La doctrina dels efectes comercials reals, més coneguda pel seu nom en anglès Real Bills doctrine o per l'acrònim RBD, diu que, mentre els banquers prestin als empresaris només contra la garantia (col·lateral) d'efectes comercials a curt termini de 30, 60 o 90 dies que representin reclamacions de béns reals en procés de producció, els préstecs seran suficients per finançar la producció de béns. La doctrina pretén que la producció real determini els seus propis mitjans de compra sense afectar els preus. Sota la doctrina dels efectes reals, només hi ha un paper polític per al banc central: prestar als bancs comercials les reserves necessàries contra els efectes reals dels clients, que els bancs ofereixen com a garantia. El terme "real bills doctrine" va ser encunyat per Lloyd Mints al seu llibre de 1945, A History of Banking Theory. Anteriorment, la doctrina es coneixia com "la teoria del préstec comercial de la banca".
A més, com que els préstecs bancaris es concedeixen als empresaris ja sigui en forma de nous bitllets de banc o d'addicions als seus dipòsits a la vista, dipòsits que constitueixen el component principal de la massa monetària, la doctrina assegura que el volum de diners creat serà el just per permetre als compradors adquirir els béns acabats del mercat com a producte final sense afectar els preus. Amb els ingressos de les seves vendes, els empresaris paguen llavors els seus préstecs bancaris d'efectes reals. Els bancs retiren de la circulació els diners retornats fins que la següent tongada de béns necessiti finançament.
La doctrina té les seves arrels en algunes afirmacions d'Adam Smith. John Law (1671–1729) al seu Money and Trade Considered: With a Proposal for Supplying a Nation with Money (1705) va originar la idea bàsica de la doctrina dels efectes reals, el concepte d'una "moneda governada per la producció, garantida per béns reals i que respon a les necessitats del comerç". Law pretenia limitar l'expansió monetària i mantenir l'estabilitat de preus, utilitzant la terra com a mesura i garantia de l'activitat real. Smith va substituir posteriorment la terra —l'indicador de producció de Law— per efectes comercials autoliquidables a curt termini, i així va néixer la doctrina dels efectes reals.
El banquer britànic, parlamentari, filantrop, activista contra l'esclavitud i teòric monetari Henry Thornton (1760–1815) va ser un dels primers crítics de la doctrina dels efectes reals. Va assenyalar un dels tres principals defectes de la doctrina, concretament que en vincular els diners no a la producció real com era la intenció original, sinó al preu multiplicat per la quantitat —o valor nominal en dòlars— de la producció real, establia un bucle de retroalimentació positiu que anava del preu als diners i d'aquí al preu. Quan l'autoritat monetària manté el tipus d'interès del mercat (de préstec) per sota de la taxa de guany del capital, aquest bucle de retroalimentació pot generar una inflació contínua.
Els historiadors doctrinals han assenyalat el lloc de la doctrina dels efectes reals com un factor que va contribuir a la inestabilitat de l'oferta monetària dels EUA que va precipitar la Gran Depressió. Adherint-se al segon defecte de la doctrina, a saber, que l'activitat o els títols especulatius es poden distingir clarament de l'activitat o els títols purament productius (com si la producció motivada per beneficis futurs esperats incerts no impliqués un element especulatiu), Adolph C. Miller, membre durant molt de temps de la Junta de Governadors de la Reserva Federals, va llançar el 1929 la seva iniciativa de Pressió Directa. Aquesta exigia a tots los bancs membres que sol·licitessin assistència a la finestra de descompte de la Reserva Federal que afirmessin que mai havien concedit préstecs especulatius, especialment del tipus borsari. Cap banquer amb un mínim d'amor propi que busqués demanar prestat reserves d'emergència a la Fed estava disposat a sotmetre's a aquest interrogatori, sobretot tenint en compte que una Reserva Federal "intransigent" difícilment concediria aquesta ajuda. En lloc d'això, els bancs van optar per fer fallida (i la Reserva Federal ho va permetre), cosa que van fer en grans nombres, gairebé 9.000 d'ells. Aquestes fallides van provocar la contracció d' de la massa monetària, la qual cosa, segons Friedman i Schwartz, va causar la Gran Depressió. El resultat va ser una caiguda de la producció real i dels preus durant una dècada, que segons la lògica de les necessitats del comerç de la doctrina dels efectes reals justificava la reducció de la massa monetària.
