Guiomar d’Hostalric-Sabastida i de Montbui-Tagamanent, documentada com a Guiomar d'Estalrich o Giomar EstelricANC1-960-T-20, FAPR, lligall 20 (Barcelona, finals del segle XV – Barcelona, 1555) fou una noble catalana del segle XVI, hereva d’un important patrimoni familiar i destacada pel seu paper com a benefactora, mediadora social i figura rellevant en els cercles culturals i religiosos de la Barcelona del Renaixement. Estigué estretament vinculada als ambients lul·lians i mantingué una relació propera amb Ignasi de Loiola i els primers membres de la Companyia de Jesús.M. Ángeles Sáez García, Poder y autoridad femenina en el siglo XVI. Isabel de Josa (1490-1564), Madrid, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2022, cap. 1, «Mujeres de Barcelona», p. XX.

Orígens familiars Guiomar era filla única de Joan d'Hostalric-Sabastida i Llull i de Joana de Montbui i de Tagamanent, i hereva universal dels béns familiars tant per línia paterna com materna. El seu pare exercí càrrecs de gran rellevància política i administrativa, com el d’alcaid del Palau de Palerm i governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya, i obtingué el privilegi de noblesa concedit per Ferran el Catòlic l’any 1513. La residència familiar es trobava al carrer dels Mercaders de Barcelona.M. Cinta Mañé i Manuel Rovira i Solà, Catàleg dels pergamins municipals de Barcelona. Anys 1501-1530 (Volum V), Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, 2010.

La seva àvia paterna, Caterina Llull, descendent de la família Llull i vinculada als cercles mercantils i intel·lectuals de la ciutat, tingué un paper destacat en la gestió dels negocis familiars i en l’educació dels seus fills. A través d’aquesta línia, Guiomar estava emparentada amb diverses famílies influents de la noblesa i la ciutadania honrada catalana, com els Montbui, Requesens, Gualbes, Boixadors, Santcliment i Rocabertí.«L’Arxiu del Palau Requesens ingressa a l’Arxiu Nacional de Catalunya», Cultura Arxius, núm. 29 (juny 2011), p. 6.

Context cultural i religiós Per vincles familiars, Guiomar d’Hostalric estava relacionada amb el cercle lul·lià de Barcelona, entorn intel·lectual que promovia l’obra de Ramon Llull. Diversos parents seus foren patrocinadors de l’Escola Lul·liana i mantingueren una estreta relació amb el monestir de les jerònimes de Sant Maties. La família disposava de privilegis espirituals concedits per l’orde jerònim, fet que reforça el seu paper com a protectora d’iniciatives religioses i culturals.Tomàs Vergés i Forns, Les Jerònimes de Barcelona i la seva història (1475-1980), Barcelona, Monestir de Sant Maties, 1988 (Fundació Mossèn Josep Sanabre, 9), p. XX.

Alguns parents propers de Guiomar també foren seguidors d'Ignasi de Loiola, la qual cosa permet situar-la en un entorn espiritual influït tant pel lul·lisme com per les primeres formulacions de l’espiritualitat jesuítica.J. M. March, «S. Ignacio de Loyola y el B. Ramón Llull. Semejanzas doctrinales», Manresa, vol. 2 (1926), p. XXX.

Matrimoni i activitat pública L’any 1527 es casà amb Francesc de Gralla i Desplà, mestre racional de Catalunya. Malgrat el matrimoni, Guiomar apareix sovint documentada amb el seu cognom propi, fet que reflecteix la seva autonomia patrimonial i social. Exercí funcions d’intermediació per a la col·locació de persones del seu entorn en càrrecs i beneficis, activitat habitual entre dones nobles de l’època amb capacitat d’influència.Maria Adela Fargas Peñarrocha, Família i poder a Catalunya, 1516-1626. Les estratègies de consolidació de la classe dirigent, Barcelona, Fundació Noguera, 1997, p. XX.

