La banca lliure (en anglès, free banking) és un acord monetari en què els bancs tenen la llibertat d'emetre la seva pròpia moneda de paper (bitllets de banc) i, al mateix temps, no estan subjectes a cap regulació especial més enllà de les aplicables a la majoria d'empreses.
En un sistema de banca lliure, les forces del mercat controlen la quantitat total de bitllets i dipòsits que es poden mantenir amb una quantitat determinada de reserves d'efectiu; aquestes reserves consisteixen en una mercaderia escassa (com l'or) o en un estoc limitat artificialment de diners fiduciaris emesos per un banc central.
No obstant això, en les versions més estrictes de la banca lliure, el banc central no té cap paper o bé se suposa que l'oferta de diners del banc central ha d'estar permanentment «congelada». Per tant, no hi ha cap agència governamental que actuï com a monopoli de «prestador en darrera instància», deixant aquesta tasca al sector privat, tal com va passar als Estats Units durant el Pànic de 1907. Tampoc existeix cap assegurança governamental per als bitllets de banc ni per als comptes de dipòsit bancari. Entre els seus partidaris més destacats hi ha Fred Foldvary, David D. Friedman, Friedrich Hayek, George Selgin, Steven Horwitz, i Richard Timberlake.
Tot i que generalment es considera Hayek com el defensor pioner de la banca lliure en l'era de la postguerra amb el seu tractat de 1976, La desnacionalització dels diners (títol original en anglès: The Denationalization of Money), abans que ell, l'economista Benjamin Klein ja n'havia argumentat a favor en el seu article The Competitive Supply of Money (1974).Klein, Benjamin, 1974. "The Competitive Supply of Money," Journal of Money, Credit and Banking, Blackwell Publishing, vol. 6(4), pàgines 423-453, novembre.
Història La banca ha estat més regulada en unes èpoques i llocs que en d'altres, i en alguns moments i territoris gairebé no ha tingut cap regulació, fet que ha donat lloc a algunes experiències de banca més o menys lliure. Els sistemes de banca lliure han existit en més de 60 països. El primer sistema d'emissió competitiva de bitllets va començar fa més de 1.000 anys a la Xina. La banca lliure va estar molt estesa durant el segle XIX i principis del XX. recull els episodis més coneguts actualment de banca lliure i n'analitza alguns en profunditat, incloent-hi el Canadà, Colòmbia, Fuzhou, la França de la Primera República i Irlanda. Els acords monetaris amb monopoli d'emissió de bitllets (incloses les emissions del tresor públic, les caixes de conversió i la banca central) van substituir tots els episodis de banca lliure cap a mitjans del segle XX. Hi va haver diverses raons per a la desaparició de la banca lliure:
Les teories econòmiques que afirmaven la superioritat de la banca central. El desig d'imitar les institucions de les economies més avançades, especialment la de la Gran Bretanya. El Banc d'Anglaterra va ser el model per a molts bancs centrals posteriors, fins i tot fora de l'Imperi Britànic. El desig dels governs nacionals de recaptar el senyoratge (ingressos derivats de l'emissió) de les emissions de bitllets. Les crisis financeres en alguns sistemes de banca lliure, que van generar demandes per substituir la banca lliure per un altre sistema que els seus defensors esperaven que tingués menys problemes.
Alguns economistes destacats dels segles XVIII i XIX, sobretot Adam Smith,An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations (1776), llibre II, capítol 2, paràgraf final, p. 286. van defensar la banca lliure en oposició a la doctrina dels efectes comercials reals (real bills doctrine). Tanmateix, després de mitjans del segle XIX, els economistes interessats en qüestions monetàries van centrar la seva atenció en altres temes, i la banca lliure va rebre poca atenció. La banca lliure com a tema de nou debat entre els economistes va tenir el seu inici modern el 1976 amb The Denationalisation of Money, de l'economista Friedrich Hayek, que advocava perquè els governs nacionals deixessin de reclamar el monopoli de l'emissió de moneda i permetessin que els emissors privats, com els bancs, competissin voluntàriament per fer-ho.
A la dècada de 1980, això es va expandir cap a una teoria cada vegada més elaborada sobre el diner i la banca de lliure mercat, amb defensors com Lawrence White, George Selgin i Richard Timberlake, que van centrar cada vegada més els seus escrits i investigacions al voltant d'aquest concepte, ja fos pel que fa a la teoria i aplicació modernes o investigant la història de la banca lliure espontània.