Aquí es trobava el tercer defecte de la doctrina. Demana contraccions i expansions procícliques de la massa monetària quan una política d'estabilització correcta exigiria accions contracícliques. La doctrina va caure en desús a finals de la dècada de 1930, però el seu llegat encara influeix en la política bancària de tant en tant.
Història La doctrina, que es remunta principalment als escrits d'Adam Smith (1776), també es pot trobar en els escrits de John Law (1705), Simon Clement (1710), Charles Bosanquet (1810), Thomas Tooke (1845) i d'altres. David Ricardo en va demostrar la fal·làcia i, malgrat tot, la teoria es va continuar reprenent durant molt de temps. Va ocupar el centre dels debats bullionistes cap al 1810, dels debats entre l'Escola Bancària i l'Escola Monetària a la dècada del 1840, i dels debats sobre els greenbacks a la dècada de 1870, i fins i tot va inspirar la creació de la Reserva Federal el 1913. Des del 1945, molts economistes l'han considerat "completament discredited" (Mishkin, 2000).
A Itàlia, la teoria va ser represa el 1921 per Ettore Levi della Vida (1852-1923), vicedirector general del Banc d'Itàlia des del desembre de 1893 fins al juny de 1899, que va publicar a la Rivista bancaria un assaig titulat Circolazione di biglietti e titoli rappresentativi.
Sistema de cambra de compensació dels bancs comercials El 1988, l'economista James Parthemos, antic vicepresident sènior i director d'investigació del Banc de la Reserva Federal de Richmond, va escriure per a la publicació Economic Quarterly del banc: "Aquesta anomenada teoria del préstec comercial o doctrina dels efectes reals va ser un principi bàsic que sustentava les funcions monetàries del nou sistema. La fal·làcia essencial de la doctrina era que l'emissió de bitllets també variaria amb el nivell de preus, així com amb el volum real del comerç. Per tant, el seu funcionament seria inherentment inflacionista o deflacionista." Milton Friedman i Anna J. Schwartz compartien aquesta opinió, però no van analitzar-ne totes les implicacions al seu llibre publicat el 1963, A Monetary History of the United States, 1867–1960.
El patró or Segons Richard Timberlake, el patró or no va crear la Gran Depressió. Avui dia, el patró or continua sent un boc expiatori popular per a "la Gran Contracció" —el col·lapse sense precedents de l'oferta monetària dels EUA, que va començar després del crac del 1929 i va provocar la Gran Depressió. Els escèptics d'aquesta hipòtesi atribueixen altres crisis monetàries —com la hiperinflació alemanya i la bulla del Mississipí— a la seva veritable font: la doctrina dels efectes reals. En establir una falsa dicotomia entre "activitat productiva" i "activitat especulativa", argumenten Humphrey i Timberlake, la doctrina va culpar erròniament l'especulació com a origen de les burles de preus d'actius i del pànic financer. Aquestes premisses errònies van fer que la Fed fos indegudament reticent a fer un ús ple de les àmplies reserves d'or dels Estats Units.
Pànic financer de 1929 Winfield W. Riefler va ser un estadístic i economista estatunidenc que va ser decisiu per aconseguir l'Acord entre el Tresor i la Fed de 1951. Riefler va exercir com a assistent del president de la Junta de Governadors de la Reserva Federal des de 1948 fins a 1959. El seu marc Riefler-Burgess s'oposava a l'ús de la doctrina dels efectes reals com a filosofia guia de la política monetària dels Estats Units a la dècada de 1930.
