miniatura|Gràfics integrats amb assignació de memòria diferenciada. Il·lustra l'amplada de banda dels busos en ordinadors d'escriptori típics amb una targeta gràfica integrada i memòria de sistema particionada, sense arquitectura de sistema heterogènia (HSA). En arquitectura informàtica, la memòria gràfica compartida fa referència a un disseny on el xip gràfic no té la seva pròpia memòria dedicada i, en canvi, pot compartir la memòria RAM principal del sistema amb la CPU i altres components.
Aquest disseny s'utilitza amb moltes solucions gràfiques integrades per reduir el cost i la complexitat del disseny de la placa base, ja que no es requereixen xips de memòria addicionals a la placa base. Normalment hi ha algun mecanisme (mitjançant la BIOS o una configuració de pont) per seleccionar la quantitat de memòria del sistema que s'utilitzarà per als gràfics, cosa que significa que el sistema gràfic es pot adaptar per utilitzar només la quantitat de RAM que realment es requereixi, deixant la resta lliure per a les aplicacions. Un efecte secundari d'això és que quan s'assigna una mica de RAM per als gràfics, esdevé pràcticament indisponible per a res més, de manera que un exemple d'ordinador amb 512 MiB de RAM configurat amb RAM gràfica 64 MiB apareixerà al sistema operatiu i a l'usuari amb només 448 MiB de RAM instal·lada.
El desavantatge d'aquest disseny és un rendiment inferior, ja que la RAM del sistema sol funcionar més lentament que la RAM dels gràfics dedicats, i hi ha més controvèrsia, ja que el bus de memòria s'ha de compartir amb la resta del sistema. També pot causar problemes de rendiment amb la resta del sistema si no es dissenya tenint en compte que els gràfics "ocuparan" part de la RAM.
Un enfocament similar que va donar resultats similars és l'augment dels gràfics utilitzats en alguns ordinadors SGi, sobretot l'O2/O2+. La memòria d'aquestes màquines és simplement un grup ràpid (2.1 GB per segon el 1996) compartit entre el sistema i els gràfics. La compartició es realitza sota demanda, inclosa la comunicació de redirecció de punters entre el sistema principal i el subsistema gràfic. Això s'anomena Arquitectura de Memòria Unificada (UMA).
Història La majoria dels primers ordinadors personals utilitzaven un disseny de memòria compartida amb maquinari gràfic que compartia memòria amb la CPU. Aquests dissenys estalviaven diners, ja que es podia utilitzar un únic banc de DRAM tant per a la pantalla com per al programa. Exemples d'això inclouen l'ordinador Apple II, el Commodore 64, el Radio Shack Color Computer, l'Atari ST i l'Apple Macintosh.
Una excepció notable va ser l'IBM PC. La visualització gràfica es facilitava mitjançant l'ús d'una targeta d'expansió amb la seva pròpia memòria connectada a una ranura ISA.
El primer IBM PC que va utilitzar l'SMA va ser l'IBM PCjr, llançat el 1984. La memòria de vídeo es compartia amb els primers 128 KiB de RAM. La mida exacta de la memòria de vídeo es podria reconfigurar mitjançant programari per satisfer les necessitats del programa actual.
Un dels primers sistemes híbrids va ser el Commodore Amiga, que podia funcionar com un sistema de memòria compartida, però carregava codi executable preferentment a la "RAM ràpida" no compartida si estava disponible.
Més tard, DirectX 6.1 va introduir la compatibilitat de programari amb la memòria gràfica compartida. El maquinari per donar suport a la memòria gràfica compartida inclou Intel DVMT i NVIDIA TurboCache.
Referències
Categoria:Memòria informàtica