El Pozo de Quilmes o Chupadero Malvinas,"Chupar" era l'eufemisme que utilitzaven les forces armades i de seguretat per a referir-se a la privació il·legal de la llibertat al fet que sotmetien a les persones. va ser un centre clandestí de detenció i maternitat clandestina argentí que va funcionar en la Brigada de Recerques de la Policia de la Província de Buenos Aires fins a gener de 1979, en el marc de la dictadura autodenominada Procés de Reorganització Nacional. Allí van romandre captives 251 persones, algunes segrestades dins de l'Operació Còndor.

Estava dins de la jurisdicció de l'Àrea 111, a càrrec del Batalló Dipòsit d'Arsenals 601, que al seu torn responia a la Subzona 11 (X Brigada d'Infanteria Mecanitzada).

Des de 1998 funciona allí la Delegació Departamental de Recerques (DDI) de Quilmes. A partir de 2017 va passar a ser Lloc de Memòria.

Descripció El Pozo de Quilmes, en la intersecció d’Allison Bell i Garibaldi, va complir una funció específica dins del circuit de centres clandestins de la Província de Buenos Aires (“Circuito Camps”), com a baula de “dipòsit de presoners”, lloc d'obtenció d'informació, i un dels passos previs a la decisió sobre el destí de cada detingut-desaparegut: el trasllat final (assassinat) o la “legalització”, per a la qual passava per alguna comissaria i després era destinat a algun penal.

Pel Pozo de Quilmes van passar presoners de l'Uruguai, Paraguai i Xile. En la dependència van tenir una participació activa repressors de l'Exèrcit uruguaià que interrogaven i torturaven als detinguts il·legals d'aquesta nacionalitat. La integració del Pozo a l'Operació Còndor es va cristal·litzar de manera més paradigmàtica amb el cas dels presoners i repressors uruguaians.

No sempre ingressava presoners il·legals pel mateix lloc, però en la majoria dels casos es realitzava pel garatge de l'edifici de quatre plantes, sobre el carrer Garibaldi, travessant una porta gran pesada que corria per un riel. Des d'aquest garatge, s'accedia a l'escala que portava als pisos superiors, on es trobaven els calabossos. A través de les petites finestres d'aquests calabossos es podia veure l'edifici de l'Hospital Iriarte, a dues quadres.

Quan la Brigada va deixar de ser utilitzada com a centre clandestí de detenció, i abans que la Conadep realitzés inspeccions oculars amb supervivents, tots dos edificis van ser modificats per a ocultar els seus trets més recognoscibles. En l'edifici dels calabossos, es va treure la porta gran de ferro (encara que el riel sobre el qual corria va romandre), es va ocultar l'escala estreta per la qual ascendien i descendien els presoners, es va tapiar la graella i es van pintar les parets dels calabossos i cel·les.

Maternitat clandestina Aquest ccd, juntament amb El Vesubio, va tenir un nombrós cabal d'embarassades detingudes que eren traslladades a altres centres al moment del part. Es van establir connexions sistemàtiques entre el Pou de Quilmes i el Pozo de Banfield (lògica del circuit Camps): després de parir, les mares eren desaparegudes i les seves bebès robats.

El de Quilmes no estava preparat per a naixements en captivitat, per això el seu funcionament respecte de les embarassades no va tenir un caràcter sistemàtic: cada cas va tenir característiques particulars i és difícil una generalització. No obstant això, és possible marcar una tendència, sobretot referent a la connexió que aquest ccd va mantenir amb el Pozo de Banfield en aquest aspecte puntual: és factible inferir que va ser degut a aquesta falta d'infraestructura que la Brigada de Quilmes va establir una connexió tan fluida amb el Pou de Banfield respecte de les embarassades. De fet —i sense considerar els casos de les presoneres encintes que van perdre els seus bebès o que van ser alliberades abans del part—, de les cinc que van estar en aquest Pou els embarassos del qual van arribar a terme en captivitat, tres van ser traslladades a Banfield per al part.

Repressors Allí, les parteres solien ser “ateses” pel metge policial Jorge Antonio Bergés, que visitava més el Pozo de Banfield que la Brigada de Quilmes.

Altres víctimes van denunciar la presència del capellà torturador Christian Von Wernich entre novembre de 1977 i febrer de 1978.

Reconeixement de Conadep El reconeixement d'aquest Pozo per la CONADEP va ser el 18 de maig de 1984, juntament amb una desena de testimonis, els qui van situar amb precisió els llocs on havien estat detinguts, molt més com que alguns guàrdies els permetien baixar-se les benes dels ulls.

Tots els testimonis van reconèixer l'entrada per la qual s'ingressava al Centre des del garatge, encara que la porta gran va ser modificada, sense que hagin desaparegut les petjades dels riells pels quals corria. Oculta per un envà de ciment està l'escala caragol que comunicava el garatge, la sala d'admissió i el "quiròfan" amb les altres instal·lacions.

Testimoniatges María Kubik de Marcoff va assenyalar el lloc on havia vist per última vegada a la seva filla, qui en aquest moment havia arribat a murmurar-li:

Rubén Schell va recordar:

Per part seva, Alfredo Maly va descobrir, raspant la pintura nova de la paret de la seva cel·la, les marques que ell havia fet durant la seva captivitat.

Altres testimoniatges connecten amb l'Operació Còndor:

Un altre uruguaià, Washington Rodríguez (Lligall Conadep 4985) va declarar que a principis d'abril de 1978 va compartir la seva detenció en aquest Centre amb vint-i-dos compatriotes, els qui li van relatar haver estat reclosos al Pozo de Banfield on van ser torturats per oficials d’OCOA. Tant els interrogatoris com els mètodes de tortura donen indicis que els mateixos actuaven també a Quilmes.

Vegeu també Pozo de Arana Pozo de Banfield Centre clandestí de detenció Procés de Reorganització Nacional

Notes

Referències

Categoria:Procés de Reorganització Nacional