Banc de la Reserva Federal El 1982, Thomas Humphrey va escriure:
Thomas Humphrey i Richard Timberlake, al seu llibre del 2019 Gold, the Real Bills Doctrine, and the Fed: Sources of Monetary Disorder 1922–1938, van analitzar la doctrina dels efectes reals (RBD) i els principals responsables implicats en el seu fracàs. Van identificar Adolph C. Miller (1866–1953), membre durant molts anys de la Junta de Governadors de la Reserva Federal, com la persona més responsable. Sota la influència de la RBD, Miller va llançar la seva iniciativa de "Pressió Directa" a finals de 1929. Aquesta iniciativa, una carta enviada a tots els bancs membres del Sistema de la Reserva Federal, va provocar l'onada de fallides bancàries. Nou mil bancs van fer fallida, i el seu fracàs va donar lloc a la contracció d' de la massa monetària que va precipitar la Gran Depressió. La carta de "Pressió Directa" exigia a qualsevol banc comercial que volgués acollir-se a l'assistència de prestador en darrera instància de la Fed que demostrés, més enllà de qualsevol dubte, que ni tan sols havia pensat a concedir préstecs "especulatius", particularment del tipus borsari. Pocs banquers volien exposar-se a un interrogatori tan demolidor. Per evitar aquestes preguntes, els banquers es van abstenir de sol·licitar ajuda d'emergència de liquiditat a la Reserva Federal, tot i que la necessitaven. Això va ser especialment així en la situació de pànic del crac d'octubre de 1929, quan els dipositants bancaris intentaven reemborsar els seus dipòsits a la vista i treure els efectius dels bancs. En lloc de demanar prestades les reserves necessàries a la Fed per fer front a la sortida de fons i exposar-se a l'interrogatori de la "Pressió Directa", aquells bancs van fer fallida en grans quantitats. Humphrey i Timberlake afirmen que la doctrina dels efectes reals és essencialment un "mecanisme metaestable", ja que és "més que" estable. Sostenen que la doctrina mateixa "no implica un sistema ni estable ni inestable", sinó que "depèn completament de l'entorn institucional en què apareix la doctrina".
Clark Warburton, un dels primers monetaristes anteriors a Friedman i Schwartz que va escriure a les dècades de 1940, 1950 i principis de 1960 —en una època en què la majoria dels altres economistes eren keynesians—, va treballar per a la FDIC (Corporació Federal d'Assegurança de Dipòsits) i va ser l'únic economista que Timberlake i Humphrey van poder trobar que, a banda d'ells mateixos, identifiqués la iniciativa de Pressió Directa com una causa principal, si no la causa, de la Gran Depressió. Amb tot, Warburton no va assenyalar Adolph Miller com el principal formulador de la Pressió Directa, tal com han fet Humphrey i Timberlake.
Els economistes Thomas J. Sargent i Neil Wallace van publicar "The Real-Bills Doctrine Versus The Quantity Theory: A Reconsideration" al Journal of Political Economy el 1982. Sostenien que "s'analitzen dues prescripcions de política monetària competidores en el context de models de generacions encavalcades" i que "la prescripció dels efectes reals defensa una intermediació privada lliure o operacions del banc central dissenyades per produir els efectes d'aquesta intermediació. La prescripció de la teoria quantitativa, en canvi, advoca per restriccions a la intermediació privada dissenyades per separar els 'diners' del crèdit. Tot i que els nostres models són coherents amb les prediccions de la teoria quantitativa sobre el comportament de l'oferta monetària i del nivell de preus sota aquestes dues prescripcions polítiques, els models impliquen que la prescripció de la teoria quantitativa del diner no és òptima en el sentit de Pareto i la prescripció dels efectes reals sí que ho és." L'historiador monetari David Laidler ha observat que la versió de Sargent i Wallace de la doctrina dels efectes reals no és la mateixa que la que prevalia als segles XIX i principis del XX.