Joan d'Hostalric-Sabastida i Llull (segle XV — abans de 1524) fou un cavaller i alt funcionari català al servei de la Corona d'Aragó, membre destacat de la branca barcelonina del llinatge Hostalric-Sabastida. És documentat també com Johan Stalrich Çabastida o Juan Deztalrich Çabastida en fonts coetànies.Joan Hostalric-Sabastida Llull apareix com a Stalrich a Manuscrit Letres de batalla (BNE, 18444); i també com Deztalrich a Catàleg de pergamins municipals de Barcelona, any 1501-1530, Vol. V, perg. 1513 i 1767.
Origen familiar Era fill de Joan d'Hostalric i Sabastida, veguer de Barcelona i vicealmirall de Catalunya, i de Caterina Llull i Gualbes, mercadera vinculada a l’entorn comercial barceloní i a les xarxes econòmiques entre Catalunya i Sicília. Procedia, per tant, d’un entorn familiar que combinava la petita noblesa cavalleresca d’origen feudal amb una creixent inserció en l’administració reial i el món mercantil urbà.Gemma Teresa Colesanti, Caterina Llull i Çabastida: una mercantessa catalana nella Sicilia del ‘400, tesi doctoral, Universitat de Girona, Departament de Geografia, Història i Història de l'Art, Facultat de Lletres, 2005.
El llinatge Hostalric tenia un origen medieval vinculat als castlans del castell d'Hostalric i al vescomtat de Cabrera, on els seus membres apareixen des del segle XII exercint funcions militars i jurisdiccionals.Fluvià i Escorsa, Armand de (s. a.). Nobiliari General Català. Barcelona: Institució Catalana de Genealogia i Heràldica. 11 vols. Tanmateix, entre els segles XIV i XVI la família participà d'un procés de transformació social compartit per nombrosos llinatges del Principat, que afavorí una progressiva projecció cap als àmbits urbans, administratius i econòmics de la Corona d'Aragó, especialment a Barcelona, un dels principals centres polítics i comercials del país.Sobrequés i Vidal, Santiago. Els barons de Catalunya. Barcelona: Vicens Vives, diverses edicions.
En aquest context destaca la figura de Berenguer d'Hostalric, cavaller de la mitjana noblesa catalana actiu entre finals del segle XIV i inicis del XV, vinculat al servei de la Corona d'Aragó i titular de diversos dominis senyorials. La documentació patrimonial conservada mostra que instituí com a hereus universals el seu fill Bartomeu d’Hostalric i el seu nét Joan d’Hostalric i Sabastida, fill d’Antoni Sabastida, olim Hostalric, i d’Elionor d’Hostalric. Antoni, també fill de Berenguer, fou mercader i alt funcionari actiu a Sicília, i apareix documentat amb el nom de Sabastida, mentre que el seu fill Joan mantingué la vinculació amb ambdós llinatges sota la forma d’Hostalric i Sabastida.Laura Miquel Milian, «Vivir de rentas en la Cataluña del siglo XV: el caso del caballero Bartomeu Santjust», Edad Media. Revista de Historia, 24 (2023), p. 487. Per una altra banda, la branca materna dels Llull vinculava la família a tradicions intel·lectuals i religioses associades al lul·lisme, que posteriorment tindrien continuïtat en el mecenatge cultural de la descendència.Saéz García, M. Ángeles (2018). Creure, somiar, lluitar: Barcelona en femení i l'aventura espiritual d'Isabel de Josa (1490-1564). Tesi doctoral, dir. Ricardo García Cárcel, Universitat Autònoma de Barcelona, capítol 3.2.4 “Guiomar d'Hostalric. Una “gentil dama””, pàg. 102.
Carrera política i administrativa miniatura|Lletra de batalla, Barcelona, 1502, Johan Stalrich Çabastida contra Ferrando Sarriera. Manuscrit de Lletres de batalla, BNE, signatura 18444. Joan d'Hostalric-Sabastida i Llull desenvolupà una carrera al servei directe de la monarquia, ocupant diversos càrrecs d’importància en la governació dels territoris de la Corona d'Aragó.
L'any 1510 fou nomenat alcaid del palau reial de Palerm, fet que evidencia la seva integració en l’administració siciliana vinculada a la monarquia catalanoaragonesa.
Entre 1512 i 1520 exercí com a governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya, territoris fronterers d’especial rellevància estratègica. En aquest càrrec també actuà com a conseller reial, camarlenc i vicegerent del governador general, consolidant una posició de confiança dins l’aparell administratiu reial.
El 1513 fou admès a l'Orde de l'Esperó d'or, distinció cavalleresca que reconeixia serveis destacats a la monarquia. En el mateix període, obtingué també el privilegi de noblesa atorgat per Ferran el Catòlic.Francisco José Morales Roca, Caballeros de la Espuela Dorada. Principado Cataluña. Dinastía Trastamara, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 1988, [ISBN 9788400068448](https://ca.wikipedia.org/wiki/Special:BookSources/9788400068448), [Casa del Libro](https://www.casadellibro.com/libros/caballeros-espuela-dorada-principado-cataluna-dinastia-trastamar-a/9788400068448/552442).
Patrimoni i residència miniatura|Pati gòtic de la Casa Padellàs de Barcelona, residència impulsada per Joan d'Hostalric-Sabastida i Llull, actualment integrada al Museu d'Història de Barcelona. Joan d'Hostalric-Sabastida i Llull impulsà la construcció d’un casal urbà a Barcelona, que es convertí en una de les residències més notables del seu llinatge. Aquest edifici és identificat amb la posterior casa Padellàs, actual seu del Museu d'Història de Barcelona.MARIÀ CARBONELL I BUADES, «De Marc Safont a Antoni Carbonell: la pervivencia de la arquitectura gótica en Cataluña», Artigrama, núm. 23 (2008), p. 147.
Descendència i llegat El seu matrimoni amb Joana de Montbui i de Tagamanent reforçà les connexions de la família amb la noblesa territorial catalana, establint vincles amb llinatges de la baixa i mitjana noblesa vinculats a la gestió de quadres i senyories locals. D'aquesta unió nasqué la seva única filla, Guiomar d'Hostalric, que heretà els patrimonis familiars tant paterns com materns. El seu matrimoni amb Francesc de Gralla i Desplà, mestre racional de Catalunya, establí una aliança amb un dels principals llinatges de l’administració reial catalana.«L’Arxiu del Palau Requesens ingressa a l’Arxiu Nacional de Catalunya», Cultura Arxius, núm. 29 (juny 2011), p. 6.
Referències
Categoria:Nobles catalans històrics