La batalla del Bruc és el nom amb què es coneixen els dos primers enfrontaments militars entre tropes espanyoles i franceses a la Guerra del Francès, i que van tenir lloc al Bruc (Anoia), el 6 i el 14 de juny de 1808.

Antecedents En el context de l'alçament popular contra Napoleó, el 28 de maig de 1808 esclata una insurrecció a Lleida, la primera a Catalunya, i el capità general José de Ezpeletades del 14 de febrer al 13 de setembre de 1808 hi envia per restaurar l'ordre al regiment d'infanteria de línia espanyol Extremadura, i també hi envia a Antonio García Conde amb el 2n batalló de Reales Guardias EspañolasGustau Adzerias i Causi, Forces enfrontades en la Guerra del Francès (1808-1814) i un esquadró del regiment de cavalleria de línia Borbón a Vilafranca del Penedès. L'endemà surten de Barcelona les dues companyies suïsses de Wimpffen i es dirigeixen cap a Tarragona per unir-se al seu regiment.

El dijous 2 de juny de 1808, dia de mercat a Manresa, on les autoritats de la ciutat donen suport als revoltats, amb el governador Francisco Codony al capdavant, l'espurna que fa saltar la revolta és el retorn dels papers oficials que l'Ajuntament havia hagut d'enviar a Barcelona per tal que fossin segellats per part de l'autoritat francesa, i que van ser cremats públicament.

Davant les revoltes, el general Duhesme, cap del Cos d'Observació dels Pirineus OrientalsCos de l'exèrcit francès present a Catalunya segons el tractat de Fontainebleau de 1807 veu perillar les línies de comunicació amb França, doncs Roses, Girona i Hostalric estan ocupades per forces espanyoles que podrien passar d'aliats a enemics en qualsevol moment. Duhesme rep ordres de reforçar Saragossa i València i decideix enviar-hi dues columnes de les seves tropes,Gustau Adzerias i Causi, Primeres accions armades que no eren veterans de la Grande Armée, Christian Demange i Stéphane Michonneau, Sombras de mayo, p.89 la primera a les ordres del general François Xavier de Schwarz en direcció a Saragossa amb ordres de passar per Igualada, Manresa, Cervera i Lleida, i la segona comandada per Joseph Chabran en direcció a València passant per Tarragona, Tortosa i Nules. La guarnició espanyola de Barcelona quedà només formada pel 2n batalló de Reales Guardias Valones, que seria desarmat l'11 de novembre de 1808 i els seus membres considerats presoners de guerra. Mentrestant, el regiment Extremadura no arriba a Lleida, perquè a Tàrrega s'uneix a la insurrecció militar.

Amb la notícia de la columna que avançava cap a Manresa, es va tocar sometentJordi Finestres, La primera batalla del Bruc. Sàpiens n. 68, p.,32-39 i la milícia, dirigida de manera decisiva pels militars professionals de les guarnicions que s'havien unit a la revolta, Antoni Moliner i Prada, Popular resistence in catalonia: somatenes and migueletes in the french war i armada de manera precària però amb bales de ferro que podien travessar les cuirasses, es va aplegar a Can Maçana, on es preveia preparar una emboscada i on, a més, la cavalleria imperial no podria carregar i l'artilleria ho tindria difícil per ser efectiva.

Primera batalla del Bruc (6 de juny) Ordre de batalla miniatura|esquerra|Les muntanyes de Montserrat des del Bruc La columna francesa, a les ordres del general François Xavier de Schwarz es componia per dos batallons suïssos de la divisió Chabran, dos batallons napolitans, dos esquadrons del 1r regiment de Caçadors a cavall napolità, i una secció de l'11a companyia d'artilleria italiana amb 2 canons. Els efectius de la columna francesa sumaven 3.800 homes.

