eix continu i arriba a un diàmetre a l'alçada del pit de fins a 1 metre. L'escorça és grisa i escamosa sota la influència de la meteorització, i es trenca en grans plaques de forma irregular que es desprenen en trossos grans o petits. Les branques estan retorçades, esteses o doblegades cap avall, formant un cop desmaiat o pla. Les branques amb fulles aciculars són rígides, la seva escorça és nua i rugosa a causa dels pulvínuls que queden després que les agulles hagin caigut. L'escorça és de color marró vermellós i generalment glauca durant el primer any,Liguo Fu, Nan Li, Thomas S. Elias, Robert R. Mill: Pinus Linnaeus. In: Wu Zheng-yi, Peter H. Raven (Hrsg.): Flora of China, Volume 4: Cycadaceae through Fagaceae. Science Press und Missouri Botanical Garden Press, Beijing und St. Louis, 1999, ISBN 0-915279-70-3. Pinus tabuliformis var. henryi (Masters) C. T. Kuan., S. 18 - textgleich online wie gedrucktes Werk. i més tard es torna de color marró clar, marró grisenc o gris.Aljos Farjon: A Handbook of the World's Conifers. Band 2, S. 685.
Brots i fulles Els brots vegetatius són oblongs, punxeguts i lleugerament resinosos. Els brots terminals fan uns 20 mil·límetres de llarg. Les bràctees escamoses creixen apretades i són de color marró pàl·lid. Les agulles creixen per parelles dins d'una beina basal persistent de 10 a 15 mil·límetres de llarg. Les agulles són verdes, esteses, rectes o corbes, toves, de 7 a 12 centímetres de llarg, de 0,7 a 1 mil·límetre d'ample i sovint lleugerament retorçades. El marge de l'agulla és finament serrat i la punta és punxeguda o acuminada. Hi ha línies estomatals a tots els costats de les agulles. Les fulles romanen a l'arbre durant dos o tres anys.
Cons i llavors miniatura|Pinya oberta. Els cons de flors masculina creixen disposats en espiral en grups a la base de les branquetes joves. Són grocs i cilíndrics curts, d'uns 2 centímetres de llarg.
Els cons femenins creixen individualment o en parelles sobre tiges curtes. Els cons madurs són ovoides quan estan tancats, de 2,5 a 5 centímetres de llarg i gairebé simètrics; quan estan oberts, tenen un diàmetre de 2,5 a 5 centímetres. Les escates de les llavors són marrons, finament llenyoses, rígides i oblongues a obovades. Excepte per les escates que creixen a la base, s'obren de bat a bat i s'enrotllen. L'apòfisi és inicialment verda i es torna brillant o marró vermellós quan està madura, amb contorns variables i només lleugerament elevada; o bé té una quilla transversal o bé quatre crestes radials. L'apòfisi està deprimit i armat amb una petita espina.Aljos Farjon: A Handbook of the World's Conifers. Band 2, S. 686. Els cons romanen a l'arbre durant diversos anys després que s'hagin alliberat les llavors.
Les llavors, de color marró pàl·lid i sovint tacades, són ovades-oblongues, i mesuren de 3,5 a 5 mil·límetres de llargada i de 2 a 3 mil·límetres de diàmetre. L'ala de la llavor, de color marró fosc, fa de 9 a 12 mil·límetres de llargada i de 4 a 5 mil·límetres d'amplada.
Distribució i amenaces L'àrea de distribució natural de Pinus henryi es troba a les províncies xineses de Hubei occidental, Chongqing i Hunan, Shaanxi meridional i Sichuan nord-oriental.
Pinus henryi és comú a les muntanyes del centre de la Xina a elevacions mitjanes, creixent a altituds de 1100 a 2000 metres. Normalment prospera en vessants i turons secs i assolellats on la competència dels arbres caducifolis és menor, ja que els boscos són més oberts i de menor alçada que a les zones més humides. També és una espècie pionera en boscos secundaris, on es troba al costat d'arbustos i arbres caducifolis, que, tanmateix, sovint el desplacen més tard.
Amenaces i conservació La Llista Vermella de la UICN classifica el Pinus henryi com a "Quasi amenaçat". La desforestació i la tala d'arbres per a ús local estan reduint les poblacions, però també hi ha poblacions en zones protegides.
Usos La fusta de Pinus henryi té propietats similars a la de Pinus tabuliformis, però Pinus henryi és menys comú i, per tant, una font de fusta menys important. Pinus henryi rarament, o mai, es cultiva i, a diferència de moltes altres espècies xineses, no es va introduir a Europa a principis del segle XX.
Sistemàtica taxonòmica La primera descripció fou publicada el 1902 amb el nom de Pinus henryi per Maxwell Tylden Masters al Journal of the Linnean Society, Botany, Vol. 26, p. 550. L'epítet específic henryi honora el dendròleg anglès Augustine Henry (1857–1930), que va estudiar les espècies vegetals de la Xina en una etapa primerenca. El 1983, Chung Tian Kuan el va classificar com la varietat Pinus tabuliformis var. henryi de l'espècie Pinus tabuliformis. Aquesta classificació va ser adoptada per Flora of China el 1999 i per James E. Eckenwalder el 2009.James E. Eckenwalder: Conifers of the World, S. 483. Roman Businský el va situar com una subespècie de Pinus tabuliformis el 1999. El tàxon també ha estat assignat com una varietat de Pinus massoniana. Tanmateix, Aljos Farjon, UICN considera el tàxon com una espècie separada, Pinus henryi.
L'espècie Pinus henryi pertany a la subsecció Pinus de la secció Pinus del subgènere Pinus dins del gènere Pinus.Aljos Farjon: A Handbook of the World's Conifers. Band 2, S. 609. Pinus henryi s'assembla a Pinus tabuliformis, però se'n diferencia per les seves agulles més estretes, que no superen 1 mil·límetre de gruix, els seus cons més petits i la seva apòfisi només lleugerament elevada. Es diferencia de Pinus massoniana per les seves agulles significativament més curtes, cons més petits, gairebé ovalats arrodonits, i ales de llavors més curtes.
Referències
Categoria:Pinàcies