Austràlia A finals del segle XIX, la banca a Austràlia estava sotmesa a molt poca regulació. Hi havia quatre grans bancs amb més de 100 sucursals cadascun que, junts, tenien aproximadament la meitat del negoci bancari; la banca de sucursals i la banca de dipòsits estaven molt més avançades que en altres països més regulats com el Regne Unit i els Estats Units. Els bancs acceptaven els bitllets dels altres a la par. Els marges d'interès eren del voltant del 4% anual. A la dècada de 1890, una crisi del preu del sòl va provocar la fallida de molts bancs petits i societats de crèdit immobiliari. La legislació sobre fallida que es va aprovar en aquell moment va donar als deutors bancaris condicions generoses sota les quals es podien reestructurar, i la majoria dels bancs ho van utilitzar com un mitjà per reestructurar els seus deutes al seu favor.
Suïssa Al segle XIX, diversos cantons suïssos van desregular la banca, permetent el lliure accés i l'emissió de bitllets. Els cantons van conservar la jurisdicció sobre la banca fins a la promulgació de la Llei Federal de Banca de 1881. La centralització de l'emissió de bitllets va reduir el problema de l'existència d'una «varietat desconcertant de bitllets de diferents qualitats... amb tipus de canvi fluctuants».
Escòcia La banca lliure escocesa va durar entre 1716 i 1845, i és possiblement el cas de banca lliure més investigat i desenvolupat. El sistema s'organitzava al voltant de tres bancs amb llicència reial (chartered banks) –el Banc d'Escòcia, el Royal Bank of Scotland i la British Linen Company– i nombrosos bancs sense llicència reial. Va donar com a resultat un sistema bancari altament estable i competitiu.
Estats Units Tot i que el període comprès entre 1837 i 1864 als EUA s'anomena sovint l'Era de la banca lliure (Free Banking Era), el terme és un nom inapropiat pel que fa a la definició de «banca lliure» esmentada anteriorment. La banca lliure als Estats Units abans de la Guerra Civil es refereix a diversos sistemes bancaris estatals basats en el que en aquella època s'anomenaven lleis de «banca lliure». Aquestes lleis feien necessari que els nous participants obtinguessin llicències (charters), cadascuna de les quals estava subjecta a una votació per part de la legislatura estatal, amb evidents oportunitats per a la corrupció. Aquestes lleis bancàries generals també restringien les activitats dels bancs de maneres importants. El més important és que els bancs lliures dels EUA només podien tenir una única oficina i havien de garantir els seus bitllets no només mitjançant reserves d'or, sinó també comprant i lliurant a les autoritats bancàries estatals determinats títols que la llei estatal considerés acceptables per a aquest propòsit. Aquests títols generalment incloïen bons dels governs estatals. La depreciació d'aquests bons va ser la causa principal de les fallides bancàries en diversos episodis en què van fer fallida molts bancs d'un mateix estat. La depreciació dels actius de manera més general també s'utilitza per explicar les fallides. Diversos autors atribueixen l'alta taxa de fallides bancàries durant l'era de la banca lliure als EUA, en última instància, a les restriccions sobre les carteres d'actius dels bancs. Després, des de 1863 fins a 1913, període conegut com l'Era dels bancs nacionals (National Banks Era), els bancs autoritzats per l'estat van operar sota un sistema de banca lliure. Alguns estudiosos han trobat que aquest sistema va ser majoritàriament estable en comparació amb els bancs nacionals d'aquella època.
Suècia Suècia va tenir dos períodes de banca lliure: 1830–1860 i 1860–1902. Després d'una crisi bancària el 1857, va augmentar el suport popular als bancs privats i als emissors privats de diners (especialment l'Stockholms Enskilda Bank, fundat el 1856). El parlament va adoptar una nova llei bancària el 1864, desregulant el tipus d'interès. Les dècades següents van marcar l'apogeu de l'era de la banca lliure sueca. Després de 1874, no es van fundar nous bancs privats. El 1901, es va prohibir l'emissió de diners privats. Les investigacions sobre l'era de la banca lliure sueca suggereixen estabilitat, amb una única fallida bancària relacionada amb un frau en 70 anys.
Xina El Jiaozi va ser una forma de bitllet que va aparèixer al voltant del segle X a Chengdu, la capital de Sichuan, a la Xina. Entre el 960 i el 1004, els bitllets van ser gestionats totalment per comerciants privats. Fins que el govern va decidir regular el negoci a causa dels presumptes casos creixents de frau i disputes, moment en què va concedir 16 llicències als comerciants més importants de tots.
Índia La banca lliure va prevaldre a l'Índia durant la primera meitat del segle XIX. Es té constància d'uns quinze casos d'aquests bancs, i és possible que n'existissin molts més. El més antic va ser el Bank of Hindostan. La Llei de la Moneda de Paper de 1861 (Paper Currency Act) va marcar l'inici del monopoli en l'emissió de bitllets per part del Govern de l'Índia (Britànica), quatre anys després que aquest pugés al poder el 1857 rellevant la Companyia Britànica de les Índies Orientals.
Referències
Categoria:Banca Categoria:Política monetària