Les forces que s'enfrontaren als francesos estaven encapçalades pels 24 homes del destacament del regiment d'infanteria suïssa número 1 de Wimpffen comandats per Francisco Krutter, Antonio Carner, Leyenda e historia de las batallas del Bruch. Revista de Historia Militar n. 12, p. 77-78 que des del 1734 estaven al servei de la corona espanyola, i el segon batalló del regiment de guàrdia valona, Ingenieros del Rey, Primer combate del Bruch desertors de la guarnició de Barcelona i comandats per Justo de Bérriz i el capità Carlos Vicente. Els voluntaris i sometents catalans, comandats per Francesc Riera i Balaguer que s'incorporaren eren de Manresa i el seu corregiment i Igualada i els seus pobles veïns, armats amb destrals i escopetes. En total arribaven a un total de 2.000 homes aproximadament, i disposaven d'onze canons de fusta amb cèrcols de ferro. José Muñoz Maldonado, Historia política y militar de la Guerra de la Independencia de España

Desenvolupament tàctic El 4 de juny de 1808 la columna francesa comandada pel general Schwartz sortí de Barcelona. El mateix dia 4 un gran xàfec va sorprendre a la columna francesa que es va aixoplugar a Martorell per continuar la seva marxa la matinada del 6 de juny, aturant-se unes hores a Collbató per un nou temporal. Aquesta situació va permetre organitzar una emboscada al Bruc.

miniatura|esquerra|Atac dels guerrillers catalans als cuirassers francesos de l'avantguarda de la divisió del general Schwarz, de Francesc Cuixart

La columna francesa avançava únicament protegida per una petita avantguarda de cuirassers, que en arribar al primer revolt del camí real, en el seu descens a Igualada, sobre la vora d'un profund barranc que cau al sud, on se separa el camí que condueix a Barcelona va rebre foc intens procedent de la pineda proper a Can Maçana, ferint alguns cuirassers mentre la resta corria cap al gruix de la columna.

Passat l'efecte sorpresa, Schwartz va formar una columna d'infanteria que va passar a l'atac precedida i flanquejada per un núvol de tiradors, va dirigir contra els defensors emboscats a la pineda i els voltants, que haver d'abandonar Can Maçana davant la superioritat de les forces i armament francès, retirant-se, els uns, cap a Manresa i altres, cap a Igualada. Can Maçana fou immediatament ocupada pels francesos, però en arribar al coll, el general Schwartz va veure el terreny que tenia al davant, turons coberts de bosc baix vorejant el camí, i creient que els atacants eren l'avantguarda d'una unitat regular va decidir donar un descans als seus homes i repartir el ranxo abans de continuar la marxa de quatre llegües que els separaven de Manresa.

Els fugitius que anaven cap a Manresa es van trobar amb un grup de 100 homes de Santpedor i un altre 60 de Sallent, que anaven a la crida. Els que es retiraven cap a Igualada es van trobar amb els grups comandats per Antoni Franch i Estalella, cap del sometent igualadí. Reanimats per tants reforços, tornen sobre les seves passes i ataquen l'avantguarda de Schwartz, que descansava a Can Maçana, i, sorpresos es retiren en desordre sobre el gruix de la columna francesa, que prenia el ranxo al costat de les cases del Bruc.

Schwartz, pensant que l'enemic atacaria per tot arreu, va manar formar en quadre, i alarmat pel so de les campanes de tots els pobles pròxims, tem un aixecament general i l'atac del regiment Extremadura que sabia que havia desertat. Al cap d'unes hores de combat, decideix retirar-se a Barcelona, deixant de banda la missió encomanada, sent hostilitzat en tot moment pels rebels fins que al vespre, en intentar travessar Esparreguera, on la carretera entra al poble al llarg d'un quilòmetre, l'avantguarda es troba el pas tallat per barricades i la resistència comandada per Pedro Morrall i Badia. Schwartz decideix esquivar la vila dividint la columna en dos, fent passar la meitat per cada costat del poble. En passar pel pont del Torrent Gran d'Abrera, una mina col·locada pels civils revoltats encapçalats pel vicari d'Olesa, Joan Boada, elimina un canó, i el desordre s'apodera de la columna francesa que a la matinada del 7 de juny arriba en grups dispersos en un estat llastimós a Barcelona, amb un resultat de 300 efectius morts i el canó perdut.

