miniatura|Antonio Marañón, el Trapense, litografia de Friedrich August Fricke (1784-1858). «El Trapenc«», va ser un dels caps de partides realistes més coneguts. Segons l'afrancesat Sebastián Miñano la seva «extravagant» indumentària («Porta sempre un saial i una capa idèntica, amb una caputxa bastant elevada. Tenia el cap afaitat. Un crucifix suspès sobre el seu pit; porta un gran rosari com a cinturó») «ha contribuït singularment a exaltar als pobles a favor seu, perquè el miren com a un home inspirat per Déu, comparable a aquells dels que es parlen a les escriptures». Les partides reialistes van ser grups guerrillers absolutistes que es van formar a Espanya durant el Trienni Liberal (1820-1823) per a intentar derrocar el règim constitucional que va sorgir de la Revolució de 1820 i restablir el poder absolut del rei Ferran VII. Van constituir el braç armat de la «contrarevolució», «entesa com el conjunt d'estratègies polítiques posades en marxa per les velles elits reaccionàries per a acabar amb la revolució i el liberalisme», i que va començar des del mateix moment en què Ferran VII va jurar el 9 de març de 1820 per primera vegada la Constitució de 1812 ja que qui la va dirigir va ser el propi rei. El marquès de las Amarillas així ho va reconèixer en les seves memòries: «cap [dels ministres] podia ignorar que el Rei protegia ocultament els aixecaments contra la Constitució que li havien obligat a jurar». En realitat Ferran VII mai va arribar a acceptar el règim constitucional i des del primer moment, comptant amb la complicitat dels membres de la cort i d'alts càrrecs de l'Estat també contraris a la causa liberal, va conspirar per a derrocar-lo.
Encara que van aparèixer algunes el 1820, va ser a partir de la primavera de 1821 quan van proliferar i el moment de major auge el van aconseguir a l'any següent, donant lloc a Catalunya, Navarra i el País Basc a una situació d'oberta guerra civil que es va saldar inicialment amb la seva derrota pels exèrcits constitucionalistes el que va obligar els realistes a fugir a França (o a Portugal). Però la invasió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís iniciada a l'abril de 1823, als quals es van sumar les tropes reialistes espanyoles reorganitzades a França i les partides realistes que havien sobreviscut a l'ofensiva constitucionalista, va suposar el triomf definitiu de la contrarevolució. El rei Ferran VII va ser «rescatat» de la seva «captivitat», el règim constitucional abolit i el absolutisme restaurat.
Història Les partides reialistes van començar a actuar des dels inicis del règim constitucional —les primeres de les quals es té notícia van aparèixer a Galícia en una data tan inicial com abril de 1820—, organitzades per absolutistes exiliats a França i connectats amb el Palau Reial. Els mètodes i la manera d'operar de les partides eren molt semblants als que havia utilitzat la guerrilla durant la "Guerra del francès" (precisament algun d'aquells guerrillers militaran en el bàndol realista). Segons Pedro Rújula i Manuel Chust, la continuïtat amb la guerrilla de la Guerra del francès és el que explicaria que no costés massa posar-les en marxa: «Molts dels combatents contra els francesos havien adquirit no sols el costum d'usar les armes i de reunir-se per a defensar amb elles els interessos de la comunitat local, sinó que s'havien familiaritzat amb discursos legitimadors de les seves accions que remetien al rei, a la religió i a la pàtria». El marquès de Mataflorida, una de les principals figures de l'exili realista i agent de Ferran VII, va escriure en un Manifest que va publicar a França al desembre de 1821 que «per efecte de [la] opressió, partides armades han aparegut pertot arreu, que pesen sobre els pobles, però els ajuden a mantenir la seva independència i la insubordinació a tota autoritat constitucional, de la legitimitat de la qual no poden convèncer-se».
