4 mosche di velluto grigio és una pel·lícula italiano-francesa del gènere giallo, estrenada el 1971, coescrita i dirigida per Dario Argento. Protagonitzada per Michael Brandon, Mimsy Farmer, Jean-Pierre Marielle, Francine Racette i Bud Spencer, constitueix la tercera i última entrega de l'anomenada «Trilogia dels animals», d'Argento, després de L'ocell de les plomes de cristall i Il gatto a nove code. La producció va anar a càrrec de Seda Spettacoli i Universal Productions France, amb música d'Ennio Morricone, fotografia de Franco Di Giacomo i distribució de Cinema International Corporation. Es va doblar i subtitular en català.
La pel·lícula segueix el bateria de rock Roberto Tobias, que accidentalment creu haver matat un home després d'un enfrontament en un teatre abandonat. Un testimoni emmascarat fotografia els fets i inicia una campanya de xantatge i intimidació contra ell, mentre diverses persones relacionades amb el cas són assassinades. Amb l'ajuda d'un detectiu privat i del seu amic Godfrey, en Roberto intenta descobrir la identitat del culpable. Finalment es revela que la seva esposa Nina és la responsable dels crims i que havia ordit tota la conspiració com a conseqüència dels traumes provocats per la seva infància. Després d'un enfrontament final, la Nina mor en un accident de trànsit quan fuig després d'intentar matar en Roberto.
Abans del rodatge, Argento va considerar diversos actors per al paper principal, entre ells Terence Stamp i Michael York, però finalment va escollir Michael Brandon després de veure la seva interpretació a Lovers and Other Strangers. Bud Spencer va acceptar participar-hi gratuïtament com a favor personal al director. El rodatge es va desenvolupar en diverses localitzacions d'Itàlia, com Roma, Torí, Milà, Tívoli i Spoleto, mentre que les escenes oníriques es van filmar a la Gran Mesquita de Kairuan, a Tunísia. Durant la producció, Argento va incorporar l'efecte de l'optografia després que Carlo Rambaldi li mostrés com podia representar-se visualment, i també va experimentar amb un primer ús d'un efecte de càmera lenta semblant al bullet time.
Segons Luigi Cozzi, Argento havia previst inicialment que el grup Deep Purple compongués la banda sonora, però el projecte es va cancel·lar a causa de la legislació italiana sobre subvencions a produccions amb personal estranger, i finalment la música fou encarregada a Ennio Morricone. La pel·lícula es va estrenar a Itàlia el 17 de desembre de 1971 i a França el 21 de juny de 1973. Durant molts anys va romandre pràcticament inaccessible en vídeo domèstic fins que el 2009 se'n va publicar una edició restaurada en DVD, seguida d'una edició en Blu-ray al Regne Unit el 2012 coincidint amb el seu 40è aniversari.
En el moment de l'estrena, va obtenir una bona recaptació als cinemes italians, però la crítica es va mostrar dividida. Diversos crítics van elogiar la posada en escena, la fotografia i algunes seqüències de suspens, mentre que altres van considerar que el guió era excessivament rebuscat, amb personatges poc creïbles i un desenllaç arbitrari. Amb el pas del temps, alguns crítics han revalorat la pel·lícula i l'han considerada una obra singular dins la filmografia de Dario Argento.
Referències
Categoria:Pel·lícules rodades a Roma Categoria:Pel·lícules d'Itàlia del 1971 Categoria:Pel·lícules de França del 1971 Categoria:Pel·lícules del 1971 doblades al català Categoria:Pel·lícules de terror d'Itàlia Categoria:Pel·lícules de terror de França Categoria:Pel·lícules de ficció criminal Categoria:Pel·lícules de thriller psicològic Categoria:Thrillers d'Itàlia Categoria:Thrillers de França Categoria:Pel·lícules en italià Categoria:Pel·lícules de misteri Categoria:Pel·lícules de comèdia dramàtica del 1971 Categoria:Pel·lícules de comèdia d'Itàlia Categoria:Pel·lícules de comèdia de França Categoria:Pel·lícules de comèdia de terror Categoria:Pel·lícules dramàtiques de França Categoria:Pel·lícules dramàtiques d'Itàlia Categoria:Pel·lícules amb música d'Ennio Morricone