El general Sir Kenneth Arthur Noel Anderson, KCB, MC (25 de desembre de 1891 - 29 d'abril de 1959) va ser un oficial superior de l'exèrcit britànic que va servir en les dues guerres mundials. Se'l recorda principalment com el comandant del Primer Exèrcit britànic durant l'Operació Torxa, la invasió aliada del nord d'Àfrica i la posterior campanya de Tunísia, que va acabar amb la captura de gairebé 250.000 soldats de l'Eix. De caràcter reservat en aparença, no va buscar popularitat ni entre els seus superiors ni entre el públic.
El seu superior americà, el general Dwight D. Eisenhower, va escriure que era "directe, de vegades fins al punt de la grolleria". En conseqüència, és menys conegut que molts dels seus contemporanis. Segons Richard Mead, però, "va gestionar una campanya difícil amb més competència del que suggereixen els seus crítics, però la competència sense talent no era suficient per a un comandant superior el 1944".
Biografia Primers anys i Primera Guerra Mundial Kenneth Arthur Noel Anderson va néixer el 25 de desembre de 1891 a Madràs, Índia britànica, fill d'Arthur Robert Anderson, un enginyer ferroviari escocès, i Charlotte Gertrude Isabella Duffy Fraser.
Va ser enviat a Anglaterra, on va estudiar a la Charterhouse School i al Royal Military College de Sandhurst abans de ser nomenat sotstinent dels Seaforth Highlanders, un regiment d'infanteria de línia de l'exèrcit britànic, el 19 de setembre de 1911. Va ser enviat a unir-se al 1r Batalló a l'Índia britànica i va ser ascendit a tinent el 29 de novembre de 1913.
Encara a l'Índia, en esclatar la Primera Guerra Mundial a l'agost de 1914, el batalló d'Anderson, comandat per Archibald Ritchie, va ser enviat al Front Occidental, on va arribar a finals del mes següent, com a part de la Brigada Dehra Dun de la 7a Divisió (Meerut), i va romandre amb el seu batalló durant les moltes batalles en què va participar. Va ser ascendit al rang interí de capità el 10 d'abril de 1915, i a capità l'1 d'octubre de 1915.
Entre el 24 de desembre de 1915 i el 3 de juliol de 1916, va ser ajudant del 23è Batalló (Servei) dels Fusellers de Northumberland (4t Escocès de Tyneside), una unitat de l'Exèrcit de Kitchener que servia com a part de la 102a Brigada (Escocesa de Tyneside) de la 34a Divisió. Va ser guardonat amb la Creu Militar (MC) per valentia en acció i va ser ferit durant la batalla del Somme el primer dia de la batalla, l'1 de juliol de 1916. Anderson va ser una de les 629 baixes, que incloïen 19 oficials, que va patir el batalló aquell dia. La citació per la seva Creu Militar deia:
Va trigar divuit mesos a recuperar-se de les ferides rebudes, abans de reincorporar-se al 1r Batalló de Seaforths, que aleshores era a Palestina, just a temps per celebrar la victòria. Va ser nomenat major interí el 12 de maig de 1918, i va tornar a ser capità el juliol de 1919.
El 12 de febrer de 1918, Anderson es va casar amb Kathleen Lorna May Gamble (1894–1983), l'única filla de Sir Reginald Arthur Gamble i la seva esposa Jennie. El seu germà era el capità Ralph Dominic Gamble, dels Coldstream Guards. Van tenir dos fills, Michael Iain Anderson, nascut el 1927, i una filla.
Període d'entreguerres La carrera militar d'Anderson durant el període d'entreguerres va ser activa. Va servir com a ajudant dels Scottish Horse del 1920 al 1924, i va ser ascendit a major durant aquest càrrec. Va assistir a l'Acadèmia de l'Estat Major de Quetta del 1927 al 1928, on aparentment no li va anar gaire bé. El seu superior, el coronel Percy Hobart, pensava que era "qüestionable si tenia la capacitat de desenvolupar-se gaire". Altres membres del consell de l'estat major també tenien reserves, però "esperaven que pogués ser suficient".Lippman, David H., World War II Plus 55, Entre els seus companys d'estudis durant el seu any allà hi havia diversos que assolirien un alt comandament, com ara Frederick Morgan, David Cowan, Geoffrey Bruce, Harold Briggs, juntament amb Ronald Hopkins de l'exèrcit australià. Els anteriors incloïen William Slim i James Steele, mentre que els inferiors incloïen Douglas Gracey, John Crocker, Henry Davies, Colin Gubbins i l'australià George Vasey i E. L. M. Burns de l'exèrcit canadenc.