Els caps de les partides van ser en la seva majoria eclesiàstics (a Navarra el 50%), nobles (a Galícia el 45%), propietaris i pagesos (a Catalunya també cal incloure als Mossos d'Esquadra). Quant als seus integrants, Ramon Arnabat ha destacat «que la immensa majoria dels enrolats en les partides reialistes no tenien cap propietat, pertanyien a les classes més pobres de la societat i es guanyaven la vida treballant per a altres ja fora a jornal o en parceria, amb la matisada presència d'artesans i menestrals, i teixidors, en algunes ciutats mitjanes. [...] En resum, els petits pagesos i els jornalers, els teixidors i els artesans i menestrals conformen la base social del reialisme».
Encara que al principi no van tenir molta entitat, a partir de la primavera de 1821 es va produir un gran creixement de les partides realistes. El seu radi d'acció «es va anar desplaçant del sud (Andalusia) i del centre peninsular (la Manxa) cap al nord: Galícia, Astúries, Castella i Lleó, Extremadura, el País Basc, Navarra, Aragó; País Valencià i Catalunya; i el seu número es va triplicar entre 1820 i 1821». Les més conegudes van ser la del capellà Jerónimo Merino, que actuava sobretot a Burgos; la de Joaquim d'Ibáñez-Cuevas i de Valonga, baró d'Eroles, i la d'Antonio Marañón, el Trapense, que actuaven a Catalunya; la de Pedro Zaldívar, que actuava per la Serranía de Ronda; la de Manuel Hernández, El Abuelo, que actuava per Madrid i Aranjuez; o la de Manuel Freire de Andrade i el canonge de Santiago Manuel Chantre, que van formar la Junta Apostòlica a Galícia.
L'auge de les partides realistes va ser conseqüència de la connexió de la contrarevolució de les velles elits reaccionàries, present des dels inicis del Trienni, amb l'«antirevolució», «entesa com el conjunt de respostes de les classes populars agreujades cultural i socialment per la praxi revolucionària i liberal». «La confluència entre la contrarevolució i l'antirevolució sota l'hegemonia de la primera, va conformar el bloc que denominem "realista" perquè el que les unifica és la lluita contra el sistema constitucional i la defensa del poder absolut del rei i de l'hegemonia cultural de l'Església catòlica». miniatura|esquerra|Pedro Zaldívar, cap de la partida realista que va actuar per la Serranía de Ronda. Precisament serà l'Església catòlica, decantada majoritàriament en contra del règim liberal a causa de la desamortització, la que va exercir un paper decisiu en la formació i la consolidació de l'aliança entre les elits contrarevolucionàries i les capes populars «antirevolucionàries», facilitant-la —«el clergat local controlava els principals espais de sociabilitat formal pagesa: les parròquies, les confraries o les festes populars»— i desenvolupant «una important tasca propagandística de descrèdit [del règim constitucional] aprofitant la seva posició social i els ressorts de poder moral que encara conservava» i canalitzant el descontentament social cap al realisme. A més de la participació directa de molts clergues en les partides, a vegades comandades per algun d'ells com en el cas del famós cura Merino, l'Església, i especialment el clergat regular, li va proporcionar al bloc realista el suport ideològic en desenvolupar un discurs de guerra religiosa que va calar sobretot en el món rural on, a diferència de les ciutats, no podia ser contrarestat pel discurs liberal. Aquest discurs contrarevolucionari també va penetrar en el món dels oficis d'alguns nuclis urbans i entre els desocupats i els desarrelats.