Destacà també com a benefactora d'Ignasi de Loiola i dels primers jesuïtes a Barcelona.Rosa M.ª Alabrús Iglesias, «El papel de Cataluña en la proyección hispánica de la Compañía de Jesús», a Ricardo García Cárcel i María Ángeles Pérez Samper (eds.), Semblanzas catalanas. La Cataluña plural en la España global, Madrid, Cátedra, 2024, p. 13. Contribuí econòmicament a diverses iniciatives vinculades a la Companyia de Jesús, com el sosteniment dels orfes instruïts pels jesuïtes, el lloguer d’habitatges per a la residència dels pares de la Companyia i l’adquisició de vestimenta per a infants necessitats. Pierre FavreFabri Monumenta. Beati Petri Fabri, primi sacerdotis e Societate Iesu, epistolae, memoriale et processus, Roma, Monumenta Historica Societatis Iesu, vol. 48, p. 433, «Carta de Fabro a Ignasi de Loiola. Barcelona, 21 de juny de 1546». la descrigué com a “filla de confessió” i recomanà la seva persona a tota la Companyia. Mantingué igualment relacions amb altres comunitats religioses, com els franciscans de l'Observança, el monestir de Jerusalem i diverses parròquies i monestirs on feia celebrar responsos anuals.Saéz García, M. Ángeles (2018). Creure, somiar, lluitar: Barcelona en femení i l'aventura espiritual d'Isabel de Josa (1490-1564). Tesi doctoral, dir. Ricardo García Cárcel, Universitat Autònoma de Barcelona, capítol 3.2.4 “Guiomar d'Hostalric. Una “gentil dama””, pàg. 102.

Conflictes familiars A partir de la dècada de 1540, la vida de Guiomar estigué marcada per greus conflictes familiars, especialment arran del matrimoni de les seves filles. El desacord amb el seu marit sobre el casament de la filla gran, Jerònima, desembocà en un escàndol públic quan Francesc de Gralla segrestà les filles del matrimoni per imposar-ne els enllaços. L’afer arribà fins a la cort, i el príncep Felip (el futur Felip II) intervingué ordenant que les filles fossin posades sota custòdia al monestir de Montsió.Pere Molas Ribalta (2001). «Dames del Renaixement». Pedralbes. Revista d'Història Moderna, núm. 21, p. 53-56.

Finalment, Jerònima es casà amb Lluís de Requesens malgrat l’oposició paterna, fet que comportà el seu desheretament per part de Francesc de Gralla. Arran d’aquest conflicte, fou documentada sovint com a Jerònima d'Estalrich, adoptant preferentment el cognom matern per distanciar-se de la branca paterna i reivindicar el llinatge dels Hostalric. Per la seva banda, Lucrècia es casà amb Francesc de Montcada, comte d'Aitona, també sense el consentiment matern. Aquests matrimonis provocaren desheretaments creuats i nombrosos plets judicials entre els membres de la família, així com l’expulsió de Guiomar de la llar conjugal.Raimundo Antonio Rodríguez Pérez, Un linaje aristocrático en la España de los Habsburgo: los marqueses de los Vélez (1477-1597), tesi doctoral, Universidad de Murcia, Departamento de Historia Moderna, Contemporánea y de América, Facultad de Letras, 2010, p. 331.

Últims anys i mort Guiomar passà els seus darrers anys allunyada del seu marit i residí al Palau Menor Dels Requesens, on vivia la seva filla Jerònima. El seu testament, obert el 22 de març de 1555, és un document excepcionalment dur, en què expressa ressentiment envers la seva filla Lucrècia, a la qual responsabilitza directament de la ruptura matrimonial amb el seu marit, i no inclou les habituals clàusules pietoses ni llegats a institucions religioses, fet que contrasta amb la seva trajectòria anterior. Morí l’any 1555, després d’un període marcat per la malaltia, els litigis familiars i la ruptura amb part del seu entorn espiritual.Sáez García, "Creure, somiar, lluitar...", p. 102.

Referències

Categoria:Nobles catalans