Anderson, després de graduar-se a Quetta, va esdevenir oficial de l'estat major de grau 2 (GSO2) a la 50a Divisió (Northúmbria), una formació de l'Exèrcit Territorial (TA) . El 1930, Anderson va ser ascendit a tinent coronel el 2 de juny de 1930 i va esdevenir comandant (CO) del 2n Batalló de Seaforths a la Frontera Nord-oest, fet pel qual va ser esmentat als despatxos i, en tornar a Escòcia com a coronel, [ 18 ] va passar a comandar la 152a Brigada d'Infanteria (Seaforth i Cameron), que formava part de la 51a Divisió d'Infanteria (Highland), una altra unitat de l'Exèrcit Territorial, a l'agost de 1934. Encara com a coronel, el març de 1936 va ser nomenat per a un lloc de treball d'estat major (GSO1) a l'Índia i el gener de 1938 va ser nomenat brigadier interí al comandament de l'11a Brigada d'Infanteria, que formava part de la 4a Divisió d'Infanteria, aleshores comandada pel Major-General Dudley Johnson, que va entrenar dur, malgrat l'equipament inadequat.
Segona Guerra Mundial França i Bèlgica Poc després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, el setembre de 1939, Anderson va dirigir l'11a Brigada, que encara formava part de la 4a Divisió, a l'estranger, a França, on va passar a formar part de la Força Expedicionària Britànica (BEF). Anderson va servir amb la BEF durant tot el període de la "Guerra de Broma" i durant la Batalla de França el maig de 1940 i, quan el major general Bernard Montgomery, oficial general al comandament (GOC) de la 3a Divisió d'Infanteria, va ser ascendit a comandar el II Cos durant l'evacuació de França, el tinent general Sir Alan Brooke, que marxava, va triar Anderson, de qui tenia una alta estima, per prendre el comandament temporal de la 3a Divisió de Montgomery.
Regne Unit miniatura|esquerra|El tinent general Kenneth Anderson, dret a la dreta de Winston Churchill, darrere seu hi ha el major general Brian Horrocks (el més a prop de la càmera) en un tanc Covenanter del 4th/7th Royal Dragoon Guards fent la salutació en una inspecció de la 9a Divisió Cuirassada prop de Newmarket, Suffolk , el 16 de maig de 1942. En tornar al Regne Unit després de la retirada de Dunkerque, Anderson va tornar breument a la seva 11a Brigada. Tanmateix, el 13 de juny va ser ascendit al rang interí de major-general i es va convertir en comandant general de la 1a Divisió d'Infanteria, que havia lluitat a França. El seu rang de major general es va fer permanent el 17 de juny de 1940 (amb antiguitat retroactiva al 26 de juliol de 1938). La divisió tenia l'encàrrec de defensar la costa de Lincolnshire contra una invasió alemanya i servia sota el comandament del I Cos, comandat pel tinent general Sir Harold Alexander, que havia comandat la 1a Divisió a França i amb qui Anderson es trobaria més tard, que servia sota el Comandament Nord. L'11 de juliol va ser nomenat Company de l'Orde del Bany, i el 26 de juliol de 1940 va ser de nou esmentat en despatxos pel seu servei a França i Bèlgica.
El 18 de maig de 1941, Anderson va lliurar la divisió al major general Edwin Morris i va ser ascendit al rang interí de tinent general i se li va atorgar el comandament del VIII Cos, que va comandar fins al desembre abans d'assumir el comandament del II Cos. Tanmateix, la durada de la seva estada al II Cos no va ser llarga, ja que a l'abril de 1942, després de ser succeït com a GOC pel tinent general James Steele, va ser ascendit a Oficial General Comandant en Cap (GOC-in-C) del Comandament Oriental. El 19 de maig, el seu rang de tinent general va passar a ser temporal.