Conseqüències de la primera batalla Després del primer enfrontament les autoritats militars franco-espanyoles, José de Ezpeleta i el general Duhesme s'adonen que l'extensió i intensitat de la rebel·lió els supera. El 4 de juny, quan la columna de Schwarz surt de Barcelona, la ciutat de Vic es revolta, i l'endemà ho fa Cardona. Dins de l'exèrcit espanyol es produeixen desercions en massa i el regiment Extremadura, enviat per Ezpeleta a Lleida per restaurar l'ordre, s'uneix a la rebel·lió a Tàrrega.segons histocat: Oficialment s'incorporaren a la insurrecció de Saragossa, però aquesta unitat no apareix en la relació de forces presents en els dos setges d'aquesta ciutat, de D. Luis Sorando

Duhesme ordenà al general Joseph Chabran que suspengués la seva marxa cap a Tortosa i València i tornés a Barcelona. Convençuts que el focus de la rebel·lió era a Manresa, Ezpeleta i Duhesme decideixen enviar tota la divisió Chabran en una expedició de càstig sobre aquesta ciutat, que es torna a enfrontar als rebels el 14 de juny de 1808 amb una nova derrota imperial.

Segona batalla del Bruc (14 de juny) Les forces revoltades s'organitzen i augmenten: als sometents de Manresa i Igualada s'hi uneixen voluntaris de Cervera i Lleida i desertors de les Reales Guardias Valonas i destacaments del regiment suís Wimpffen de Lleida, Cervera i Igualada (que ja havien combatut el dia 6). Comanda les forces Joan de la Creu Baiget i Pàmies. El comandant Baget i les seves forces (uns 1.800 homes) arriben al Bruc el mateix dia 14 i prenen posicions prop de la carretera de Lleida a Montserrat, col·locant 4 peces d'artilleria de manera que baten els principal accessos.

El 14 de juny va tenir lloc un segon enfrontament, molt més important des de la perspectiva militar. El factor sorpresa havia desaparegut i les forces franceses dirigides pel general Joseph Chabran eren més importants. Els francesos van arribar al Bruc amb dues columnes d'exèrcit, una que pujava per Collbató i una segona que seguia per la carretera. Al voltant de les 4 de la tarda la columna principal francesa arriba al poble del Bruc de Baix mentre que els destacaments dels flancs prenen contacte amb grups de sometents que tenen ordre de batre's en retirada al primer contacte per tal d'atreure als francesos a les posicions batudes pels canons. Els francesos del destacament de flanqueig cauen en el parany i són metrallats, retrocedint en desordre cap al gruix de la divisió. Vista la situació i desconeixent els efectius de les forces revoltades el general Chaban ordena respondre el foc enemic però no intenta ocupar les posicions enemigues. Al vespre es retira amb les seves forces cap a Sant Feliu de Llobregat. El poble del Bruc fou saquejat durant la retirada.

Llegendes miniatura|120px|Monument al Timbaler del Bruc Posteriorment a les batalles militars estrictes, els fets van adquirir caràcters de llegenda. La victòria per exemple a Manresa va ser atribuïda als Sants Patrons i a Igualada i al seu Sant Crist.

Però la llegenda més àmpliament coneguda és la del timbaler del Bruc, on un minyó de Santpedor, per a alguns autors Isidre Lluçà i Casanoves, nascut el 15 de març de 1791 i mort pel 7 d'abril de 1809, va dirigir la batalla amb un tambor com els que s'utilitzaven en les confraries. Gràcies al so del tambor, amb el seu eco reverberant contra les parets de la muntanya de Montserrat, els francesos es van retirar pensant-se que un gran exèrcit els estava esperant per derrotar-los. La incorporació del tambor i del seu so, sembla una aproximació al so de les campanes que cridaven des dels campanars de diverses poblacions a sometent.

Notes i referències

Bibliografia Article Revista Sapiens, num. 68, juny 2008 Jordi Finestres, Timbals de Guerra al Bruc. Sàpiens n. 68, juny 2008 G. Estrada i Planell, El Timbaler del Bruc: les batalles del Bruc, Mediterrània, 1998 Josep M. Torras i Ribé, Sometents, exèrcit i poble a les batalles del Bruc, Ajuntament del Bruc, 1983

Enllaços externs Gustau Adzerias i Causi, Primeres accions armades Jordi Ribalaygue, Bicentenari de les batalles del Bruc, El Mundo, 22 de maig de 2008