Com ha destacat Ramon Arnabat, va ser «a les viles i ciutats mitjanes en crisis i amb una forta presència eclesiàstica, on primer van connectar la contrarevolució i l'antirevolució». En elles es van produir revoltes que van estar precedides d'una intensa campanya antirevolucionària orquestrada generalment pel clergat i que seguien un patró semblant. «A partir d'alguna decisió de les autoritats locals o nacionals que xocava amb els interessos morals o materials de les classes populars urbanes, les forces contrarevolucionàries aconseguien mobilitzar i capitalitzar l'antirevolució generada». I el que, segons Arnabat, explica que el malestar social es traduís en una acció política contrarevolucionària, és a dir, que l'antirevolució s'integrés en la contrarevolució, és l'existència de «xarxes contrarevolucionàries, integrades per alguns nobles, membres de la jerarquia eclesiàstica, sectors de la pagesia acomodada i caps de partida, que són els que recluten, armen i paguen les partides realistes, canalitzant necessitats i sentiments. I aquí juguen un paper fonamental algunes autoritats locals que posen els ajuntaments que controlen al servei de la contrarevolució».
miniatura|El cura Merino, cap guerriller que va combatre als francesos durant la Guerra del francès, i que durant el Trienni va encapçalar una partida realista molt activa que va donar suport a la invasió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. En la cúspide de la contrarevolució es trobava el rei. Nogensmenys, Pedro Rújula adverteix que «no pot afirmar-se que ell fos l'únic cap de la conspiració. Això ens porta a entendre la contrarevolució com una xarxa de complicitats que s'articula a partir de diversos focus... El seu paper, per sobre de tot, és dotar de coherència a la contrarevolució aportant l'element que li donés unitat al moviment; la d'un rei paternal, estimat pel poble —tant que pren les armes en la seva defensa— i despullat del seu legítim tron per una minoria conspiradora i sectària».
Durant la primavera de 1822 es van incrementar notablement les accions de les partides realistes (sobretot a Catalunya, Navarra, el País Basc, Galícia, Aragó i València, i de forma més esporàdica a Astúries, Castella la Vella, Lleó, Extremadura, Múrcia, Andalusia i Castella la Nova). Un fet decisiu va ser la presa de la Seu d'Urgell el 21 de juny ja que «a partir d'aquest moment la contrarevolució va comptar amb un nucli rebel en territori espanyol. Era una de les condicions que havia imposat França per a prestar el seu suport al rei. Quan va arribar la notícia a Aranjuez els cortesans van elevar l'ànim i van reprendre amb nova energia l'activitat conspirativa».
L'aixecament realista es va estendre de tal manera que «durant l'estiu i la tardor a Catalunya, País Basc i Navarra es va viure una veritable guerra civil en la qual era impossible quedar al marge, i de la qual va sortir molt mal parada la població civil d'un i un altre bàndol: represàlies, requises, contribucions de guerra, saquejos, etc.». Els realistes van arribar a formar un exèrcit que va comptar entre 25.000 i 30.000 homes.
Tanmateix les mesures militars adoptades per les Corts i pel Govern liberal exaltat d'Evaristo San Miguel —que se sumaven a la declaració de l'estat de guerra a Catalunya el 23 de juliol — van donar els seus fruits i durant la tardor i l'hivern de 1822-1823, després d'una dura campanya que va durar sis mesos, els exèrcits constitucionals, un dels generals dels quals era l'antic guerriller Espoz y Mina, li van donar la volta a la situació i van obligar als reialistes de Catalunya, Navarra i País Basc a fugir a França (uns 12 000 homes) i als de Galícia, Castella la Vella, Lleó i Extremadura a fugir a Portugal (uns 2000 homes).
Però la situació va donar la bolcada definitiva quan el 7 d'abril de 1823 va començar a travessar la frontera espanyola l'exèrcit francès dels «Cent Mil Fills de Sant Lluís» que comptava amb el suport de tropes reialistes espanyoles que s'havien organitzat a França abans de la invasió —entre 12.000 i 35.000 homes, segons les diverses fonts— i a les quals es van anar sumant conforme van anar avançant les partides realistes que havien sobreviscut a la seva derrota per l'exèrcit constitucional. Diversos historiadors, com Juan Francisco Fuentes, han destacat la paradoxa que molts dels integrants de les partides i de les tropes realistes de suport havien lluitat quinze anys abans contra els francesos en la Guerra del francès.
Referències
Bibliografia
Categoria:Segle XIX a Espanya