Malgrat la seva manca d'experiència en el comandament de formacions més grans en batalla, a l'agost de 1942 Anderson va rebre el comandament del Primer Exèrcit , substituint el tinent general Edmond Schreiber, que havia desenvolupat una malaltia renal i no es considerava prou apte per al servei actiu en la participació planificada de l'exèrcit a l'Operació Torxa, nom en clau per a la invasió aliada del Nord d'Àfrica francès. El primer substitut, el tinent general Sir Harold Alexander, havia estat seleccionat gairebé immediatament per substituir el general Sir Claude Auchinleck com a comandant en cap (C-in-C) del Comandament de l'Orient Mitjà al Caire, Egipte, i el seu substitut, el tinent general Bernard Montgomery, va ser redirigit al desert occidental per comandar el Vuitè Exèrcit britànic, després de la mort del tinent general William Gott, el candidat original. Anderson, per tant, es va convertir en el quart comandant en no més d'una setmana. Malgrat el seu nou nomenament, encara era una mica estrany que Anderson, sense experiència en el comandament en batalla de res per sobre d'una brigada, rebés una tasca tan important. La raó més probable és que, fins i tot en aquesta etapa de la guerra, simplement no hi havia prou comandants superiors experimentats per a tothom. Un home en particular que creia que això era cert era l'aleshores Cap de l'Estat Major Imperial (CIGS), el general Sir Alan Brooke, que havia estat comandant del cos d'Anderson a França dos anys abans. Al seu diari, a l'octubre de 1941, va escriure: "...és lamentable com de pobres som en comandants d'exèrcit i de cos; hauríem de treure'n diversos, però Déu sap on trobarem alguna cosa molt millor". Malgrat això, Brooke en realitat es va formar una opinió molt alta d'Anderson, tot i que això s'esvairia amb el temps.
Nord d'Àfrica Vegeu també: Operació Torxa, i Campanya de Tunísia miniatura| El tinent general KAN Anderson (dreta) en una visita al quarter general de la 78a Divisió d'Infanteria a Tunísia, gener de 1943. El brigadier C. B. McNabb, de l'Estat Major General de Brigada (BGS) d'Anderson, és a l'esquerra, amb el major general Vyvyan Evelegh, del Cos de Combat de la 78a Divisió, a la dreta. Després dels desembarcaments de Torch, que van tenir lloc a principis de novembre de 1942, tot i que gran part de les seves tropes i equipament encara no havien arribat, Anderson estava disposat a fer un avanç ràpid des d'Algèria cap a Tunísia per evitar l'ocupació de l'Eix després del col·lapse de l'administració francesa de Vichy allà. La seva força, en aquesta etapa amb prou feines una divisió, va participar a finals de 1942 en una cursa vers Tunis abans que l'Eix pogués augmentar les seves forces i llançar un contraatac. La cursa va fracassar tot i que elements de la seva força van arribar a 26 km de Tunis abans de ser rebutjats.
A mesura que més forces aliades arribaven al front, van patir una manca de coordinació. Finalment, a finals de gener de 1943, el general Dwight D. Eisenhower, el comandant suprem aliat americà al Teatre d'Operacions del Mediterrani (MTO), va persuadir els francesos perquè posessin el seu nou XIX Cos sota el comandament del Primer Exèrcit i també va donar a Anderson la responsabilitat de l'"ocupació general de les tropes americanes", concretament el II Cos dels Estats Units, comandat pel major general Lloyd Fredendall. El control encara resultava difícil amb forces repartides en 320 km de front i mitjans de comunicació deficients (Anderson va informar que va recórrer més de 1.600 km en quatre dies per parlar amb els comandants del seu cos).Anderson (1946), p. 8 Anderson i Fredendall tampoc van aconseguir coordinar i integrar correctament les forces sota el seu comandament.Atkinson (2003), p. 324 Els subordinats recordarien més tard la seva absoluta confusió en rebre ordres contradictòries, sense saber quin general obeir: Anderson o Fredendall. Mentre que Anderson estava en privat horroritzat per les deficiències de Fredendall, semblava paralitzat per la necessitat de preservar un front aliat unit, i mai va arriscar la seva carrera protestant enèrgicament (o amenaçant de dimitir) pel que molts dels seus subordinats americans consideraven una estructura de comandament insostenible.